“Nunca contó, por ejemplo, que el sábado 24 de diciembre de 1932 la señora Maria del Roser Golorons, viuda de Lax, después de oír misa de nueve en la iglesia de Belén, invirtió casi todo el día en visitar los Grandes Almacenes El Siglo. Pasó mucho rato en la sección de ropa blanca para niños del segundo piso, donde adquirió un ajuar completo para su primero nieto, que habría que nacer a mediados de primavera: pañales de tela rusa, mantillas festoneadas, camisas de batisa y de hilo de Holanda y hasta media docena de enaguas de madapolán con bordados y volantes a la inglesa (Para el caso de que el nieto fuera nieta). En la sección de juguetes eligió un perro saltador que causaba un gran efecto, un caballo de cartón y un coche de hojalata con sus caballitos al trote. Luego visitó la sección de cestería para adquirir un caminador, una chichonera adornada con borlas de lana y una cuna con pabellón, que era de mimbre pero costaba como una de la mejor madera.”

"Me'n vaig adonar aquells dies, mentre passejava la Greta pel parc del Putxet. A l'hora que jo hi arribava, i pujava escales amunt fins a les esplanades, gairebé no hi trobava ningú. Que diferent, aquell lloc, del parc en què es convertia després de les deu, o a mig matí, tan ple de gossos i de nens, i de nois i noies fent xivarri tots al mateix temps."

“Trescents eligió los Hilados y Tejidos de San Andrés. Hicieron el camino en el Hispano Suiza y en medio de un mortuorio silencio. Al llegar a su destino, el abogado hizo formar a los obreros en el patio; las mujeres a un lado, los hombres al otro y los niños en el centro. Cuatrocientas veintidós personas en total. Preocupado por la impresión que podían causar a un amo tan sofisticado, hizo que todos se lavaran la cara y las manos, incluidas las uñas. Acompañó al señor sin callar un momento durante todo el recorrido, que comprendió la imponente nave, los telares las cubetes –o “barcas”– del tinte y el despacho que solía ocupar don Rodolfo en sus visitas semanales a la factoría.

“Estoy por fin fuera de España; como sabéis, nosotros somos americanos, y los barceloneses, catalanes; podemos pues murmurar a nuestras anchas de los que están allí en Montjuic con sus cañones apuntados sobre la ciudad. (…) Así son todos los catalanes; otra sangre, otra estirpe, otro idioma. No se hablan con los de Castilla sino por las troneras de los castillos. El aspecto de la ciudad es enteramente europeo; su Rambla asemeja a un boulevard; sus marinos inundan las calles como en el Havre o Burdeos y el humo de las fábricas da al cielo aquel tinte especial que nos hace sentir que el hombre máquina está debajo. La población es activa, industrial por instinto y fabricante por conveniencia. Aquí hay ómnibus, gas, vapor, seguros, tejidos, imprenta, humo y ruido; hay, pues, un pueblo europeo.” 

"Mercat Central de Fruites i Hortalisses. Als semàfors vaig estar temptat de donar la volta per anar a veure si els pavellons de la fruita de Mercabarna encara eren allà, potser és l’única cosa que en queda, i qui sap si fins i tot això ha desaparegut, no hi he volgut tornar. Va ser allà mateix que tot va passar, ara hi ha una rotonda, i és impossible de reconèixer, quan hi superposo les formes antigues sembla que no pugui ser...”

“Fa tres nits que som a l’onzena planta després de cinc setmanes a l’Uci i la sang sembla haver desaparegut dels seus braços. El punxen una, tres, cinc vegades, i quan l’acumulació d’auxiliars i infermeres m’expulsa de l’habitació els dic que baixo un moment a fumar. Són les quatre de la matinada. Ascensors i passadissos estan buits. (...)
M’estremeixo. Llenço la segona burilla amb ràbia i pujo rabent. No sóc donat als mals auguris, però de vegades un detall com aquestes flors adolorides em provoca un vertigen sobtat.
L’ascensor triga molt a arribar. O a mi m’ho sembla. Tinc la boca eixuta quan en surto, a la planta onze. Recorro de pressa el camí rodó que mena a l’habitació i el panorama que m’hi trobo és desolador. Tot està exactament igual.”

“Les orenetes corren pel cel blau com fletxes de trajectòries canviants i baixen a tota velocitat fins a gairebé estavellar-se contra els balcons. Van tan de pressa que amb prou feines pots seguir el batre de les ales, el drap negre que agiten amb una excitació arrauxada. S’empaiten, juguen, s’atropellen, riuen amb una xiscladissa alegre, com en un partit de futbol en què xiulessin vint àrbitres alhora. T’hi fixes bé abans de submergir-te en les entranyes del subsòl. Quan en surtis, potser no veuràs cap oreneta, potser el cel s’haurà tapat amb núvols cendrosos i fins i tot podria donar-se el cas que plogués. No ho sabràs fins al final, quan arribis a Cornellà.
Ets a la plaça Eivissa, al cor d’Horta. La boca del metro s’obre al teu davant com un xuclador. Baixes les escales, marques la targeta i fas rodolar el torniquet de la màquina cancel·ladora. Ja ets dins. Suspesa al sostres del passadís, una càmera et fa pensar que algú et veu en algun lloc remot. Una música ambiental, neutra, asèptica, t’acompanya fins a l’andana. El comboi que t’ha de portar d’un extrem a l’altre de Barcelona t’espera amb les portes obertes, amb l’aire de repòs que es respira als començaments de línia.”

“I finalment arriba l’hora –era un divendres i hi havia hagut Consell de Ministres a Madrid– en què la policia, violant el Concordat i el dret d’asil que tenien els ordes religiosos, entrà al convent, començant per la sala d’actes, que en aquells moments era el lloc de reunió de tots els tancats. L’escena va ser emocionant i curiosa. Alguns estudiants vingueren ràpidament a consultar els convidats. S’havia de fer resistència o sortir? Tots recomanàrem la calma i que se sortís. I en realitat no hi havia cap alternativa, per tal com uns enormes grisos ja estaven engrapant els primers nois que trobaren prop de la porta i materialment els llançaven a l’exterior. Els Creix començaren a cridar donant ordres i dividint la gent.”

“Miquel Ferran, comissari de policia del barri de les Drassanes, no era home per embalar-se excessivament per un crim com el que s’acabava de descobrir al 86 del carrer de la Riereta. Val a dir també que, esperit realista com era, considerava sempre molt més greus les coses que es podien esdevenir que les ja succeïdes i que per tant eren sense remei. El seu districte no era pas de tot repòs. Al contrari, arrecerava allò que hom havia convingut a denominar amb una fàcil aproximació, filla de periodistes imaginatius i impregnats de les «sèries» cinematogràfiques del temps del mut, el Barri Xinès. Els únics deixebles de Confuci que hom hauria pogut mai trobar en aquell entrellat de carrerons misteriosos serien la mitja dotzena de venedors de collarets que hi feien la viu-viu. Però els novel·listes i repòrters estrangers s’havien emparat del nom, i el carrer del Cid o el del Migdia tenien, merescut o no, un tèrbol prestigi que podia competir amb el de la parisenca Rue de Lappe, el del Vieux Port de Marsella i àdhuc amb la venerable llegenda del White-chapel londinenc.
Tot això no impressionava gaire Miquel Ferran, funcionari honest i gens imaginatiu que de feia anys presidia la tranquil·litat d’aquell racó de ciutat. Ell sempre s’esforçava a atenuar les exageracions de tots els qui pretenien trobar en el sòrdid quadrilàter format per la Rambla, les Drassanes, el Paralelo i el carrer Nou una perillosa zona, refugi de tots els criminals perseguits per la justícia i claveguera cosmopolita de tots els vicis. S’irritava amb els turistes estrangers o indígenes que es llançaven en família a la descoberta de «La Criolla» o de «Cal Sagristà», atrets per la reputació pecaminosa d’aquests indrets. Aquell snobisme, creia ell, només podia tenir un resultat: temptar els delinqüents que realment voltessin pel barri. I a més l’obligava sempre a posar agents pels voltants dels establiments més concorreguts.”

“Al clima de Barcelona se le había colado un día medio siberiano, bajaba andando la calle Muntaner, demasiado enfurecido para encerrarme en un taxi; venía de visitar a mamá, y si pedir dinero prestado cumplidos los cuarenta ya es más denigrante que a los veinte (es más difícil convencerte de que se trata de una situación provisional, que irá a mejor), te aseguro que es todavía peor si te dan largas. Encontré mi madre más animada de lo normal, los motivos que deslizó para justificar su repentina euforia (aquel grupo de amigos septuagenarios), que debieron alegrarme, me sorprendieron, pero no les dediqué un solo segundo, ocupado como estaba en rumiar sobre su negativa de avanzarme la cantidad que necesitaba para no descender un escalón (otro) en la escala adquisitiva.”