“I aqueix esbart de pobles que viuen en la costa? /
Són nimfes catalanes que et vénen abraçar, / gavines blanquinoses que el vent del segle acosta / perquè amb tes ales d’àliga les portes a volar.
La Murtra, un jorn, la Verge del Port, la Bonanova / seran tos temples, si ara lo niu de tes amors; / los Agudells, en blanca mudant sa verda roba, / abaixaran ses testes per ser tos miradors.
Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades, / esclaus de ta grandesa, Besós i Llobregat, / i ser de tos reductes troneres avançades /los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat.
Llavors, llavors al témer que el vols per capçalera, / girant los ulls als Alpes, lo Pirineu veí / demanarà, eixugant-se la blanca cabellera, / si la París del Sena s’és trasplantada aquí.
–No –respondrà ma pàtria–, de mi i la mar és filla; / d’un bes de ses onades, com Venus, m’ha nascut; / per ço totes les aigües digueren-li pubilla, / per ço totes les terres pagaren-li tribut.”

“Per la vigília dels Jocs Florals de la primavera vinent farà vint anys que jo atravessí per primera vegada aqueixa formosa plana barcelonina tan oberta i diferent de la de Vic, d’on acabava de sortir, com un pollet de l’ou. Quina impressió em feren aqueixos camps, no sé si diga jardins, que verds i florits s’escalonaven, des de la mar al Guinardó, enquadrats per les blaves ones i la muntanya i per sos dos altres respectables veïns, lo Besòs i Barcelona; aqueixes masies que es tornaven barris, que es tornaven pobles, inflats pel vent de la civilització, que bufa sempre més fort, de la banda de ponent!”

“Quinze mesos després, el primer dilluns de Quaresma, circumstàncies de què no em voldria recordar me tragueren de Barcelona i m’obligaren a cercar redós sota el mantell de la Verge del Carme en el carrer de Santa Creu de Vallcarca. Desitjant estar-hi amb bona companyia aconsoladora i remeiera de mos mals, me n’hi vinguí amb una estampa del venerable màrtir Ramon Llull que duguí de Palma, i per llibre de meditacions en harmonia amb l’estat de la meva ànima, me n’hi duguí el d’Amic i d’Amat, i per entreteniment els versos començants en son ermitatge. (...) Des d’ací es veu la mar, bé que un xic més llunyana que allí, i vinyes i fenollars, i camps i boscúries, i una gota d’aquella soledat d’allí tan dolça, tan plasenta i inspiradora. En el cel que es veu blavejar per entre les branques de les oliveres del Carmel, Horta, Vall d’Hebron i del torrent Maduixer, com entre les de l’Illa, m’esforçava en reveure l’Amat del meu cor, que volgué morir clavat de peus i mans en l’olivera del Calvari. Sota els reïnosos pins de Sant Genís d’Agudells i de Valldaura vaig corregir i acabar els versos començats a l’ombra de les alzines de Miramar, i, bé o malament, l’obra quedà llesta des de la florida dels ametllers i les violes fins a la dels lliris de Sant Antoni.”

“Mig segle fa que pel món / vaig, camina que camina, / per escabrós viarany / vora el gran riu de la vida. / Veig anar i venir / les ones rodoladisses: / les que vénen duen flors / i alguna fulla marcida, / mes les ones que se’n van totes s’enduen ruïnes. / De les que em vénen damunt, / quina vindrà per les mies?...”

“Cuando alcanzó la calle, no había ni rastro de Débora. En la Bernat le dijeron que la habían visto parar un taxi y que parecía rara, más nerviosa de lo habitual. Desde luego iba más que acelerada, hasta dentro del taxi parecía que corriera, le dijo Montse.”

“Jueves. ¡PERO SI ESTÁ LLOVIENDO! Llueve sobre Barcelona, aunque con menos viento y crueldad que ayer cuando fui al Avenida Palace a conocer a Rita Gombrowicz. Puede parecer una coincidencia muy curiosa o una casualidad muy casual, pero lo cierto es que, hallándome enfrascado en la entrada de la voz de Gombrowicz en este diccionario, llegó ayer Rita, su viuda a Barcelona, y fui a verla a su hotel, al Avenida Palace.”

“Fui bajando por las calles de Barcelona hacia el mar y empecé a pensar que tenías más de un motivo para la sombría esperanza de que Juan Lancastre realmente anduviera por algún lugar del universo todavía y quisiera acompañarme a mi vagabundeo.
Dios, qué orfandad.
Caminé y caminé largo rato y, hacia el final de mi paseo, vi que había caminado tan sólo para comprobar que nadie me quería.
Si al menos existiera para alguien, me dije.
Si al menos existiera para mi padre, por ejemplo.
Aquel día, cuando empezó a atardecer en Barcelona y pasó la luz a ser ya casi una leve gasa que rozaba las hojas de los árboles, a esa hora en la que se van alargando las sombras, comprobé que estaba más solo incluso que unas horas antes, y entonces regresé, volví al hotel Littré y entré en mi cuarto y en menos de un minuto ya había apagado la luz”

“Aquesta nit els coloms / fan més brogit a la cornisa. / En aquesta hora els carrers / són buits. / És ara / que tu, gran ocell negre, / camines eixalat / per la deserta plaça, / sota el braç un plec feixuc / de fulls de diari, / sentint la matinada / com una gasa inconsútil / humida a la cara...”

“Quan l’autobús número seixanta-dos va començar a enfilar-se muntanya amunt, per darrere dels gratacels de vivendes del barri de Canyelles, i la ciutat va anar quedant jeràrquicament a les ordres de la perspectiva que tot plegat agafa a la part alta de Nou Barris, l’Anna no podia deixar de pensar en el fotomuntatge que havia vist a internet: uns estudiants d’arquitectura porto-riquenys, alumnes de l’institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya, havien dibuixat el cap gegant d’un home amb unes Rayban de vidres emmirallats. El cap era enorme, de les dimensions del turó de Montcada. Els estudiants, jugant amb les possibilitats del software que gestionaven, l’havien posat al lloc de la Torre del Baró, que es mirava la ciutat des de la ruïna en què la deixadesa i el pas del temps l’havien convertit.”

“En Sinaí va engegar la furgoneta, va maniobrar i va tirar carrer avall, en direcció al passeig de Vallbona. A la plaça dels Eucaliptus, unes dones amb el xador al cap vigilaven els seus petits, que jugaven en els gronxadors escarransits amb què l’equip de Parcs i Jardins els havia obsequiat. L’Anna es va recordar del primer dia que hi havia aparegut, en taxi, no feia tant, i feia molt. La pista d’en Manuel Garcia s’anava aclarint. Només havia faltat ensopegar amb la seva cunyada.
La furgoneta va córrer pel passeig de Vallbona, i va deixar el pont i la Meridiana a l’esquerra, i el barri de casetes baixes, moltes d’elles construïdes abans de la Guerra, a la dreta. Van arribar a la rotonda de la Casa de l’Aigua, a Trinitat Nova, i van enfilar el carrer d’Aiguablava fins que van ser a prop de la comissaria dels Mossos, on van aparcar.”