“Barcelona, aquella incòmoda nit de novembre, la nit de Sant Martí, va quedar tapada per una boira espessa, sòlida. Era el primer dia sense pluja després d’una setmana de ruixats. Les diligències i les expedicions que comptaven arrencar viatge amb l’ajut dèbil del quart minvant es van trobar a les fosques. I quan la boira ja s’havia fet mestressa de la ciutat, des de l’Estudi General fins a l’Hort de Sant Francesc, del Teatre a la Plaça del Blat i més avall, Bòria enllà; des del Palau de la Virreina al carrer de l’Argenteria i a Santa Maria del Mar i al Pla del Palau; quan les poques teieres enceses havien esdevingut completament inútils; quan la mateixa boira feia tremolar de fred els mariners que, dalt del vaixell, feien la seva guàrdia acompanyats només del xop-xop apagat i lent de l’aigua contra el buc; quan la diligència de Madrid ja havia carregat baguls, maletes i il·lusions i l’amo Sants despertava els passatgers i els cavalls piafaven delerosos d’enfilar cap a la Creu Coberta; quan la muntanya de Montjuïc, salvada de la boira, contemplava amb indiferència el llençol de coto fluix estès als seus peus..., la Vicenta del Pi tocava les tres batallades de la matinada i un gat, a la teulada del palau Fivaller, va tenir una esgarrifança. L’espessor de la boira havia tornat somort, envellutat i misteriós el so de la Vicenta com si anunciés mals averanys. Com si juguessin a l’eco, la Tomasa de la Seu tocava tres batallades, seguida de l’Agustina de Sant Sever i la més suau de Sant Just i Pastor, la Pastoreta. I amb dos exactes minuts de retard, la de Santa Mònica, al costat de la caserna, anunciava el que tots els gats teuladers ja s’havien après. A aquella hora havia retornat la quietud al carrer Ample, dispersats els últims vehicles, els dels tocatardans que no saben trobar l’hora de dir adéu, i la foscor s’havia instal·lat davant la façana del palau del marquès de Dosrius... I quatre cantonades més enllà, a la no tan il·lustre mansió dels Massó, sa senyoria, ulls oberts, immòbil per no despertar donya Marianna, veia passar davant seu, obsessivament, el somriure tibat i distant de donya Gaietana la inaccessible, i la mirada plena de dolor, plena de no comprendre res de l’Elvira, pobrissona meva, que això és un turment.”

“Costums d’altres terres. Els indis alova són lletjos sense excepció, però molt amistosos i summament hospitalaris. Així et reben a casa, t’ofereixen la dona a tot drap i ells mateixos et paren el jaç. Això sí: si la dona no t’agrada i la rebutges, et degollen al siti amb una pedra foguera sense esmolar.”

“El jardiner va entrar a la meva cambra i d’antuvi no el vaig conèixer, de tan pàl·lid que estava. La basarda li feia fer el que ens fa fer quan ens domina, i rebregava la gorra amb els dits i s’eixugava la suor amb les mànigues de la camisa.
–És horrible, senyor! –digué–. El que m’ha passat avui no m’havia passat mai...
Jo encara estava ensonyat i em va costar una mica de recobrar el meu posat habitual.
–A veure, a veure. Què passa?
–Cavant al jardí he trobat una mà.
De bon matí, allò era difícil d’entendre. Vaig preguntar:
–Una mà? Una mà de què?
–Una mà esquerra!
Ho va dir en un to que deixava entendre que l’afer era greu de veres. Qualsevol cosa que hom hagués trobat en el meu jardí, fora d’una mà, m’hauria deixat alè per encertar paraules justes i disposar el que s’escaigués. Però una mà humana...
–On és? Porteu-me-la!
La portaren agafada amb uns molls de cuina i els vaig manar que la deixessin damunt d’una taula. Vaig saltar del llit de bursada.
Era una mà fresca, tallada de poc, i sense cap mena de dubte pertanyent a un home. Un dels dits era decorat amb un bon anell d’or.
–On l’heu trobada?
–Sota els clavells de les índies, embolicada amb un paper de diari. «La mà, rai –vaig pensar–. El que em preocupa és la resta.»
–I no heu trobat res més? Cap tros de «cap cosa» que pogués fer joc amb això?
Em digueren que no.
Si jo hagués estat un pobre qualsevol, carregat de maldecaps, és molt possible que hauria llençat la mà al pot de les deixalles i no me n’hauria preocupat mai més. Però vet aquí que aleshores tenia la mà tallada damunt de la meva taula i que la gent esperava amb ànsia la meva decisió; si hom hagués trobat diverses peces pertanyents a un cos humà, la cosa normal hauria estat avisar la policia; però amb una sola mà a les mans jo no m’atrevia a presentar-m’hi.”

“Ell no havia donat mai gaire importància, els darrers a aquell fet tan natural, però avui era allí, damunt la gespa, xutant una pilota amb vint-i-una persones més damunt del camp. De ben petit, el seu pare, mort d’accident feia uns quants anys, el duia al camp de futbol del Barça, tots els dissabte al matí i li parlava de les seves gestes esportives de joventut, en un equip de tercera regional. A poc a poc, l’afició havia ant posseint-lo, cada vegada més, inevitablement, com una passió que l’envaïa fins a dur-lo al més absolut misticisme, fins a caure en el parany. El futbol va esdevenir un ritual en el qual es trobava a si mateix, ja fos sol davant de la porteria o endollant la pilota des de qualsevol dels múltiples angles morts d’aquella immensa plana que era el camp, una extensió salvatge en què podia dibuixar totes les possibilitats del seu esperit indòmit”

“Tampoc no era pas fàcil / actuar als anys trenta davant de l’altra Víbria, / sorprendre’l i provocar-li / un riure homeopàtic i conciliador. / Però l’horror és la Legió Còndor / bombardejant Barcelona, / i això no és cap espectacle de circ. / La representació continua en algun lloc, / dins nostre, tal vegada. / Però dalt de tot ens espera la Torre, / com un avi solemne i en ruïnes. / Pujarem tot el dret / que les nostres cames puguin / i no filarem prim davant del suborn / de les escales mecàniques. / Fatigats, hem vist l’esplendor / de la Meridiana, fent la ronda / com els soldats. La llar dels indiferents / és a la ciutat sense orígens, dins la ciutat-avinguda / que respon a les màximes / expectatives de la desmemòria. / I, malgrat tot, sense fer salts mortals arribem / –amunt, entre la brolla– / al castell de Torre Baró. / És la casa encantada i Anthony Perkins / estrafà la veu postissa mentre amaga el ganivet. / «Una doble per aquesta nit», demano.”

“Així que entrem al mercat del peix / i abastem les seves ofrenes, l’hermètica llotja de mar / on només els autoritzats poden fer negocis. / On teniu la bata blanca? Aneu amb compte, heu trepitjat / el calamar metafísic i trontolla tot Mercabarna en sentir / l’última llei alterada del mar. Fixa-t’hi bé: els camions / aparquen les mercaderies i tothom va per feina. / Scania, Man, Renault: tot plegat / em fa pensar en una road-movie...”

“En un principio había habido pugna, afanes desmedidos, por entrar a trabajar en la ANSA, aquello era una ganga. Recomendaciones del cura, del brigada de la Guardia Civil, instancias. Una vez dentro la ganga ya no era tal ganga. Trabajar como en todas partes. Nadie regala el jornal, ni las empresas pequeñas ni las grandes. Hay que sudarlo. Muchos lo hacían por la vivienda, los rascacielos junto al Paseo.”

“No, no: no té res a veure el nostre Paral·lel amb Montmartre. Montmartre és insolent i ric: és el barri més ric de París, el que rendeix més. Montmartre és per als senyors, per als aventurers, per als prínceps destronats, per als nord-americans.
El Paral·lel és per als obrers i dels obrers. Montmartre és un barri que riu i viu de tombar-se al llit, cara al sostre. El Paral·lel és un barri que treballa, sua i va brut. Nosaltres, però, veiem en aquest barri nostre poblat per gent humil una dignitat que no hem vist al barri parisenc.
No, no: el Paral·lel no és alegre. Certament hi ha quatre o cinc teatres, tres o quatre music-halls, i tavernes, moltes tavernes. Però tot té un llastimós aspecte de barraca, d’encanyissat, de paper pintat, de fira. Tot està cobert de pols, d’una pols negra de carbó, a les proximitats del port, i de pols de carretera, quan l’ampla via mor a la plaça d’Espanya.”

“Del passeig de Gràcia fins a Pedralbes, la Diagonal és un passeig aristocràtic. N’és sense proposar-s’ho, perquè n’ha d’ésser, per innata condició. Entre aquest tros de la Diagonal i el passeig de Gràcia hi ha aquesta diferència: el passeig de Gràcia fa senyor; la Diagonal és senyora per essència i potència. Si és veritat que Barcelona hi han senyors de debò, deuen viure en aquest tros de la Diagonal.”

“Baró de Viver és un barri amb tres vides. La primera comença a finals dels anys 20, durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera, quan es va iniciar la urbanització d’uns terrenys agrícoles de la riba dreta del Besòs que pertanyien al municipi de Santa Coloma de Gramenet. La segona vida del barri de Baró de Viver comença a finals dels anys 50 quan es van afegir una vintena més de blocs (486 habitatges) per acollir persones provinents de les barraques de la platja del Somorrostro. El barri va doblar la seva població fins arribar als 3.500 habitants, però els equipaments i serveis continuaven sent insuficients, tot i els esforços de les associacions veïnals, que van arribar a crear un centre social i una llar per a jubilats. La tercera vida del barri comença el 1983 quan la pressió veïnal va dur l’administració a elaborar un pla de reforma per fer front al mal estat dels habitatges, tant els dels anys 20 com els dels 50, per la deficient qualitat de l’edificació i la falta de manteniment. La remodelació de Baró de Viver es va iniciar el 1985 amb l’enderrocament de les velles casetes unifamiliars i la construcció dels blocs actuals. L’actual barri de Baró de Viver té una superfície d’unes 11 hectàrees i uns 3.000 habitants. L’arribada del metro (la parada és una de les més pintoresques de la ciutat, ubicada al bell mig del Nus de la Trinitat) i la construcció de les Rondes ha acabat amb el seu aïllament tradicional.”