“A l’entorn de la taula del cafè es parlava de coses importants: de dones i de política. Sabien amb una absoluta seguretat que els alemanys guanyarien la guerra i que l’ordre del món depenia d’un bastó. I si algú, il·lús, es permetia dubtar d’aquestes veritats, la veu dilatava, com si un amplificador s’hagués disparat, i un cop de puny feia vibrar els vasos i les ampolles de cervesa amb un dring de festa”.

“El cotxe entrava per la Rambla pel carrer de Santa Anna. Teresa havia anat parlant del destí ce Carola i Sindu li contestava amb aquella incongruència que els permetia conversar llargament sense cansar-se. Entre les moltes coses que se li anaven acudint va iniciar un comentari entusiasta sobre l’aspecte de normalitat que la ciutat oferia, però no va acabar de dir-hi i es quedà amb la boca oberta”

“1.Tothom n’ha sentides dir / d’aquest gran senyor Gaudí / 2.que cada hora –no s’hi val!– / fa una cosa genial / 3. i no deixa viure en pau / l’home savi ni el babau. / 4. Ell alçava amb ferro vell / l’alta gàbia d’en Güell. / 5. Arma un temple a Sant Martí / que mai més no tindrà fi. / 6. Ningú diu de can Calvet / que no fa calor ni fred. / 7. En un Parc posa En Gaudí / l’Orient a l’estil d’ací. / 8. La gran Seu dels mallorquins, / esbotzà de part de dins. / 9. Amb la cada d’En Batlló / burxa el neci espectador / 10. i amb la casa d’en Milà es pot dir que el va aixafar...”

“Hi ha un cafè a la cantonada / acabat en un mirall / que emmiralla mitja, / mitja plaça del Raspall. / L’última cançó gitana / i una alba de cap-per-vall / de festa han vestit la plaça: / no et conec, plaça Raspall! / L’avi encén el caliquenyo, / la sota mata el cavall, / passa un núvol, saps què penso? / M’has ben mort, plaça Raspall!”

"Llego a la cima del monte Tibidabo y veo a unos cincuenta huérfanos en su uniforme verde aceituna alineados frente al mirador que se abre a la ciudad. Los niños tiritan de frío y ansia bajo los arcos de la oficina del parque de atracciones. Los parques de atracciones… Algún original dice que esos lugares son un negativo burlesco del infierno, brillo de emoción en aristas de azogue; el Leteo discurre por túneles donde chillan las parejas y el tobogán de la montaña rusa es un precipicio de hierro que lanza condenados a las llamas. Todo es posible. Aunque si esos teóricos de la ingeniería alegórica llegasen a leer estas páginas, se turbarían cuando me vieran subido en una de las atracciones al final de la jornada, mientras decido, en medio de un universo de mi antigua propiedad, que merecen un prólogo la circunstancia y el modo en que me ha sido encargado el Informe.”

“Torno al camí dels àngels quan el temps ja no és invisible: / els murs de les
finques, els forats de les antigues barraques / s’alternen amb els matolls i les cases d’obra vista, / De la muntanya perduda queda ben poca cosa: / l’erosionada façana del bar Patines / i el timbal d’uns joves gitanos sota la llum d’un fanal. / Tones de ciment separen la naturalesa, enorme abocador d’escombraries / dels carrers que l’ajuntament ha asfaltat i numerat. / Sobre la batalla de les pintades, els graffitis mostren / joves punkis, revolucionàries adolescents, com ella va ser. / I si intento acostar-me al seu somni utopista, / tampoc no puc confiar en la memòria, / ni en Déu, / ni en ella.

Ni els nois de la font podrien contar / els dies en què les venes de Montse, netes, / contrastaven amb les de la resta dels amics / mentre assentia o queia en converses gangrenoses / de ionquis sota l’equilibri del pols / mantenint una cullera d’acer inoxidable robada del bar. / Ella els recollia amb paciència o els observava, de reüll, / en les convocatòries hipodèrmiques, / en aquesta mateixa font de darrere la Creueta.”

“Des de la cantonada del carrer del Pantà de Tremp amb Farners, vaig veure el sot on resisteix el barri de la Clota, darrere del Martí Codolar i al costat mateix dels llumins gegantins de Claes Oldenburg. Pocs dels meus amics, dels que ens reuníem aquí mateix abans de baixar corrents fins als camps de futbol on els capellans organitzaven lligues per als nois dels barris pobres, havien sobreviscut. Vam patir el doble mentre el país anava fent via aliè a la nostra combustió. La injustícia, la realitat, es va presentar de sobte i els va mossegar i arrencar l’ànima. Em vaig cansar de veure el sofriment i la mort, la por que els devorava i que els torturava fins a deixar-los indiferents. Dalt de la Vall d’Hebron, vaig sentir la humitat i el fred a través de la camisa i ja no sabia on eren les llàgrimes, on eren les paraules.”

“La pedrera era dins la Creueta del Coll, la muntanya que tancava Vallcarca i la separava de la Vall d’Hebron. La dinamita l’havia cisellada i per les roques rebentades ens havíem enfilat davant l’estupefacció dels veïns. La muntanya va ser l’inici a l’escalada d’alguns dels nois més prometedors del barri; per a tots, un centre d’aventures. Dins la Creueta hi havia un munt de secrets: una cova que mai no vam poder traspassar, l’immens barranc per on sempre es perdia el Freddy, un estany que buidàvem regularment de granotes i capgrossos, les dunes de sorra abandonades que ens servien per jugar a rugbi i les ruïnes, que donaven directament al passeig. Al costat mateix, un escultor havia construït un estrany pessebre de pedra, de mida natural, amb motius gaudinians. De fet, Gaudí i els seus seguidors eren presents per tot el barri, com si haguessin volgut continuar l’obra del Parc Güell, poc inspirats, francament."

“El barri on vaig néixer també havia estat el barri de la meva perdició. Per aquests carrers vaig deambular en la meva joventut, immers en nits com aquesta en què els punks que es reunien als bars dels carrers del vell Poblenou buscaven brega en tuguris negres i acabaven la nit barallant-se amb les bosses d’escombraries. Deien que el barri era la Manchester catalana, però jo recordava l’ambient dels vuitanta i s’assemblava més al Brixton londinenc. En el canvi de segle, sense indústries, sense obrers i sense punkies, els vells que es concentraven al centre i les famílies benestants instal·lades a la Vila Olímpica donaven una imatge d’una mena de decadència sublim, civilitzada, a pocs quilòmetres de les zones de combat del Besòs i a anys llum de la moreria de la Ribera, el veí desballestat. Tot eren obres, com si els polítics no consideressin acaba la ciutat. Aquí manaven les immobiliàries i les constructores. Eren els contrastos barcelonins, els que havien convertit la nostra ciutat en una vulgaritat per a turistes avorrits i africans en espera que canviés la sort...”

“Veig les cases, els descampats de Can Baró / o el teu perfil, fred o calor, odi i amor / entre sobrietat i alcohol. / Cerveses llargues que cauen com cops de boxa, / estiu en dies martiritzats per l’agonia / fins que la nit els alleuja. / Lectura ràpida, vol lleuger quan tu hi ets, / pas cansat sobre filferro roent la distància, / mig gram d’heroïna no dóna pas per a tant, / ansietat lenta quan sento que la teva veu se’n va, / programes de televisió que repeteixen els mateixos gags, / impertinència tot el que no sona a tu o a les teves mans, / llavis que diuen sempre sí i no saben que és possible / dir potser. Crida’m en el buit quan viatgis sense mi, / crida’m entre somnis quan viatgi sense tu.

Toco els teus braços gèlids com el ferro de l’estructura, / terra de taulons de fusta i fòrceps al vent que xiula, / també entre els pins i les antenes solitàries, / que senten nostàlgia de les barraques, / de la pobresa oblidada a la muntanya / oblidada de l’antiaeri que defensava la ciutat / com jo t’estimo entre bombes, desolació i caos.

Passegem de nit, sols com només viuen els orfes, / la caiguda és com la riera d’Horta sense fanals, / negra com la gola del llop / o blanca com els ullals.
No hi ha lluna, ni desig, ni compassió. / L’amor és, també, un camp de cards, / desequilibri físic, diàleg impossible. / Et repeteixo, amb reserves, el vers del poeta: / «No hi ha res de bo en tu, per això t’estimo».”