“En fin, por caminos desusados, por atajos y sendas encubiertas, partieron Roque, don Quijote y Sancho con otros seis escuderos a Barcelona. Llegaron a su playa la víspera de San Juan, en la noche, y abrazando Roque a don Quijote y a Sancho, a quien dio los diez escudos prometidos, que hasta entonces no se los había dado, los dejó, con mil ofrecimientos que de la una a la otra parte se hicieron. (...) Tendieron don Quijote y Sancho la vista por todas partes: vieron el mar, hasta entonces dellos no visto; perecióles espaciosísimo y largo, harto más que las lagunas de Riudera, que en la Mancha había visto; vieron las galeras que estaban en la playa, las cuales, abatiendo las tiendas, se descubrieron llenas de flámulas y gallardetes, que tremolaban al viento y besaban y barrían el agua; dentro sonaban clarines, trompetas y chirimías, que cerca y lejos llevaban el aire de suaves y belicosos acentos. Comenzaron a moverse y a hacer un modo de escaramuza por las sosegadas aguas, correspondiéndoles casi al mismo modo infinitos caballeros que de la ciudad sobre hermosos caballos y con vistosas libreas salían. Los soldados de las galeras disparaban infinita artillería, a quien respondían los que estaban en las murallas y fuertes de la ciudad, y la artillería gruesa con espantoso estruendo rompía los vientos, a quien respondían los cañones de crujía de las galeras. El mar alegre, la tierra jocunda, el aire claro, solo tal vez turbio del humo de la artillería, parece que iba infundiendo y engendrando gusto súbito en todas las gentes. No podía imaginar Sancho cómo pudiesen tener tantos pies aquellos bultos que por el mar se movían.”

“Marinada de foc / a la terra del roure. / Però ara cal baixar / amb ulls petits de son / al clos actiu dels homes. / Mirarem com s’afanyen / i com ens arrosseguen. / Un somriure manyac / ens farà fred i por. / Trobarem un posat / de dolcesa distant / i fixarem un punt…”

“Com vibra aquest país! Els doctors metges, que jo he hagut de consultar i que creia no tenien cap notícia del meu nom, m’han fet un cas singular quan se són enterats de qui era. Vaig anar a cobrar una lletra a cal Banquer Valls i Vicent; i a la caixa el jove qui pagava me besà la mà, dient que m’havia conegut pel retrat, i me suplica que entri a saludar la seva família. Son pare no hi era, però un oncle seu m’acull amb grans cortesies i resulta que té tots els meus llibres, que en sap poesies de memòria i que, al fer un dia de camp prop d’un pi, té costum de recitar-hi El Pi de Formentor. Això és un banquer!
Ahir me visitar en Ruyra i Oms, qui es troba molt aplanat. El poemet que li estampen serà una delícia.
Ahir també férem una excursió poètica al poble de Sant Genís dels Agudells, acompanyant-m’hi en Carner, en Ferrà i el fill d’en Martí Folguera.”

“Al Clot de la Mel / hi mena un camí / que sembla perdut / i sense padrí. / Però els vianants / hi passen seguit / tornant del taller / on filen la nit. / Pel Clot de la Mel / hi corre la mort / amb moto rabent / que ronca de nord. / Però, d’amagat, / hi creixen clavells / i nens espigats / amb sol als turmells. / El Clot de la Mel / és un fruiterar / que s’ha esgarriat / per un bardissar."

“El meu carrer era un dels pitjors del barri, un dels més pintorescos, si es vol, responia a l’historiat nom de carrer de Robadors, carrer dels Lladres, donava molts maldecaps a l’alcaldia del barri: era un carrer de putes, de drogats, de borratxos, de penjats de tota mena, que es passaven el dia en aquesta ciutadella estreta amb olor de pixats, cervesa rància, tahina i samoses. Era el nostre palau, la nostra fortalesa; s’hi entrava per la petita bocana del carrer Hospital, i se’n sortia a l’esplanada d’edificis moderns que fa cantonada amb el carrer Sant Rafel, que s’obria a la Rambla del Raval; enfront, a l’altra banda del carrer Sant Pau, començava el carrer Sant Ramon, una altra fortalesa –entre tots dos, la nova Filmoteca, que se suposava que havia de transformar el barri gràcies a les llums de la cultura i atreure els burgesos de la part alta, els pijos de l’Eixample que, sense les iniciatives geograficoculturals de la ciutat, no haurien baixat mai fins aquí. Naturalment, calia protegir els amants del cinema d’autor i els clients de l’hotel de quatre estrelles de la Rambla del Raval no sols dels desbordaments de la plebs, sinó també de la temptació d’anar de putes o de comprar droga, i la zona, doncs, estava patrullada les vint-i-quatre hores del dia per la bòfia, que molt sovint aparcava la furgo a la desembocadura del nostre Palau de Lladres.”

“El vell arbre va caure / no pels anys. L’abatien / destrals de cims, a penes / baixos graons que duen, / per laberints i cingles, / de naufragis a boscos, / al mur sense cap porta / de la llum on et guardes, / impensable bellesa. / Però mans que coneixen / tot el repòs del bronze / enlairaran per sempre / en flama l’harmonia, / els fràgils sons atesos / pel treball nobilíssim / de lents esguards molt savis: / la forta disciplina / del temps i del silenci, / llargues arrels dels somnis / d’un gran cor immortal.” 

“Sembla mentida les coses que es poden veure des d’un terrat. A més, si des d’allí es domina tota una vila, com passava amb el nostre, anys enrere. Ara, malauradament, només es veuen blocs de ciments amb les seves finestres, que a voltes semblen nínxols, galeries i patis de veïns. De petita, ni jo ni els germans que em seguien no teníem permís per sortir al terrat sols. A més, la porta estava tancada i barrada amb dues barres de ferro. (...) Vèiem la silueta de la catedral, la muntanya de Montjuïc amb el seu gran castell al cim, enllà el Pla del Llobregat amb la farola que a la nit llançava el seu raig lluminós i on alguna vegada veia una avioneta que prenia terra. A l’altra banda vèiem el Pla del Besòs, amb les xemeneies de Tèrmica, i més ençà les quatre torres de la Sagrada Família, que encara no s’havia ampliat.”

“La veu genuïna de Jaime Gil de Biedma no comença a constituir-se fins que el poeta imposa sobre la vaporització sentimental de la seva intimitat represa de la seva mirada vigilant, a voltes dolguda, d’altres o escèptica o cínica, potser atònita, o tal vegada simplement atenta a registrar tot el que veu. Però, fins i tot aquest darrer cas, la mirada del poeta formarà sempre part del desenvolupament emotiu del poema; en la poesia de Jaime Gil de Biedma no hi ha lloc per a la contemplació indiferent, de la mateixa manera que tampoc hi cap l’emoció a la deriva, dissipada en un flux de paraules, característica de la poesia dels poetes...”

“Gosa poder ser fort, i no t’aturis: / gosa poder ser vell, que si tens fills / un testament els fermarà ben curt. / Gosa poder que no t’agradi massa / d’anar testat per un món que s’espera. / Si et sobren fills, avia’ls una guerra. / Gosa poder donar feina a xarnegos. / Amb el teu sou, compraran vi prou agre / perquè en tres anys els podreixi les dents. / No et faci por: tu pren l’opi dels rics / (d’opi, te’n ve d’Escòcia i de Roma)...”

“Pepa, la lletera, té les cames més fines del món. Fa vuit dies, al ball del carrer de sant Vicenç, totes les noies li ho deien. Va anar a dormir tan a deshora, que son germà, matiner, ja apariava la bicicleta. Quan dues hores més tard pujava Clos amunt, a cada mà dos pots de llet enormes, els ulls se li aclucaven. Veia, ballant, deu mil parelles amb un clavell de llustrina al front; dels fanals japonesos esberlats, els flams s’escapaven cap al cel i l’omplien d’estel incomptables...”