“Jo porto dintre meu / per fer-me companyia / la solitud només. / La solitud immensa / de l’estimar infinit / que voldria ésser terra, / aire i sol, mar i estrella, / perquè fossis més meu / perquè jo fos més teva.”

“24 d’octubre del 1941. Aquesta tarda m’arribo al Parc Municipal –a la Font del Racó– amb la Maria. Feia una tarda freda, ventosa, però assolellada. El parc era ben desert. Que lluny aquelles flors d’olor intensa vora els caminals, els rossinyols apassionats, el flautejar dels merlots a les alzines! Ara fugen, esferides, les merles sota el verd, amb xiscles sobtats, i només alguna menuda flor blava, o les diminutes pomes craetegus, alegren els camins...”

“La flor de l’abraçada ja ha granat / i ets com el cep que duu la dolça carga: / tota tu t’has estès i reposat / com ple de pàmpols el sarment s’allarga. / Com en una visió misteriosa / ta mirada sovint fixa s’extasia: / la teva mitja rialla és majestuosa / i en la boca et floreix plena de gràcia. / En el teu fecond, què pot haver-hi / que et llença una llum viva pel semblant?... / Els dies són comptats del gran misteri. / Oh dona, do’m el fill que estimo tant!”

“Sabeu quina és la primera virtut de tota l’obra de l’Iglésias? Doncs és l’amor: és a dir, l’amor humanitari, el sentiment actiu de germanor de tots els homes, i fins de l’home amb les coses: és un posat d’home fort, enternit en la contemplació de la vida.” 

“D’en Gaudí, no cal dir-li, cada dia el trobo més gran, més personal: és clar que jo no puc jutjar la seva tècnica, però és ell, l’home, que m’admira; amb aquell posat humil no diu paraula que no porti alguna llum, sense voler, sense adonar-se’n, em donà aquest dia, allà a la Sagrada Família, una espècie de conferència sobre lo que és la mida en les coses, referint-ho especialment a l’arquitectura, que em deixà encantat i ple d’idees. Me’n vaig anar a casa amb la sensació d’endur-me’n un tresor.”

“Fa quatre anys que vaig arribar en aquest barri, que sembla fet a mida per a un esperit híbrid, indecís, instal·lat de forma permanent en el solc entre dos mons, en el llindar entre dos paisatges, dues temptacions, dos codis. ¿Pot esdevenir port, si no definitiu, almenys durador per al meu tarannà nòmada que m’ha dut a sembrar d’enclavaments emotius, de senyals incisivament subtils, tants punts diferents d’aquesta aglomeració de blocs d’obra i de vides que, des d’aquest terrat obert a tots els vents, s’estén ara als meus peus? Xarxa dins de la qual em debato, presa entre la compulsivitat frenètica i el bloqueig, que ressegueixo amunt i avall, per dins, corrent darrere d’amors i d’altres coses…”

“Si com a escriptora sento que les meves arrels s’enfondeixen en la sant del drac, com a dona no puc oblidar que el femení, més enllà de la pobra representació de la donzella salvada per l’heroi, ha quedat exclòs històricament de la nostra civilització i es troba, també, a la banda del monstre, de tot aquell pany de l’experiència caòtic –el continent negre, en va Freud– que no s’ha deixat dir del tot pel llenguatge colonitzador.”

“Per una estranya barreja de raons, afectives, pràctiques imponderables l’Heura va néixer no pas al barri de Santa Maria, com potser era previsible, ni a l’Eixample, on havia de viure els seus primers anys, sinó més enllà de Gràcia, passat el conglomerat muntanyós que barra el pas cap a Horta, al peu mateix d’un altre turó, isolat, que es destaca cap al nord: el turo de la Peira. En una petita vivenda barata, encimbellada dalt d’un vuitè pis d’un bloc entre tants d’altres, en un cap de barri sense arrels. En aquest mateix indret, però, jo hi posava, de petita, quan venia als banys. I recordo el trajecte fins a la platja de Sant Sebastià [...] I les escapades amb una cosina de la meva edat fins a la plaça de Catalunya a donar veces als coloms mentre apreníem de cor la tirallonga de les estacions de metro o seguíem el traçat de les vies des del vagó del davant o del darrere.”

“La música és sempre una drecera. / Escolto Xostakóvitx i em ve a la memòria / la granota oliosa del meu oncle. / Porta la sigla de La Maquinista. / Jo li duia el dinar / al taller de les màquines de tren. / Assegut vora seu li feia companyia / en aquell descampat d’herbotes i ferralla...”

“Hace ya bastantes años, en la época en que la noche barcelonesa era un Titanic navegando alegre y confiado, lejos todavía del iceberg asesino (nadie pensaba en el hielo salvo al solicitar un whisky o el trago habitual), estaba yo tomando copas en la barra aterciopelada de Bocaccio, cuando, inesperadamente, un joven dibujante de cómics y prestigioso ilustrador, al que sólo conocía de vista, recaló a mi lado aferrándose con ambas manos a una copa esbelta, extenuado y empapado, como un náufrago escupido por el oleaje promiscuo de la noche… –Tú eres el escritor, ¿verdad? –Tenía el náufrago una sonrisa inocente y delgada y una voz trasnochada, felpuda, llena de candor y de ginebra–. Me llamo Kim y vengo huyendo del Ciclón Benilde, ya la conoces… Ahí está, no te engaño…”

“4 octubre. Presentación de libro y de autor en librería Cinc d’Oros. Vino tinto, tacos de tortilla y croquetas de pollo. Cinco intelectuales goxdivín en ringlera de cara a la concurrencia comentan el libro presentado: Ondia, quina tabarra el seny!, textos del travieso Terenci y fotos de Colita sobre la capital catalana y su enigmática condición de cap i casal…”

“7 octubre. En la cama con B. Y el Tele/Express desplegado sobre sus hermosas ensilladura de nácar frío. Leo en las páginas literarias un breve reportaje bajo el titular: “UN NUEVO JOYCE EN EL GUINARDÓ?”. Y aún más abajo, en caracteres pequeños: “El crítico Josep Mª Castellet confía en poder incluirle en su próxima antología NUEVE NOVELES EN NOVELA NUEVA, de inminente publicación.”

“8 octubre. También Joan de Sagarra se ocupa del caso en su sección del Tel/Express, recogiendo un extraño cruce de llamadas telefónicas:
MªAurèlia Capmany: ‘Un Proust xarnego?¡Ja, ja, ja!’
Terenci Moix: ‘Tengo una foto divina en la que aparece detrás de mi por sorpresa, en Egipto’.
Leopoldo Pomés: “Le conozco, trabajó conmigo de modelo publicitario, hizo una campaña de camisetas y calzoncillos”.
Don José Manuel Lara: “Lo quise fichar er mimo día que Barza fichó al pasmao de Martí Filocía, porque zoy partidario de la juventú”.
Omnium Cultural: “Es el único miembro de la gauche divine que no tiene coche sport o fueraborda”
Baltasar Porcel: “Sí, sí, pero mi novela Cigrons sota el cirerer florit se vende mucho más que El dia que va morir Marylin, y además el Rey lo sabe”.
Ricardo Bofill: (sonriendo desde la tele): “¿Me conoce?”
Oriol Regàs: “Firma como Roberto C. Amores, y dice que C se la pone para compensar la C que, por causa de un descuido inexplicable, le falta a nuestro Bocaccio”.
Gabriel Ferrater: “Lo más notable que ha producido nuestra literatura catalana, por supuesto después de la poesía de mosén Cinto y del trasero de Montserrat Roig”.
Montserrat Roig: “Cultura, para mí, es todo aquello que suscita una relación imaginativa con mis semejantes y conmigo misma. En este sentiro, el culto de Tarzán o el de Marsé, por ejemplo, pueden ser cultura; pero no lo es el de Fernando Sánchez-Dragó, ese autor moreno y sonriente del siglo XII que escribía en calzoncillos”.
Francisco Umbral: “Imita mi prosa/sonajero (bisutera, pero con ese sonso tintineo artrítico de las novelas/garbanzos…”