Teniu a les mans un nou número de la revista Barcelona Societat,
una publicació que vol ser una eina de transferència
de coneixement, un espai d’anàlisi dels reptes socials que
tenim per endavant i un instrument de reflexió col·lectiva
sobre els temes que impacten en la qualitat i les condicions
de vida de la gent de la nostra ciutat.
En una societat en què predomina la rapidesa, sovint ens
veiem arrossegats i arrossegades per una dinàmica que fa
que tot s’hagi de resoldre de manera immediata. Però quan
parlem de polítiques socials, és fonamental que ens aturem
a pensar el temps necessari i analitzem les implicacions
profundes que tenen les nostres decisions en la vida de les
persones.
Segons un estudi que ha analitzat els pressupostos dels
municipis de més de vint mil habitants de l’Estat1, Barcelona
és la capital de província amb més inversió social per
habitant. Paradoxalment, aquest esforç no està invertint
el creixement sostingut de les desigualtats; unes desigualtats
que tensen els serveis socials, ens situen davant de les
nostres pròpies carències com a societat i fan de mirall de
la incapacitat del nostre sistema de benestar per garantir la
igualtat de drets de la ciutadania.
Els factors que provoquen aquestes desigualtats socials
són certament complexos, de caràcter estructural, i requereixen
solucions que han de passar, necessàriament,
respostes multidimensionals. Per exemple, avui tenim clar
que un dels principals factors estructurals de desigualtat
és l’habitatge. La manca de polítiques d’habitatge social, la
dinàmica del mercat immobiliari i l’increment exponencial
dels preus del lloguer està fent estralls en la vida de les
persones.
Des dels serveis socials en som testimonis directes i veiem,
amb impotència, la cruesa de la situació. I parlo d’impotència
perquè, tal com vaig escriure en un article d’opinió l’any
20212 en ple context postpandèmia, la manca d’accés a un
habitatge digne assenyala els serveis socials com a aparents
responsables d’una situació que òbviament no han generat
i per a la qual no tenen resposta, més enllà de solucions
puntuals d’emergència. Així, doncs, rebem el malestar de
les persones que es troben en situació de vulnerabilitat, i
massa sovint encara se’ns atribueix una capacitat de maniobra
que està lluny de les nostres capacitats reals.
Cal reivindicar, ara més que mai, la tasca essencial dels serveis
socials. Una tasca que no hem d’oblidar que consisteix,
fonamentalment, en l’acompanyament i la construcció de
vincles comunitaris perquè les persones puguin desenvolupar
el seu projecte vital en igualtat de condicions i plena
autonomia.
En aquesta línia, sempre és oportú —i inspirador— revisar quins són els principis rectors del sistema públic de serveis socials. En destaco alguns d’especialment rellevants: universalitat, igualtat, responsabilitat pública, solidaritat, participació cívica, globalitat, subsidiarietat, prevenció i dimensió comunitària, foment de la cohesió social, normalització, coordinació, atenció personalitzada i integral, respecte pels drets i la dignitat de la persona o foment de l’autonomia personal. Per tant, és inqüestionable que els serveis socials són molt més que l’última xarxa d’atenció a les persones que pateixen l’impacte de la pobresa.
Ara bé, disposem de les eines necessàries per desplegar una acció social significativa per a la vida de les persones? Segurament no les tenim totes, però —lluny de quedar-nos impassibles— la voluntat de transformació i el compromís professional han de contribuir a abordar els desafiaments que ens planteja la realitat actual, teixint respostes integrals que posin la garantia de drets en el centre de l’agenda social i política, des d’una mirada transversal i innovadora.
Tot això obliga a repensar el rol i les funcions dels nostres serveis socials des de la lògica de drets i amb una visió transformadora.
Cal posar les llums llargues i canviar les maneres de fer i d’entendre l’acció social. I és precisament aquesta línia que vol aprofundir la recentment presentada Mesura de govern d’Acció Social 2023-2027, un full de ruta que representa un pas més en la consolidació d’uns serveis socials essencials, universals i amb un clar enfocament cap a la garantia de drets de la ciutadania; una nova manera d’entendre l’acció social a partir de la participació social, l’atenció col·lectiva, l’acció comunitària i la innovació social.
És l’hora, doncs, d’aixecar la mirada i transgredir els límits de la nostra intervenció. En el cas de Barcelona, aquesta mirada implica també una aposta decidida per articular la dimensió metropolitana de les polítiques socials i promoure l’equitat territorial. No podem pretendre fer un abordatge integral de les problemàtiques socials si condicionem la nostra intervenció a unes fronteres administratives que en cap cas s’ajusten a les necessitats de la ciutadania.
Finalment, davant un context polític global de creixement de l’extrema dreta, i en un moment en què Europa afronta una crisi d’identitat profunda, vull posar en relleu el rol de les ciutats en la construcció d’una societat més justa i humana, que vetlli pels drets i per la cohesió social.
Com a centres neuràlgics de la vida social, política i econòmica, les ciutats hem d’assumir un paper proactiu en la implementació de polítiques públiques de proximitat que no només es limitin a la gestió de l’emergència, sinó que apostin de forma decidida per la prevenció i la inclusió.
És un repte que ens interpel·la com a administracions públiques i com a societat, i que, sens dubte, requereix canvis estructurals i profunds; canvis que en molts casos no es podran abordar només des de l’àmbit de l’acció social.
Aquest número 31 de la revista Barcelona Societat vol ser, doncs, una finestra oberta a la reflexió crítica i constructiva. Cada article, cada mirada i cada experiència compartida en aquestes pàgines busca no només analitzar els reptes socials que ens travessen, sinó també inspirar noves formes d’actuar, planificar i projectar el futur de les polítiques socials de la nostra ciutat.
