Una vegada més hem pogut gaudir d’una xerrada taller acompanyades del CDIAP/EIPI de Ciutat Vella i que com un dels grans clàssics d’ara i sempre ha versat sobre la dificultat/necessitat d’acompanyar els límits. Aquest tema que tant angoixa a famílies i educadores és símptoma de salut, de fer-se grans, és per tant una necessitat vital que hem d’assumir com a pròpia dels infants que acompanyem. Aquesta teoria, que està molt bé i que sembla fàcil , costa portar-la a la pràctica, ho sabem!. Perquè dir No en la mesura que els infants ho entenguin, segons la situació que s’hagi donat, l’estat d’ànim de l’adult que acompanya i d’acord al moment emocional en què es troba l’infant, això decididament no és tant fàcil!
De la mà de la Judit hem pogut fer un petit recorregut pel moment evolutiu dels infants de 0 a 3 anys i que ens ha brindat una mica de llum a la foscor. Hem conegut que això de dir que No ho fem molt els adults i que per tant els nostres infants també ho aprenen. Hem après que la relació amb els nostres fills i filles petites és simbiòtica al començament i que per diferenciar-se de nosaltres necessiten fer-ho a través del No. Per reafirmar-se, per dir-nos que existeixen com a éssers amb capacitat d’agència i desitjos propis. Hem entès que els infants necessiten reiterar les seves accions per comprovar que el límit sempre és el mateix i que això els dona moltíssima seguretat. Que no ho fan per fer-nos la guitza o prendre’ns el pel, necessiten confirmar on estan els referents que els acompanyen i els protegeixen.
Com veieu reafirmar-se, buscar el límit, té aquella cosa de reivindicar-se i alhora de comprovar que la resposta és també coherent i ferma. Com ha comentat un dels pares que ha assistit a la xerrada és com posar uns raïls que acompanyin aquest creixement, com una guia que traça un camí que s’ha de recórrer amb autonomia i que compta amb un suport per si descarrilem. Aquest suport és la mirada atenta, que cuida i protegeix les criatures, que acull les emocions, els posa nom, les valida i ajuda a transitar-les.
Aquesta vegada també la Judit ens ha revelat un truc que ens ha semblat molt interessant i que a l’escola ja ens hem apuntat. Es tracta d’una paraula màgica o més ben dit d’un canvi de posicionament personal que vol substituir el “però” per un “i” . Així, la manera que tenim d’abordar les negociacions amb els nostres infants ens eviten posar-nos en un lloc que des de la paraula (Però) negui una emoció per validar-la i acompanyar-la en conseqüència (i). Us poso un exemple: “Veig que no vols canviar-te el bolquer perquè estàs jugant. Portar el bolquer brut no és bo per tu i l’hem de canviar, després podràs continuar jugant”.
Amb aquest canvi gairebé imperceptible canvia la nostra mirada, la nostra percepció del conflicte i el podrem atendre d’una manera més assertiva i amable. Aquest últim ingredient també indispensable per acompanyar els límits d’una manera respectuosa, afectuosa i que cuida l’autoestima de les criatures a la vegada que sostenim les seves frustracions amb fermesa. Buscar l’equilibri entre la fermesa i l’amabilitat, aquesta educació més democràtica, ens obliga als adults a fer un gran esforç d’empatia i paciència per poder acompanyar les rebequeries sense perdre massa els nervis.
