L’exposició Escrit en l’aigua d’Èlia Llach, plantejada com un llibre obert que relata un viatge sense sortir d’una habitació, està formada per més de 700 dibuixos distribuïts en dues estances diferents. Es tracta d’una mena d’escenografia vital pensada per entrar-hi, però també per acollir la força d’un pensament rere la forma d’un gest.

En literatura s’entén per «detonant» allò que produeix una explosió i permet que el que ve a continuació expliqui el que ha passat, descrigui com ha passat, reveli a qui ha afectat i informi sobre si és possible recuperar-se o no. Tot i que es tracta d’un recurs no exclusiu d’un sol gènere literari, és a la novel·la on el detonant s’evidencia de manera més clara per diverses raons: perquè actua com a premissa dramàtica, perquè sense la seva acció no passa res, perquè afecta a qui protagonitza el llibre i perquè el canvi que produeix en el subjecte defineix i resol el conflicte que es desenvolupa durant tot el relat.

Igual que passa en la literatura, en l’art també hi ha un detonant. Es tracta de l’impuls que estimula l’artista a crear una obra per pura necessitat, malgrat que tot hagi estat dit i a pesar de la saturació d’obres que hi ha en circulació, de la dificultat que una obra vegi la llum, de la manera com afecta el públic…, encara que l’artista decideixi destruir-la al cap de cinc minuts.

Si l’explosió, quan s’esdevé en una novel·la, afecta el protagonista en primer lloc, quan ho fa en l’art és l’artista el primer damnificat. Ell és el protagonista de tot, aquell a qui li explota el cap i qui determina que allò que veiem, escoltem o ens afecta sigui entès com les restes d’un naufragi —el naufragi de l’artista; també el nostre— encobert sota l’aspecte d’un caos més o menys ordenat. Un caos que, com el del Rai de la “Medusa”, de Théodore Géricault (Rouen, 1791 – París, 1824), aconsegueix de mantenir la seva fragilitat en equilibri tot i haver de sostenir-se sobre una base inestable: el mar.

A partir de tres cites relacionades amb l’aigua i la paraula i l’impacte en la memòria d’Èlia Llach de Kaspar, una obra de teatre escrita per Peter Handke el 1967, s’articula l’exposició Escrit en l’aigua, que, a la manera d’un llibre obert, ha estat pensada i treballada per a l’espai que l’acull: una habitació.

Dividit en dues estances de diferents dimensions recobertes completament amb més de 700 dibuixos, l’espai creat per Llach en 36 metres quadrats és una mena d’escenografia vital construïda per acollir l’espectador, però també els estats d’un pensament que, com el de Kaspar Hauser o de la mateixa artista, és capaç de passar del despertar d’un gest o del llenguatge a la incomprensió, l’enfosquiment o el reflex del silenci més pur.

Escrit en l’aigua, d’Èlia Llach, és el viatge interior d’una artista que, sense sortir d’una habitació, despulla el gest i la paraula de qualsevol tipus d’afectacions per mostrar-se, des de les entranyes, a partir de la seva cara oculta, a partir del silenci.