Blog

A alguns us va agradar l’enregistrament del 1350, amb les campanes de Salomó dins d’una ‘ampoletta’ reliquiari. Avui en faig la continuació. Seguint lectures medievals en aquests dies de mig desconfinament, he topat amb un reproductor de so del segle XIV. Aquella mena d’artefactes que al Museu de la Música són descrits com ‘instruments programats de timbre fix’, i que la Sara Guasteví ens ha il·lustrat des dels temps de la Grècia clàssica i la Xina imperial fins abans d’ahir (llegiu-ho, si encara no ho heu fet, al mateix bloc a Fem sonar els discos de cartó perforat del Museu de la Música). És un altre exemple, en definitiva, de com el desig i la imaginació precedeixen l’invent de l’enginy.

La cosa va així. Guillem de Torroella (c. 1348- c. 1375), tercera generació mallorquina d’una de les grans famílies empordaneses en la conquesta de l’illa, cap a 1370 va escriure el llibre La faula: un viatge imaginari i màgic que ell hauria fet al llom d’una balena des de Sóller a l’Illa Encantada, on viuen amagats el rei Artús i la fada Morgana, la seva germana (el sant Greal els manté joves per segles). La intenció del llibre és alertar els nobles de la pèrdua dels valors cavallerescos en aquest llarg esllanguiment de l’Edat Mitjana, i fer-ho per boca del referent ideal: el rei Artur. El llibre és, doncs, una crida a recuperar –si és que mai van existir— els ideals cavallerescos.

Doncs bé, són 1269 versos en forma de les denominades ‘noves rimades’, que ens condueixen per un món màgic i sorprenent. Quan Guillem arriba a l’illa, se li presenta un cavall (un palafrè) que sobrepassa qualsevol cosa imaginada en bellesa, guarniments i valors. Dedica pàgines a descriure’n la meravella. I en una de les pàgines, descriu el pitral, o sigui, la peça que el cavall duu al pit (agafeu-vos, que segueix el català de l’època!):

            Pitral non vis anch per a ell,
            Car fayt fo ab encantamén;
            Cent cascavells hi hac d’argén
            Asauts e de bella faysó,
            Que no eron semblant de so
            la un a l’altre ne de vots,
            Más acordar los vírets tots
            Al pas del palafrè amblan,
            A notar un lays de Tristan,
            Que molt és plasent per ausir.

Que vol dir: “Al pitral del cavall hi havia cent cascavells d’argent de diferent so, que amb diverses veus es concordaven cantant un lai de Tristany” tal i com ens expliquen Pere Bohigas i Jaume Vidal Alcover en l’edició que en van fer (La faula a Edicions Tàrraco, Tarragona, 1984, p. XVIII i 12).

No hi ha dubte: és presentat com un encantament que, amb el moviment del palafrè quan camina a bon pas –‘amblar’—, fa sentir el famós lai (cançó) de Tristany. Un efecte inimaginable, per molt que a l’època ja hi haguessin les primeres capses de música, com l’orgue automàtic d’activació hidràulica dels germans Banū Mūsā (segle IX) o els artilugis dels campaners de Flandes, ja actius al XIV. L’enginy descrit era com són ara els efectes especials de les pel·lícules futuristes. O sigui, com passava amb l’enregistrament de Boccaccio, una imaginació sonora que descriu un desig d’artefacte sonor. Just la porta perquè, tres segles més enllà, en l’obra Musurgia Universalis (1650) d’Athanasius Kircher (1602–1680) ja hi apareguin els plànols per construir diversos instruments automàtics, o sigui, reproductors de sons programats.

L’obra de Guillem de Torroella, just després de la pesta negra, ens presenta alhora l’ideal cavalleresc –aleshores tan conservador!— juntament amb un imaginari futurista i meravellós... (que potser avui encara no hem sortit del segle XIV?).​