Blog

Us hem parlat moltes vegades dels rotlles de pianola com a tecnologia digital primerenca, però òbviament aquests no van ser els primers enregistraments sonors, sinó que podem anar molt més enere.

Els rellotgers i els astrònoms o enginyers de cada època foren els creadors dels primers enregistraments sonors, els primers en aconseguir fixar una melodia que es pogués reproduir a voluntat. En diem instruments programats de timbre fix, perquè sigui quina sigui la melodia, sempre reprodueixen el mateix so, gràcies a uns corrons de pues que activen un mecanisme musical. 

I no parlem del segle XIX o de principis del XX, sinó que cal anar molt més enrere, i transcrivim aquí un petit fragment de la tesi de Jordi Roquer, Els sons del paper perforat:

Trobem documents que ens parlen, per exemple, de l’existència d’una orquestra mecànica construïda al s. III aC per l’emperador xinès Han Gaouzu  (Needham, 1986: 158), d’arpes eòliques que es remunten a la Grècia clàssica (Ord-Hume, 2004: 58) o de mecanismes hidràulics que poden automatitzar el so (Cowell, 1980:160-162). En un extens tractat sobre pneumàtica que data del segle I dC, Heró d’Alexandria ens ofereix un testimoni interessantíssim sobre diversos artefactes, entre els quals, destaquen uns ocells autòmats que canten gràcies a l’aire que passa a través d’uns petits tubs.

Va ser al segle IX, quan els germans Banū Mūsā van inventar la primera “capsa musical”: es tractava d’un orgue hidràulic que tocava de manera automàtica uns cilindres intercanviables, un artefacte descrit en el seu llibre Book of Ingenious Devices, en la traducció anglesa.

Cap al segle XIII a Flandes, un campaner (no en sabem el nom) va crear un cilindre amb passadors que accionava unes lleves que tocaven les campanes. L’any 1598 el rellotger flamenc Nicholas Vallin creà un rellotge de paret amb un corró amb clavilles que tocaven diferents campanes muntades en una estructura. I durant tres segles els rellotgers d’arreu del món van anar creant artefactes de tot tipus amb aquest funcionament, des de rellotges fins a capses musicals, orgues de maneta, passant per suports com els discos perforats tant metàl·lics com de cartró o els rotlles de pianola. L’any 1857 León Scott va inventar el fonoautògraf i el 1877 Thomas Alva Edison va crear  el fonògraf, que canviarien per sempre el futur dels enregistraments musicals, permetent per primera vegada enregistrar el so de manera analògica.

Avui ens aturarem, però, en els discos de cartró perforats, dins del grup d’orgues de maneta. El 1712 Jacquard descobrí el cartró perforat, un mecanisme de programació de les accions mecàniques que va utilitzar en els telers i que, un segle després, s’aplicaria a la música. La companyia Ariston va produir aquests discos per a un “orguenet” de llengüeta lliure, també dit Ariston, que va ser molt popular a partir de l’any 1876 i tingué producció fins el 1910. Amb l’Ariston, que utilitza un disc perforat com a suport, funciona amb lectura per lleves i té dinou llengüetes que funcionen per aspiració com a generadors de so, amb una codificació de pues molt més senzilla que en aparells anteriors. El músic utilitza una maneta per accionar l’instrument i pot controlar la velocitat de la música fent-la girar més ràpid o més lent. Com a mecanismes té unes palanques per desmuntar el cilindre i uns rodets per tensar el full perforat amb la melodia, la maneta i les manxes. A mesura que la maneta gira, els forats del disc de cartró accionen les claus, que al seu torn estan connectades amb unes lleves o petites palanques que activen unes vàlvules que fan ressonar la llengüeta. L’aire prové de dues manxes operades alternativament, una de les quals assegura una pressió uniforme. La longitud d'una peça està determinada per la durada d'una revolució completa de disc, aproximadament 50 segons.

Al Museu de la Música de Barcelona tenim una col·lecció d’uns 140 discos perforats de diferents marques (Ariston, Herophone, Ariosa, Poliphon, Phoenix i Symphonion), dels quals 100 preserven obres úniques -en quant a fons d’aquest suport- i la resta són duplicats. La majoria provenen de donacions de Francisco Arellanos, Montserrat Pons, els germans Modolell Balada i Concepció Mira.

El procés de preservació i digitalització ha tingut diverses fases. La primera ha estat la restauració física dels diversos suports: aplanar aquells que havien patit deformacions degut a la humitat, netejar aquells que tenien pols incrustada a la superfície i inventariar-los amb dades mínimes. A continuació vam realitzar una fotografia en alta resolució de cadascun dels discos (anvers i revers), vam treure les etiquetes amb cordill amb el número de registre, ja que podia malmetre les notes del disc en cas d’estirades accidentals i, per no perdre aquest número, l’hem anotat no només a l’anvers de cada disc a llapis, sinó també en el sobre de conservació individual de cada disc.

En el moment de catalogar-los, ens vam centrar en verificar quines altres biblioteques havien catalogat aquests suports, com és el cas de la Biblioteca de Catalunya i la Biblioteca Nacional de España. A partir d’aquí, mentre nosaltres els catalogàvem, havíem enviat les imatges en dues fases a Juan Alonso Moreno, de l'empresa Accenture, qui ha treballat directament totes les fotografies per desenvolupar el projecte i a qui agraïm l'esforç i col·laboració totalment altruistes. A partir de la imatge del disc han generat un arxiu MIDI, ha sampleritzat els fitxers amb el so d’un orgue de maneta, de manera que el resultat s’acosta molt al so d’aquests discos en l’aparell original. L’important és que podem sentir el so enregistrat sense necessitat d’activar-los físicament amb el reproductor i, per tant, n’assegurem la seguretat i conservació.

La darrera fase ha consistit en la catalogació tant de les imatges digitals de cada disc, com dels arxius MIDI i els arxius wav. Aquests darrers són els que hem enllaçat a cada registre bibliogràfic. D’aquesta manera i, ara ja sí, els podeu escoltar tots.

I quina música hi trobarem? El resultat d’aquest llarg procés ens dóna una idea de quins devien ser els temes més escoltats a Catalunya a finals del s. XIX i principis del s. XX, sobretot fragments d’òpera i sarsuela, com La verbena de la paloma, La Diva o La Gran Vía; himnes com Himno de Riego o La Marseillaise, i molta música ballable, com jotes, xotis, sardanes, havaneres i valsos. En definitiva, es tracta d’un conjunt molt representatiu de la música que la gent escoltava a casa, amb un nombre de registres prou elevats (a la BNE en tenen 72) i, sobretot, gràcies a la col·laboració sense ànim de lucre d'Accenture, qui ens ha facilitat l’opció de digitalització.