Blog

Qui hagi anat a Menorca entre un 23 de juny (Sant Joan) i un 8 de setembre (Mare de Déu de Gràcia) és fàcil que hagi pogut presenciar algunes de les festes majors dels pobles on, un dels elements, és l’anomenat jaleo quan, mentre els cavalls passen per la plaça i boten, una banda de música toca la peça amb aquest nom. I que en diem jaleo (amb la j pronunciada a la castellana) però sabem sobradament que ve d’una peça de la sarsuela amb lletra de Luis de Olona i música de Cristóbal Oudrid amb el títol El Postillón de La Rioja, composta i estrenada a Madrid l’any 1856. Aquesta peça és la Jota estudiantina, i n’acabem de trobar un enregistrament de cap a l’any 1900.

Qui era Oudrid i com va arribar la jota a Menorca ho expliquen tant al web de l’Inventari de Patrimoni Cultural Immaterial de Menorca, com en un més recent post de Lluís Sintes El Postillón de La Rioja i el nostre “jaleo”, en resum, tal i com expliquen al web de l’inventari (Camps, 2019): 

Tradicionalment es diu que la música del Jaleo sorgeix en les festes a Ciutadella el 1888. Des de feia alguns anys, per tal d'animar el Caragol des Born i els Jocs des Pla de les festes de Sant Joan, la Banda Popular, creada el 1880 i dirigida per Guillem Alba Llorens, sonava algunes peces de moda, i aquell any la interpretació durant el Caragol des Born de la jota d’El Postillón de La Rioja, va causar furor. La peça en aquells moments era molt popular als concerts musicals i als teatres de finals del segle XIX a Menorca, i la seva inclusió al pas del cavalls quan feien les tres voltes del Caragol des Born provocà que aquells, espantats, fessin bots i cabrioles, d'aquí que es batiàs amb el nom de Jaleo. Aquesta música es va fer tan popular que es va incorporar a les festes de la resta de pobles de Menorca i és la peça que sona ininterrompudament i repetidament durant l’acte central de la festa, el Jaleo, al qual ha donat nom.

I ara que coneixem com arriba i es transmet l’obra a l’illa de Menorca, anem a veure si, essent tan popular i interpretada milers de vegades -sobretot a l’estiu-, se n’han fet o no enregistraments. D’entrada, cal buscar aquesta música sota els dos títols possibles, l’original Jota estudiantina i el Jaleo, d’una obra que neix per a cor i orquestra (o arranjament per a piano), i que acaba transformant-se en peça de banda.

De manera més o menys recent, cercant Jaleo, trobem la versió per a banda de vent i percussió dels anys 1990, 2000 i posteriors fets per la Banda Municipal de Ciutadella, la Banda de Ferreries o la Banda Nura. Trobarem una versió per a orquestra simfònica inclosa a la sarsuela costumista amb lletra de Joan Benejam i música de Francesc Rosselló, Foc i fum, enregistrada en disc de vinil l’any 1985, just celebrant el centenari de l’obra. També trobem versions fetes per grups folklòrics als anys 1970, com les del Grup C.P.E.P. (1977) i Grup Folklòric de Maó (1981). Fora de la versió inclosa a Foc i fum, la resta no les trobarem a plataformes de música en streaming. Sí trobarem, però, una curiosa però prou fidedigna versió feta per Los Gatchos, amb el títol Jaleo de la Ciutadella [sic]. Bep Cardona, en aquest web personal, recull gran part de la discografia menorquina i a través del cercador podem veure quins grups han versionat aquesta jota.

Per l’altra banda, estirant el fil cap enrere, si cerquem Jota estudiantina, d’Oudrid, podem arribar a trobar tant al catàleg del CCUC (Catàleg Col·lectiu d’Universitats de Catalunya i que inclou la Biblioteca de Catalunya), com al de la BNE (Biblioteca Nacional de España), partitures impreses, però no enregistraments sonors. I la recerca ens porta a catàlegs com aquest de Gramófono, que evidencia que l’any 1917 es van publicar dues jotes d’El postillón de La Rioja però, malgrat la popularitat, cap d’elles era la Jota estudiantina, sinó Caleseras i Canción del pajarito. I segons el catàleg d’Allan Kelly, als anys 1911 i 1912 seria quan es van enregistrar, tot i que al catàleg no especifica de quines jotes es tracta, però tot apunta que puguin ser les dues esmentades.

I aquí ve la sorpresa: després d’haver fotografiat els discos de cartró perforats perquè l’empresa Accenture ens en fes la samplerització per al Museu de la Música, escoltant els resultats i sense encara haver passat a catalogar els discos, sentíem una melodia que, si ets de Menorca, no t’és aliena. Al cercar la imatge del disc, amb la tinta esborronada, es podia llegir, justament, El postillón de la Rioja, Jota Nº 2. I era, ara sí, la Jota estudiantina.

Aquests discos, els de cartró, es van produir entre els anys 1880 i 1910, aproximadament i, tenint en compte el funcionament i la capacitat tècnica, la majoria de peces són simplificacions. Però malgrat tot, no deixa de ser l’enregistrament més antic del conegut Jaleo i el podeu sentir clicant aquí. L’arranjament i el gust especial d’època creiem que li donen un encant molt superior a les limitacions que tenia aquesta tècnica de reproducció sonora.

Pel que fa al que sentim al disc de cartró, i gràcies a l’anàlisi de Martí Guasteví, músic, ens explica que l’estructura no ha variat gaire en les seccions dels enregistrament actuals, si bé amb el pas del temps s’han pres algunes llicències, inevitables amb les limitacions mecàniques de finals del s. XIX. Si dividim l’actual Jaleo en quatre parts, allà on trobem la diferència més notable és en la segona part. Les altres tres parts (primera, tercera i quarta), s’han conservat quasi intactes, tot i les possibles re-interpretacions o variacions pròpies del pas del temps.

La qüestió seria entendre per què una melodia antiga i popularitzada i interpretada tantes vegades -no només a Menorca, sinó a Mallorca i a Catalunya-, té amb prou feines discografia a l’abast. En Bep Mercadal, músic menorquí, apunta una dada curiosa: fins als anys 1960 no va arribar la tecnologia necessària per a fer enregistraments a Menorca. Això explicaria per què hi ha un buit tan gran d’anys en els que no trobem cap producció. Podem veure, però, que alguns músics menorquins van anar a viure fora de l’illa i sí van fer molts enregistraments, com poden ser la cupletista Pilar Alonso i, també, el Mestre Demon, de l’Orquestra Demon’s Jazz (que en realitat es deia Llorenç Torres Nin) i que, pareu atenció, versiona amb Antoni Planàs el jaleo en aquest vals-jota de l’any 1932: Dale de betún (gràcies també a Bep Mercadal per la descoberta!). 

Cal pensar per què una obra -la sarsuela- que era popular a l’illa però segurament també a fora, no s’hagi enregistrat mai -o no ho hem trobat encara-, excepte en un disc de cartró de tecnologia limitada d’un instrument de música mecànica de finals del s. XIX però, malgrat tot, el més proper a l’original, en aquells moments.