Blog

Partim de la idea que tots els objectes poden fer música però no tots són musicals. El so percussiu de batre ous o tancar una porta no esdevé música per se (podria ser-ho si formés part d’una composició contemporània?). La música és la voluntat de generar uns ritmes i melodies determinats, sovint per comunicar-se, per ritualitzar actes i donar-los valor. Es transformen en música quan situem algun d’aquests sons dins d’una situació de les que a la nostra cultura considerem musical.

En canvi, quan no existien els instruments musicals com els coneixem ara, bé que la percussió corporal, o el picar amb uns pals o amb pedres, exercia la funció d’instrument, de fet, se li atorgava específicament aquesta funció, un valor afegit. I més endavant, quan ja hi ha hagut una producció d’instruments musicals cada vegada més evolucionats tecnològicament, ens ha permès separar, per exemple al Museu, l’instrument exclusivament per a dedicació musical de la resta d’objectes. Però n’estem segurs?

No sempre es té un instrument a l’abast i cal afinar la imaginació per trobar elements que el substitueixin, cadascú ho fa amb allò que té a prop: unes culleres de fusta, una goma elàstica, una ampolla d’anís…

Alguns exemples els trobarem al Museu, com poden ser aquests:

• rascador o post de rentar: dissenyat per a rentar roba, els africans la comencen a utilitzar per acompanyar la juba dance, juntament amb ampolles i culleres i, a poc a poc, es redissenya i arriba a Estats Units on s’utilitzen didals per fregar-la o colpejar-la creant diversos sons de percussió, que sovint acompanyen estils com folk, zydeco, jazz o blues.
• tisores: en vam parlar en aquest post, de com en alguns llocs s’utilitzen tisores per marcar ritmes i, segons com es pica i com és l’obertura, fa uns o altres sons.
• espasa: sembla estrany tenir una arma blanca de doble tall en un museu d’instruments musicals, però està documentat que a llocs com Toledo l’utilitzaven picant la fulla amb una petita barra de metall per generar sons o, a Eivissa, existeix l’espasí, que acompanya molts balls tradicionals, no és ben bé una espasa, tot i que la forma ens la recorda (si bé l’arma n’és l’origen).
• copes de vidre: segurament tots hem jugat en algun o altre moment després d’un àpat a picar les copes o gots de damunt la taula amb una cullereta, sorpresos de comprovar com es generen les notes segons el volum de líquid de cadascun. Potser va ser així mateix com ho descobrí Richard Pokrich, per acabar inventant l’any 1741 el que ell anomenaria orgue angèlic i nosaltres coneixem com a harmònica de vidre.
• afeitadora: de fet són les shaving machine, no són màquines d’afaitar corrents, sinó que es feien servir per raspar cilindres de cera. És a dir, un cilindre de cera, dels de cera d’abella natural, tenia una vida d’unes 25 reproduccions, una vegada fetes, els usuaris podien tornar a la botiga on raspaven els solcs per regravar nova música. Una idea del tot ecològica!
• llauna: les sanses són un instruments senzills, que consisteixen en una caixa de ressonància, una taula harmònica i diverses làmines metàl·liques o de fusta, en alguns casos veurem les caixes harmòniques fetes llaunes de conserva i, les làmines, fetes amb restes de culleres o ganivets.

I fora del museu, trobem altres exemples:

• culleres: poden ser de fusta o de metall, amb un funcionament molt similar al de les castanyoles, aquest estri culinari fet instrument de percussió el trobem a la música folk d’Amèrica, Anglaterra, Canadà, Grècia, Rússia, Turquia o Espanya, en aquest vídeo podem veure com funcionen.
• ampolla d’anís: l’ampolla d’Anís del Mono és coneguda, entre altres coses, pel seu disseny, les estries pròpies del vidre, que el fabricant va copiar d’una ampolla de perfum de París, permeten rascar-la i crear tot tipus de ritme. 
• màquina d’escriure: potser és l’objecte menys usual, però va guanyar rellevància quan Leroy Anderson li va dedicar un tema musical com a solista, The typewriter, que podem escoltar aquí en la versió original enregistrat el 1953.
• serra musical: fora de tallar arbres, es pot tocar amb un arc i, segons com es doblega, produeix unes o altres notes.

Trobem grups musicals que basen els instruments en els objectes quotidians en clau de reciclatge: des del grup Les Luthiers a l’Orquesta de Instrumentos Reciclados de Cateura o Xavier Lozano, trobaríem centenars d’exemples fets amb tot tipus de materials, des d’elàstics de carpetes o cordills amb pots de llet, a tubs de plàstic, capses de puros, etc.

Així, hi ha objectes quotidians pensats per a ser funcionals però que, en algunes reunions socials, a manca d’instruments musicals a l’abast, guanyen aquest valor afegit i formen part del fet musical.