Notícies
Revivint Cabezón, tercera part (i última). El després
Acabat l’enregistrament, el claviorgue va tornar al seu lloc, a la sala de teclats del Museu de la Música. Des de llavors hi hem tornat uns quants cops, amb visites, amb amics, sols, per assistir a algun dels concerts que es fan al Museu… I ens el mirem de manera diferent. L’orguener Óscar Laguna ens diu que no té un sol cargol a banda dels que subjecten el teclat al seu lloc. Va ser tallat amb una precisió que ens meravella, en una època en què els únics instruments de precisió que es coneixien era una serra manual i les pròpies mans. I amb això i tot un seguit de fustes de diferents tipus, perfectament tallades i encaixades, l’instrument ha aguantat ni més ni menys que quatre segles. Ens declarem, doncs, admiradors del claviorgue i del seu creador, Lorenz Hauslaib, gràcies al qual ara ens podem transportar sonorament quatre segles enrere.
Un cop fet l’enregistrament, vàrem començar a treballar en el disseny, que volíem que fos innovador, que reflectís la meravella d’enginyeria i modernitat que en el seu dia va ser el claviorgue Hauslaib. Dues alumnes del master en Packaging d’Elisava, la Laura de Miguel i l’Alejandra Jiménez ens van fer la proposta que, un cop madurada, podeu veure (i, sobre tot, tocar).
La nonagenària organista Montserrat Torrent es va avenir a escriure unes precioses notes que acompanyen el disc per recordar-nos que una generació meravellosa i treballadora ha precedit els nostres esforços i que la nostra passió per Cabezón no existiria si no fos per la seva feina.
I, és clar, en paral·lel va venir tota la part de postproducció i la campanya de presentació del CD, que culmina amb el concert a L’Auditori: un d’aquells concerts que només es podran veure a Barcelona, perquè no és fàcil fer viatjar el claviorgue. Aquest disc es distribuirà mitjançant la web de Juan de la Rubia, al Museu de la Música, i també es trobarà a Amazon, Spotify, iTunes… Volem que la música de Cabezón i el so del claviorgue Hauslaib es pugui escoltar a tot el món, simplement perquè tant el compositor com l’instrument s’ho mereixen.
Fins aquí el relat de com vàrem conviure amb el claviorgue Hauslaib i la música de Cabezón durant tres dies de la nostra vida. Abans d’acabar, però, sentim la implacable necessitat d’agrair molt efusivament la bona disposició del personal de L’Auditori i del Museu de la Música, que des del principi van veure com a propi el nostre projecte i, malgrat la complexitat de treballar amb un instrument de quatre segles d’antiguitat, van ser capaços de trobar solucions brillants a cada possible entrebanc. El Jaume Ayats, la Marisa Ruiz, el Manel Barcons, la Clara Sen, la Sara Guasteví, l’Esther Fernández, el Joaquim Garrigosa, el Robert Brufau i la Verònica Rodríguez han estat tan importants com Cabezón i Hauslaib per fer realitat el projecte que se’ns va acudir un dia de novembre, a mig camí entre Múrcia i Conca.
Vegeu també: