HISTÒRIA DELS PREMIS CIUTAT DE BARCELONA ::
MÉS INFORMACIÓ
La instauració de la dictadura del general Franco l’any 1939 va suposar una frenada en sec del desenvolupament cultural que Barcelona havia gaudit durant les primeres dècades del segle XX, però no el seu aniquilament –gràcies al potencial de la ciutat i malgrat les circumstàncies de censura i persecució sota les quals passava a exercir-se qualsevol activitat creativa. Com a bona mostra d’això, els primers símptomes de recuperació del teixit cultural barceloní van ser la creació dels premis Nadal de novel·la castellana l’any 1944 (actualment el certamen més veterà del gènere) i el Joanot Martorell de novel·la catalana el 1947, impulsats, respectivament, per les editorials Destino i Aymà. Prenent aquests dos casos com a referència, el també editor Luis de Caralt, tinent d’alcalde delegat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona durant el mandat de Josep Maria Albert i Despujol, baró de Terrades (1945-1951), va decidir crear l’any 1949 uns premis culturals municipals, els Ciutat de Barcelona.
Instituïts amb una evident voluntat propagandística del règim, es decidí que la cerimònia d’entrega dels Premis Ciutat de Barcelona es fes sempre en 26 de gener, la data d’entrada de les tropes franquistes a la Ciutat Comtal. Per a Caralt, amb aquest gest es desitjava “assenyalar que l’alliberament de la ciutat no va ser només un fet d’armes, sinó el renaixement de la vida espiritual de Barcelona i la seva incorporació als corrents intel·lectuals i artístics que tanta glòria han donat a Espanya”[1], és a dir, els pocs acceptats per la dictadura. Amb aquesta voluntat d’exaltació del marc referencial franquista, podien presentar-se als Premis Ciutat de Barcelona treballs artístics realitzats al conjunt de l’Estat durant un any natural.
En la seva primera edició, la de 1949, només es va concedir un premi, de literatura, que va recaure en Bartolomé Soler per la seva novel·la Patapalo. El 1950, però, amb la voluntat de singularitzar els Premis i fer propaganda de l’obra de govern de les polítiques municipals, els Ciutat de Barcelona s’ampliarien a novel·la, poesia, teatre, música, cinema i fotografia. Enmig d’un panorama de notable devastació cultural a Barcelona i a la resta de l’Estat, l’èxit dels Premis va ser immediat, a jutjar per les dades de participació (a l’edició de 1952, per exemple, s’havien presentat 24 obres a la categoria de Música i 164 a la de Teatre[2]) i pels testimonis que n’han quedat, com el de l’any 1953 a La Vanguardia, on s’argumentava que els Ciutat de Barcelona “no solo ha[n] conseguido ahincarse firmemente en el almanaque cultural de la Ciudad, sino que ha[n] trascendido al ámbito de toda España, puesto que no abundan en el panorama nacional convocatorias de la amplitud, la multiplicidad, la generosidad y el prestigio de estos Premios”. De la mateixa manera, els Premis van convertir-se ben aviat en tot un esdeveniment social a la ciutat: les deliberacions dels jurats eren seguides des de sales annexes per un públic cada cop més nombrós, pel que es van haver de deixar de fer a l’Ateneu Barcelonès per passar-se a fer al Palau de la Virreina a mitjans de la dècada de 1950 i, pocs anys més tard, a l’Hotel Ritz, aleshores un dels més luxosos de Barcelona. L’any 1957 ja es cobrava entrada per esperar les deliberacions del jurat als salons del Ritz, podent-hi anar a sopar o, a partir de les onze de la nit, a fer-hi simplement el cafè. Tanta era l’expectació que els Premis van arribar a crear, que les deliberacions van passar a ser cobertes en directe per ràdio i tenint una amplíssima repercussió mediàtica al llarg de l’any.
A partir de l’edició de 1961, i ja sota el mandat de Josep Maria Porcioles a l’alcaldia de la ciutat (1957-1973), la cerimònia dels Premis Ciutat de Barcelona va perdre els seus aspectes més populars alhora que se’n ressaltava el to institucional-acadèmic. El resultat de les deliberacions dels jurats va passar a saber-se fins al moment de la concessió dels Premis, en una cerimònia realitzada al Saló de Cent de l’Ajuntament en què també s’entregaven les Medalles honorífiques de la ciutat i que anava precedida d’una conferència acadèmica –la primera, a càrrec de Joaquín Calvo Sotelo, va servir per lloar la figura de Josep Maria de Sagarra, en ocasió de la seva mort.
Sota el mandat de Porcioles també es van ampliar les categories dels Premis, incloent-hi diverses categories d’arts plàstiques, l’assaig i la investigació en lletres i en ciències (normalment reconeixements a tesis doctorals). Això va permetre que malgrat el trasllat del conjunt de les cerimònies al Saló de Cent, el Palau de la Virreina no es desvinculés del tot dels Premis Ciutat de Barcelona: durant els anys del tardofranquisme, les seves sales acollien les obres que es presentaven a les categories de Fotografia, Pintura, Dibuix i Gravat. Pel que fa a les altres categories, l’existència d’un premi específic per a poesia en castellà i un altre per a poesia en català no es reproduïa en el cas de la novel·la i l’assaig, en què competien obres escrites en totes dues llengües. Això va fer que en el cas de la novel·la, en tot el franquisme només en dues ocasions la guanyés una narració escrita en català (Judes i la primavera, de Blai Bonet, el 1963, i Incerta Glòria, de Joan Sales, el 1969), per quatre ocasions en el cas de l’assaig (sent el primer d’ells Viatge a l’Atlàntida i retorn a Itaca de Guillermo Díaz-Plaja, l’any 1961).
Els anys del porciolisme van ser també els anys en què la lluita antifranquista va créixer de manera especialment destacada a Barcelona, i el teixit cultural de la ciutat va ser un dels camps on aquesta circumstància es va fer més evident. Malgrat el seu caràcter oficialista, els Premis no van girar l’esquena a aquesta realitat. És així com s’han d’entendre, entre d’altres, els guardons a autors com els citats Bonet i Sales, o d’altres que es trobaven a l’exili, com Antonio Ferres (1964, per la novel·la Con las manos vacías) i Ramón J. Sender (1967, per la novel·la Crónica del alba).
La mort del general Franco (20/XI/1975) suposaria un canvi radical en la naturalesa oficial dels Premis Ciutat de Barcelona. La primera edició des del seu traspàs, en la qual es concedien els premis corresponents a 1975, encara es va fer coincidint amb la data de l’ocupació de Barcelona per part de les tropes franquistes, però ja no es va publicitar com un acte d’exaltació de la dictadura (les institucions de la qual encara restaven intactes), sinó com la commemoració del VIIè Centenari de la mort de Jaume I, sobre el que Frederic Udina Martorell, director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó i delegat del Servei de Cultura de l’Ajuntament, va pronunciar una conferència acadèmica en què ressaltava l’espanyolitat dels plantejaments i obra del monarca. Tant l’acte de concessió com la conferència es van realitzar íntegrament en català, fet que anticipava la profunditat dels canvis que estaven a punt d’experimentar els Premis, en una transformació ampliada l’any següent, quan l’edició corresponent als Premis Ciutat de Barcelona 1976 van celebrar-se per Santa Eulàlia (12 de febrer), copatrona de la ciutat. L’excusa oficial del canvi de dates, proporcionada per la delegada de Cultura Núria Beltrán Rahola, va ser que la constitució dels jurats s’havia endarrerit tant que mantenir la data tradicional era inviable –el que, si bé és una excusa factible per la complexitat que suposa un certamen com aquest, no deixava de ser una fràgil cortina per tapar la inviabilitat de seguir fent commemoracions franquistes en una ciutat tan mobilitzada i significada políticament en les grans lluites contra la dictadura del moment.
D’acord amb el moment de canvi polític, l’acte de lliurament dels Premis Ciutat de Barcelona 1977 es va fer l’11 de setembre de 1978, un any després de la massiva manifestació a la Ciutat Comtal que havia estat decisiva per a la reinstauració de l’autogovern català. Segons les paraules del delegat de Cultura municipal Joan de Sagarra[3], amb aquest canvi de data l’equip municipal de Josep Maria Socias Humbert, darrer alcalde franquista de la ciutat (1976-1979), conscient del caràcter “regimentista” que havia tingut el premi fins aleshores, es volia allunyar els guardons de la seva missió propagandista del règim franquista i donar-los un caràcter més de ciutat i de país, aprofitant que l’11 de setembre es considerava que quedava englobat dins les celebracions de la festivitat de La Mercè.
L’arribada del primer ajuntament democràtic des de la creació dels Premis, l’any 1979, va acabar de transformar-los: per una banda, van deixar de ser uns guardons que premiaven propostes a concurs per passar a distingir una obra o tasca investigadora que s’hagués dut a terme durant l’any anterior. Per l’altra, van passar a tenir un significat, en paraules de l’alcalde Narcís Serra, de recuperació de la catalanitat (a la ciutat i al país)[4] i com uns premis que recullen el reconeixement del conjunt de la ciutadania cap als premiats: “No és l’Ajuntament que els atorga, sinó la ciutat de Barcelona. No són, per tant, els premis de l’Ajuntament, sinó que aquest simplement fa d’intermediari entre els ciutadans que reben aquests premis i els que els atorguen”[5].
Aquest concepte dels Premis com a patrimoni de la ciutat i no només de l’Ajuntament s’ha mantingut fins avui en dia. Des de l’any 2009, aquest extrem s’ha fet més evident amb la proposta dels jurats per part del Consell de la Cultura de Barcelona, un organisme independent. Així mateix, des del 1985, l’acte de lliurament dels Premis es va tornar a fixar per Santa Eulàlia. De les vuit categories que tenia el guardó a finals del franquisme s’ha passat a les vint actuals. Amb la voluntat de reconèixer la diversitat i la riquesa investigadora i creativa de la ciutat, els Premis han incorporat noves categories i n’han ampliat d’altres. En el camp de les arts escèniques, per exemple, s’han passat a distingir específicament la dansa (1990) i el circ (2009); tal com en literatura s’ha incorporat el premi de Traducció en llengua catalana (1995). Durant aquests anys s’ha consolidat com a premi les categories d’Història de Barcelona (1984, duu el nom d’Agustí Duran i Sanpere, fundador del Museu d’Història de la Ciutat) i el d’Arquitectura i Urbanisme, que des del 1985 ha tingut diverses denominacions. De nova creació hi trobem, per exemple, el de Projecció Internacional (1991), Disseny (1999), Educació (2005) o Cultura popular i tradicional (2011). En el camp de les Ciències Experimentals (2013), les Ciències de la Vida (2013) i les Ciències ambientals i de la Terra (2017), actualment hi ha tres categories.
[1] La Vanguardia, 12-III-1950
[2] La Vanguardia, 25-I-1953
[3] La Vanguardia, 18-VIII-1978
[4] La Vanguardia, 23-IX-1979
[5] La Vanguardia, 15-IX-1981