A partir de 1979, es van començar a implantar els Centres Cívics, un nou tipus d’equipament municipal en el qual es fusionaven els serveis públics i les instal·lacions destinades a fomentar la vida associativa i cultural dels barris. D’un llistat de 31 finques municipals susceptibles de ser destinades a aquesta finalitat, se’n van seleccionar 10 seguint criteris de i necessitats vitals pel barri. L’estiu de 1980 es van aprovar els pressupostos per quatre Centres Cívics, la resta es van anar fent al llarg del mandat.

Democratització i descentralització van ser dos conceptes estretament vinculats a les propostes d’organització interna del teixit urbà de Barcelona. La tasca de reordenació no va ser exclusiva de l’administració. Els veïns, a través de la FAVB, també tenien la seva proposta. De les discussions a diverses bandes, en va sortir la divisió territorial de 1984.

La primera Regidoria de Serveis Socials de l’Ajuntament de Barcelona es va constituir en aquest primer mandat democràtic i fou pionera a nivell estatal. Partia de zero, sense herència, sense equipaments, sense organització ni recursos econòmics ni humans.

L’Àrea de Serveis Socials va comptar amb un pressupost de 561 milions de pessetes l’any 1980 però va acabar creixent fins als 709 milions l’any 1982. Una de les fites destacades fou la consolidació dels Centres Municipals de Serveis Socials amb la idea de crear un departament que ubiqués físicament la prestació de Serveis Socials comunitaris dins d’una zona. El primer centre actiu va ser el del Raval, Erasme de Janer, al Districte V de la ciutat, el més desafavorit i abandonat pels anteriors ajuntaments franquistes.

La nova Regidoria de Joventut impulsà la creació del Consell de la Joventut de Barcelona per tal que «la joventut participi en la vida política, econòmica i social de la Ciutat, i que d’aquesta manera pugui regular el seu procés de formació, ajudant al seu desenvolupament i a la seva plena incorporació a la vida local i nacional...».