El nou govern democràtic havia de fer front a importants reptes. Com arrencar una ciutat que havia viscut quaranta anys sota la misèria política, intel·lectual i moral del franquisme local? Calia fixar les bases de la Barcelona actual: una ciutat democràtica, descentralitzada i oberta als ciutadans. Però el punt de partida no fou fàcil. La crisi econòmica dels darrers anys va obligar a assumir un paper molt actiu en favor dels sectors més febles per tal d’evitar fractures en el teixit social. El govern municipal va heretar de l’etapa Porcioles greus problemes de desigualtats i degradació urbanística a moltes barriades, i especialment, alarmants problemes financers que abocaven l’Ajuntament a la fallida.

El primer balanç econòmic de l’estiu del 1979 fixava un dèficit de 72.000 milions de pessetes i 10.000 milions de càrrega financera. A partir d’aquesta realitat, el consistori va iniciar una contundent negociació amb el govern central per obtenir els recursos mínims que els permetés revertir la situació però foren insuficients.

Finalment, el Ministerio de Economía de España va concedir per primera vegada, el permís a un municipi per demanar un crèdit exterior, i l’Ajuntament de Barcelona va signar un crèdit de 80 milions de dòlars destinats al pressupost d’inversions amb diferents bancs internacionals. El Crèdit Lyonnias, va ser el banc agent al què es van afegir a la comissió gestora la Banca Catalana, la Caixa de Barcelona i la Caixa de Pensions, amb la intervenció de 20 bancs més, la meitat d’ells estrangers.