Caterina Albert i Paradís (L'Escala, Alt Empordà, 1869-1966) va ser una novel·lista, narradora, autora teatral i poeta coneguda amb el sobrenom de Víctor Català (nom del protagonista d'una novel·la seva inacabada).
Es va donar a conèixer amb el monòleg teatral La infanticida , que va ser distingit als Jocs Florals d'Olot el 1898, en què presentava una anàlisi de la situació de la dona explotada per la societat rural i primitiva, l'autoria femenina del qual va originar un escàndol que la va portar a refugiar-se sempre més sota el pseudònim de Víctor Català.
La seva literatura va rebre les influències dels moviments literaris de la seva joventut. La influència del modernisme, a la seva primera època, és la més important tant per la quantitat d'obres com per la varietat de gèneres. D'aquesta època és la seva novel·la Solitud (1905), obra cabdal del modernisme literari català i del naturalisme. Es considera la seva obra mestra.
Malgrat l'entusiasme que va manifestar pel món del teatre, Quatre monòlegs (1902), i els seus inicis poètics, en gran part monòlegs de caràcter tràgic amb influències romàntiques: El cant dels mesos (1901) i Llibre Blanc-Policromi-Tríptic (1905), el gènere que va dominar millor és el narratiu. La seva obra en prosa és reconeguda com una de les més importants en català. A més de Solitud, destaquen Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904) i Caires vius (1907). A aquestes obres, la unitat del recull ve donada pel caràcter rural dels drames, marcats tots per la violència, la mort o l'embogiment. A partir del 1917, la seva obra evoluciona cap al naturalisme amb textos com la novel·la Un film (3000 metres) (1926) i reculls com Contrallums (1930) i Jubileu (1951). La força del seu estil i la gran riquesa lèxica són elements definitoris del conjunt de la seva obra.
Va establir relacions amb els grans escriptors de l'època com Joan Maragall, Narcís Oller i Àngel Guimerà, amb els quals va mantenir una gran amistat i per a qui va manifestar una gran admiració.
Va col·laborar en diverses publicacions periòdiques com ara Joventut, La Il·lustració Catalana o Feminal, col·laboració que li va proporcionar una plataforma per donar-se a conèixer al públic lector i, per tant, per projectar-se com a escriptora.
En tota l'obra de Caterina Albert sovintegen les referències a la situació de la dona i, particularment, a la seva marginació per raons de sexe: l'expressió del desig femení, la crítica a la institució del matrimoni, les relacions entre dones, la maternitat, la solitud o la vellesa. Té plena consciència del que pretén, i aquest fet, juntament amb els pròlegs que encapçalen els reculls, dóna idea d'una autora sagaç, independent i plenament innovadora.
