Mestre del periodisme i de la novel·la, i d’aquest creuament entre tots dos gèneres que és la crònica, Martín Caparrós ha fet un exercici fascinant de memòria en què recorre i revisa la seva vida des de la infantesa fins al present. I ho fa preguntant-se, primer de tot, per aquesta necessitat d’escriure sobre si mateix, pel sentit d’explicar la pròpia vida i, en darrer terme, pel sentit de la vida. Antes que nada són unes memòries que, com totes les seves obres, suposen un magnífic artefacte literari on el com és tant important com el què.

Martín Caparrós (Buenos Aires, 1957) es va llicenciar en Història a París, va viure a Madrid, Nova York i Barcelona, i va fer —i continua fent— periodisme en mitjans gràfics, ràdio i televisió. També va dirigir revistes de llibres i revistes de cuina, va traduir Voltaire, Shakespeare i Quevedo, va rebre la beca Guggenheim, els premis Planeta i Herralde de novel·la, els premis Tiziano Terzani i Caballero Bonald d’assaig, així com els premis Rei d’Espanya, Moors Cabot i Ortega y Gasset de periodisme. Ha publicat més de trenta llibres en més de trenta països. Molts es reeditaran a la Biblioteca Martín Caparrós, que Random House va llançar el 2020, i on ja van aparèixer les novel·les Sinfín, Valfierno, Un día en la vida de Dios y Sarmiento, l’assaig Ñamérica, el recull de cròniques Lacrónica i El mundo entonces.

Hi col·labora: Random House