Centre Cívic El Sortidor

El projecte Graffiti Receptes va néixer ben lluny d’on ara es desenvolupa: a Baltimore (EEUU), en un barri marginalitzat i habitat en la seva majoria per persones afroamericanes. Diverses organitzacions locals s’havien adonat que un dels problemes del territori era l’accés a una alimentació saludable i digna, de manera que es van implicar en un projecte d’hort comunitari.

Des de la primera intervenció artística que va fer, Marina Monsonís ja va tenir clar que l’objectiu que tenia era “connectar una recepta a un territori”. Per fer-ho, va plasmar en un dels murs de l’hort la recepta d’un gaspatxo fet amb les hortalisses que s’hi podien trobar.

És en aquest context que es veu embarcada en un projecte amb una forta dimensió política que anirà deixant petjada a diferents parets d’arreu del món fins a tornar a la Barceloneta, on ha viscut la seva família des de fa quatre generacions.

Per a ella és imprescindible “que tant la recepta com la manera de representar-la sigui llegible i tingui sentit per a la comunitat del territori” on treballa, ja que aquest és un projecte basat en el lloc.

Segons ella, les receptes que tenen sentit en un lloc són les que s’elaboren amb producte de proximitat i que permeten recuperar la memòria gastronòmica del territori. Aquests sabers populars que configuren una història col·lectiva ens donen informacions que són tàctiques en l’ara. “Les memòries ens ajuden a situar-nos, a veure que hi ha estratègies del passat que potser cal actualitzar però que ens ajuden a operar en el present”.

En el cas de la Barceloneta, per exemple, els coneixements tradicionals al voltant dels peixos i com cuinar-los són essencials per contribuir a minimitzar l’impacte de la pesca en l’ecosistema marí, per consumir espècies locals més econòmiques i accessibles, per revaloritzar l’ofici de la pesca...

Però “les memòries estan vinculades a aquestes receptes més enllà dels sabers del peix en concret i de la cuina”. En molts casos ens connecten amb les lluites sindicals o veïnals del territori, permeten reivindicar certs espais o bé ajuden a fer visible alguna qüestió que per a la comunitat on es treballa.

Aquestes receptes, doncs, no són fruit d’una sola experiència, sinó que es fan de manera col·lectiva, articulant els sabers de les persones que viuen en cada context i abordant les seves necessitats específiques. És per això que una de les condicions imprescindibles perquè Marina Monsonís faci un graffiti en algun lloc és que se li demani o que hi hagi un interès per part de les persones que el viuen.

Però les seves receptes no només es plasmen en forma de graffiti. En diverses ocasions afirma que ella no és graffitera i que ni ha decidit treballar en l’espai públic, ni ha escollit una única eina de treball, sinó que es decanta per una tècnica o una altra en funció del sentit que té en el context i en el moment en que es posa mans a l’obra.

Fer una graffiti en l’espai públic és atractiu per la seva visibilitat, pel seu caràcter temporal i efímer, i sobretot perquè “activa unes dinàmiques que no s’activen en altres espais”. Les converses i els debats espontanis que es generen al seu voltant son també una manera de posar en valor la memòria i, en una època en la que les relacions sovint s’estableixen a través de la pantalla, la comunicació de tu a tu als carrers és la que interessa més a la Marina.

Però, tot i així, hi ha altres tipus d’arts plàstiques que són més adequades per aplicar en determinades circumstàncies. Un exemple en són els relatogrames de Carla Boserman, amb qui esta treballant per publicar un llibre emprant aquesta tècnica. Ens explica que la vida social al barri de la Barceloneta és molt intensa, plena dels conflictes i tensions inherents als grups humans. És per això que quan una veïna del bari obre les portes de casa seva per fer un taller de cuina compartint una recepta pròpia, enregistrar-lo amb una càmera pot cohibir molt. “La tècnica del relatograma és ideal per crear espais íntims”, i a la vegada permet captar i sintetitzar molt bé l’entorn.

Marina Monsonís també ha fet un maridatge entre la cuina i les arts escèniques amb la peça “La litúrgia de las horas”, de Juan Carlos Lérida. En aquesta performance s’explorava el ritual en la cuina, que per Marina Monsonís està estretament vinculada a l’espiritualitat, de la qual considera que ens hem allunyat o que ens manca. La dimensió simbòlica de l’alimentació és molt important, i proposa parar atenció a aquesta espiritualitat de proximitat, als rituals que tenen a veure amb la nostra pròpia cultura alimentària, i reapropiar-nos-en en comptes d’anar-los a buscar a altres cultures llunyanes que acabem descontextualitzant. Afirma el següent: “En la cuina de pesca de la meva família hi ha cançons, hi ha una manera d’operar, hi ha una manera de parar la taula, de fer l’allioli... Que per a mi són importants, precisament per aquesta mancança espiritual que tenim”.

Fins i tot la dimensió simbòlica del projecte té en compte el propi territori, però malgrat tot Marina Monsonís mai perd de vista la perspectiva global. Ens explica que “pensar en la proximitat i pensar en la localitat és una responsabilitat global”. Consumir el que es produeix en el nostre entorn més immediat ens permet allunyar-nos de les dinàmiques extractivistes envers el sud global i “establir unes relacions justes amb la pagesia, amb qui cultiva”.

Ens convida a repensar les nostres formes de consum, lluny de culpabilitzar les persones que no poden escollir-les a causa de la precarietat i la manca de recursos, i posa èmfasi en “la necessitat de fer pedagogia des de la cuina i pressionar les institucions per garantir l’accés a una alimentació de qualitat”.

Precisament aquest va ser el motiu pel qual va començar el projecte Graffiti Receptes, per reivindicar el dret a una alimentació digna especialment entre els col·lectius que pateixen la violència sistemàtica com les persones negres amb les que va treballar a Baltimore.

Per acabar l’entrevista, s’acomiada donant tot el seu suport a les persones negres que s’estan manifestant arreu del món actualment i rebutja de manera contundent qualsevol forma de racisme.