Centre Cívic El Sortidor

Les llavors són el resultat d’unes pràctiques mil·lenàries de domesticació i selecció mitjançant el cultiu natural. Fins fa unes dècades els pagesos i les pageses intercanviaven llavors lliurement, i en guardaven una part per portar al mercat o per l’autoconsum i conservaven la resta per seguir sembrant. Actualment, però “tenen prohibit fer aquest pràctica mil·lenària i si volen accedir al circuit alimentari han de comprar les llavors comercials”.

L’origen del sistema agroalimentari actual es troba als anys 50 i 60 amb la Revolució Verda, que lluny de representar els valors que el seu nom suggereix, “era una proposta d’industrialització de l’agricultura. Eren llavors intensives, fertilitzants... I sobretot era tot el contrari de qualsevol cosa que fos sostenible”.

A la dècada dels 90 es comença a desenvolupar l’enginyeria genètica resultant en la creació del que coneixem popularment com a transgènics. Les llavors modificades genèticament permetien intensificar la producció i maximitzar beneficis en detriment de la pèrdua de control de la pagesia i de la pèrdua de biodiversitat.

Al principi les llavors es regalaven a la pagesia per, posteriorment, començar a vendre-les amb els seus corresponents pesticides, herbicides, fertilitzants... Propiciant així una dinàmica de dependència l’objectiu de la qual era que “els pagesos i les pageses tinguessin una relació gairebé exclusiva amb les companyies”per tenir el control de la producció.

Afortunadament, però, arreu del món broten i creixen moviments socials que desafien aquests processos i estableixen xarxes per conservar i utilitzar els seus materials locals de cultiu.

GRAIN és una organització sense ànim de lucre que treballa donant suport als camperols i agricultors a petita escala i als moviments socials en les seves lluites per aconseguir sistemes alimentaris basats en la biodiversitat i controlats comunitàriament. La major part de la seva tasca s’orienta a països del sud global, sobretot a regions de l’Àfrica, l’Àsia i l’Amèrica Llatina.

La fundació comença la seva activitat al Canadà l’any 1990 a causa de la creixent preocupació per la pèrdua de diversitat genètica als espais agrícoles, que són el fonament dels sistemes alimentaris mundials. Actualment aquest tema, estretament vinculat a les llavors, segueix essent una de les principals línies de treball de l’organització.

Posteriorment els seus impulsors, Henk Hobbelink i Renée Vellvé, van establir-la a Barcelona i l’any 2000 Aitor Urkiola es va unir al projecte. Amb ell hem tingut el plaer de parlar sobre la importància de les llavors per a la sobirania alimentària, la justícia global i l’emergència climàtica.

Ens explica que arreu del món els governs promouen o permeten restrictives lleis de llavors i propietat intel·lectual. “La propietat intel·lectual consisteix en fer una modificació a una varietat de llavor. Fins no fa gaire temps havia de ser una modificació substantiva, significativa. Ara per ara, no”. Amb aquestes normatives es concedeix poder exclusiu al sector corporatiu mentre es limiten les possibilitats de que pagesos i pageses guardin, intercanviïn i segueixin desenvolupant les seves pròpies varietats. “És una pèrdua de tota la capacitat de control comunitari que tenien i és a causa d’una mala concepció de la seguretat alimentària”.

“La línia de defensa de la pagesia que porta GRAIN diu que no s’ha de tenir cap patent en temes de vida. La vida no es pot patentar”.

D’altra bandacada espècie vegetal té una gran quantitat de varietats adaptades al medi, al context on els pagesos i les pageses viuen. Per a la indústria agroalimentària, però, l’interès per aquestes varietats es redueix a la mínima expressió i ja que només dues o tres d’elles presenten unes característiques que les fan òptimes per tenir valor comercial. Aquestes són les que s’acaben prioritzant per la seva distribució i consum, perquè són més fàcils de cultivar o fins i tot d’envasar i transportar. “El que té importància ara és què és més fàcil de portar al súper. No és el que sigui més agradable o més gustós, això no és tan important per a ells.”

Segons Urkiola aquestes dinàmiques “van en contra de la cultura de la pagesia i en contra de les llavors pageses, que es diuen paisanes normalment, o criolles a les amèriques, a Abya Yala” i el que es defensa des de GRAIN és “que l’herència de llavors sigui una herència diversa i en mans de pagesos i pageses a tot arreu del món”.

La fundació proposa “un control més popular, un control més comunitari”, en comptes de crear grans bancs mundials de llavors com és el de les illes d’Svalvard, a Noruega, que respon a un model de seguretat i control molt industrial. Urkiola ens explica que els riscos de tenir totes les llavors en una presó són molt elevats.

A banda de l’impacte en les condicions de vida materials dels camperols i camperoles del sud global, la pèrdua de biodiversitat genètica als camps també és imprescindible per entendre l’emergència climàtica. “Quan parlem de biodiversitat es parla molt de la biodiversitat natural que és la que és més salvatge, però també tenim la biodiversitat cultivada”.

Ens parla de la insostenibilitat de l’economia d’escala, i per fer-ho ens dona unes dades impactants. D’ençà que a la Xina va començar una crisi de pesta porcina les exportacions de carn de porc a Catalunya han augmentat fins al punt que actualment suposen un 50% del producte que surt del port de Barcelona. Aquest bestiar és alimentat amb soja provinent del Brasil, una plantació que impacta greument en la massa forestal de la selva amazònica. Mitjançant un estudi, GRAIN va comprovar que per produir la carn de porc sense importar la soja caldria desforestar gairebé el 20% dels boscos de Catalunya per al seu cultiu. És a dir, “nosaltres no tenim tants efectes secundaris del que estem fent perquè els estem traslladant als països del sud global”.

Un altre exemple és el cas de Noviercas, a Sòria, on hi ha una macroexplotació d’entre 20.000 i 24.000 vaques lleteres que produeixen per elaborar exclusivament formatge per a pizza. L’impacte ambiental d’aquesta granja és l’equivalent al d’una ciutat de 10.000 habitants.

Aquest tipus de productes estan molt vinculats al consum de menjar precuinat o processat, i és per això que és important prendre de referència les pràctiques alimentàries que teníem abans de la irrupció de la indústria agroalimentària, però tenint en compte que “no hem de voler tampoc el model que hi havia abans. També hem de ser conscients que si nosaltres menjàvem molt bé és perquè hi havia moltes dones que es quedaven a casa i feien tota aquesta feina. O sigui, també hi havia esclaves que sustentaven aquest model. No s’ha de romantitzar sinó que s’ha d’entendre que l’alimentació és molt important i és responsabilitat de tothom”.

Cal que prenguem consciència de que aquest model afavoreix el canvi climàtic i els problemes que se’n deriven, com la pandèmia que ha protagonitzat el 2020. “Si es donen aquest tipus de pandèmies és perquè cada vegada tenim menys llocs al món que siguin llocs naturals sense presència humana”. La desforestació de la selva amazònica , per exemple, propicia que ens apropem al medi natural on hi ha malalties endèmiques que esdevenen problemàtiques quan hi entrem en contacte.

Destaca la importància de projectes petits, però denuncia que les dinàmiques globals actuals estan dissenyades perquè la viabilitat vingui donada per l’escala, fet que dificulta l’accés a ajudes i subvencions a les iniciatives a petita escala. “Les companyes de Ramaderes.cat, per exemple, volen tenir un projecte més petit i no és viable. L’economia d’escala i el model industrial el que fan és excloure gent”.

Malgrat que darrerament estan sorgint una gran quantitat d’iniciatives en aquesta direcció, sovint no tenen prou visibilitat i no condueixen a canviar les polítiques a nivell general. Això es deu a un evident desequilibri de forces i de posicions de poder radicalment diferents.

Urkiola afirma que la solució passa per la necessitat de dissenyar plans de desenvolupament rural des del punt de vista del territori. Ens explica que, malgrat les dificultats, s’està avançant a nivell regional. “La setmana passada el Consell de Ministres va aprovar una sèrie de mesures per afavorir que el petit pagès o la petita pagesa pugui produir formatge i el pugui vendre, perquè fins ara no es podia fer”.

Segons ell es necessita una política a nivell de la Conselleria d’Agricultura i Ramaderia que reconegui aquesta dinàmica i la propiciï, i denuncia que les ordenances municipals fa anys que prohibeixen la ramaderia d’autoconsum a Barcelona. “Des de fa uns anys no es pot tenir gallines al terme municipal de Barcelona. Que clar, no és el mateix al mig de l’Eixample on som ara, que a Collserola o Montjuïc. En aquestes zones hi ha d’haver producció”.

La tasca de GRAIN és, doncs, d’investigació i informació. No es treballa directament amb pagesos i pageses, sinó que es treballa amb els representants i els sindicats. L’organització amb la que més es col·labora és la Via Campesina, que va encunyar el concepte “sobirania alimentària” i que està configurada per 300 milions de pagesos i pageses de tots els continents. La seva tasca és “eliminar la idea de que el què li passa a un pagès o a una pagesa a un lloc del món és un fenomen  independent”.

La “Revista Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas” impulsada per la mateixa fundació és una eina per fer accessible aquesta informació a tota la població, que és un agent clau per generar canvis en la indústria alimentaria.

Aquest mitjà de difusió serveix per mostrar i visibilitzar la realitat de l’àmbit rural. Oferir una manera d’apropar-nos al territori amb una mirada més ampla. “Que hi ha molta saviesa, hi ha molt coneixement al territori, i s’està perdent. I són dinàmiques molt importants”.

Urkiola ens explica que el model de producció industrial de ramaderia i agricultura és responsable del 40% dels gasos d’efecte hivernacle, i que dins d’aquest procés de producció el malbaratament és molt més fort que el del consumidor final o la consumidora final. És per això que està convençut que “no s’ha de culpabilitzar a la gent del què passa”. però sí que s’ha de conscienciar”.

Com més a prop es trobi el consumidor final dels productors i productores, més fàcil serà aconseguir el que planteja GRAIN, que és “que la petita pagesia tingui una dinàmica autònoma. Que no siguin també dependents de les mesures dels governs siguin locals, o siguin nacionals, o siguin internacionals sinó que tinguin dinàmiques d’autonomia. Ens alimentem cada dia i necessitem la producció pagesa cada dia. És per això que hauríem de tenir contacte amb el pagès o la pagesa cada dia”.