“Fui bajando por las calles de Barcelona hacia el mar y empecé a pensar que tenías más de un motivo para la sombría esperanza de que Juan Lancastre realmente anduviera por algún lugar del universo todavía y quisiera acompañarme a mi vagabundeo.
Dios, qué orfandad.
Caminé y caminé largo rato y, hacia el final de mi paseo, vi que había caminado tan sólo para comprobar que nadie me quería.
Si al menos existiera para alguien, me dije.
Si al menos existiera para mi padre, por ejemplo.
Aquel día, cuando empezó a atardecer en Barcelona y pasó la luz a ser ya casi una leve gasa que rozaba las hojas de los árboles, a esa hora en la que se van alargando las sombras, comprobé que estaba más solo incluso que unas horas antes, y entonces regresé, volví al hotel Littré y entré en mi cuarto y en menos de un minuto ya había apagado la luz”
By neighbourhoods
Barcelona has a total of seventy-three neighbourhoods, all of which have been, are, or might be, literary settings. Every nook of the city contains a fragment of life susceptible to being immortalized by writers.
V
“Aquesta nit els coloms / fan més brogit a la cornisa. / En aquesta hora els carrers / són buits. / És ara / que tu, gran ocell negre, / camines eixalat / per la deserta plaça, / sota el braç un plec feixuc / de fulls de diari, / sentint la matinada / com una gasa inconsútil / humida a la cara...”
“Quan l’autobús número seixanta-dos va començar a enfilar-se muntanya amunt, per darrere dels gratacels de vivendes del barri de Canyelles, i la ciutat va anar quedant jeràrquicament a les ordres de la perspectiva que tot plegat agafa a la part alta de Nou Barris, l’Anna no podia deixar de pensar en el fotomuntatge que havia vist a internet: uns estudiants d’arquitectura porto-riquenys, alumnes de l’institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya, havien dibuixat el cap gegant d’un home amb unes Rayban de vidres emmirallats. El cap era enorme, de les dimensions del turó de Montcada. Els estudiants, jugant amb les possibilitats del software que gestionaven, l’havien posat al lloc de la Torre del Baró, que es mirava la ciutat des de la ruïna en què la deixadesa i el pas del temps l’havien convertit.”
“En Sinaí va engegar la furgoneta, va maniobrar i va tirar carrer avall, en direcció al passeig de Vallbona. A la plaça dels Eucaliptus, unes dones amb el xador al cap vigilaven els seus petits, que jugaven en els gronxadors escarransits amb què l’equip de Parcs i Jardins els havia obsequiat. L’Anna es va recordar del primer dia que hi havia aparegut, en taxi, no feia tant, i feia molt. La pista d’en Manuel Garcia s’anava aclarint. Només havia faltat ensopegar amb la seva cunyada.
La furgoneta va córrer pel passeig de Vallbona, i va deixar el pont i la Meridiana a l’esquerra, i el barri de casetes baixes, moltes d’elles construïdes abans de la Guerra, a la dreta. Van arribar a la rotonda de la Casa de l’Aigua, a Trinitat Nova, i van enfilar el carrer d’Aiguablava fins que van ser a prop de la comissaria dels Mossos, on van aparcar.”
“La plaça Roja, un espai buit entre edificis sense cap gràcia, sense personalitat, semblava reforçar la cara impersonal d’aquell home en estat de fugida permanent en què s’havia convertit en Manel.
–No sé com has pogut viure aquí tots aquests anys, Manel.
–És el millor barri de Barcelona. Aquest i Torre Baró. Són barris que gairebé no existeixen. O que si existeixen és per somiar que desapareixen.
–Aleshores?
–Aleshores, no res. Els van dissenyar per a mi.”