El Consell Tributari és un òrgan del qual no es poden citar antecedents directes en la vida jurídica espanyola ni catalana. No obstant això, modernament i arran de la promulgació de la Llei 57/2003, de 16 de desembre, de mesures de modernització del govern local (anomenada Llei de grans ciutats), el seu exemple s'està expandint.
El Consell Tributari de Barcelona va ser constituït el desembre de 1988 per l'Ajuntament, en l'exercici de la potestat autoorganitzativa municipal, amb l'objectiu de millorar l'actuació juridicotributària del municipi, disminuir la conflictivitat en matèria tributària i augmentar les garanties d'efectivitat dels drets dels ciutadans. La seva creació va ser necessària arran de la supressió de les reclamacions economicoadministratives en l'àmbit local, duta a terme per la Llei 7/1985, de 2 d'abril, de bases de règim local. L'Ajuntament de Barcelona va percebre la necessitat de crear un òrgan independent que s'encarregués de realitzar el control de legalitat dels actes d'aplicació dels tributs, que abans era competència del Tribunal Economicoadministratiu Provincial.
Tal com es va reconèixer en aquell moment, l'exclusió del control administratiu que realitzava l'Administració estatal sobre l'activitat dels ens locals deixava a aquests, a la pràctica, un marge molt important d'actuació.
El control intern de l'actuació tributària de l'Administració local quedava exposat només al recurs de reposició (d'alçada, a l'Ajuntament de Barcelona) el qual no és més que un recurs on l'Administració ostenta una posició de jutge i part, ja que és ella mateixa la que avalua una resolució seva anterior. Contra aquesta decisió que exhaureix la via administrativa hi cabia el recurs contenciós administratiu. Però, de fet, i atesa l'escassa envergadura que solen tenir els tributs locals, l'accés a la justícia es transformava freqüentment en una quimera. No era possible, o era de difícil justificació, accedir als tribunals per a assumptes d'escassa quantia i d'importància relativa des del punt de vista jurídic, via que a més sol ser costosa i en casos extrems fins i tot prohibitiva, amb la conseqüent indefensió davant l'actuació de l'Administració municipal.
L'Ajuntament de Barcelona, conscient d'aquesta situació i en l'exercici de la seva pròpia autonomia local, va utilitzar la seva capacitat d'autoorganització per crear aquest òrgan, el qual, en definitiva, autolimita la seva actuació en benefici de les garanties dels drets dels ciutadans.
Tots els grups polítics amb representació en el Consell Plenari de l'Ajuntament van donar el seu suport a la proposta del govern municipal per a la constitució del Consell Tributari, i d'aquesta manera es va aconseguir un nou mitjà per servir l'interès general del municipi i, principalment, dels ciutadans en un àmbit tan específic d'incidència massiva i de complicació creixent com és el tributari local.
Els àmbits d'incidència de l'actuació del Consell Tributari en l'organització i el funcionament de la hisenda local de Barcelona són fonamentalment dos. En primer lloc, com a element d'autocontrol de l'actuació de l'Administració tributària municipal, mitjançant els seus dictàmens sobre les propostes de resolució dels recursos interposats pels ciutadans, a fi de resoldre les qüestions plantejades sobre els drets i interessos legítims d'aquells, sempre amb una perspectiva equànime, ajustada al marc de la legalitat i del dret. En segon lloc, com a instrument d'autocontrol previ, amb caràcter tècnic, en pronunciar-se en els informes elaborats sobre el contingut i adequació a la legalitat de les ordenances fiscals que ha d'aprovar l'Ajuntament. Ambdós elements conflueixen en la sedimentació d'una sèrie de criteris que han suposat una disminució important del nombre de recursos contenciosos administratius, i de litigis en general, la qual cosa comporta un alleujament tant per als contribuents com per als tribunals, i també per a l'Ajuntament mateix.
Estadísticament, es poden assenyalar diversos aspectes. En primer lloc, hem de destacar que, si bé els dictàmens del Consell Tributari no són vinculants, s'han acceptat pràcticament sempre les seves propostes de resolució. En segon lloc, ha d'assenyalar-se que contemplant l'actuació del Consell Tributari al llarg dels seus 23 anys d'història, s'observa com les propostes dels òrgans gestors competents coincideixen, cada cop més, amb els dictàmens elaborats pel Consell, la qual cosa ve a significar una variació dels criteris d'actuació d'aquells, per tal d'adaptar-se a les recomanacions i criteris jurídics del Consell Tributari. Finalment, també hem de ressaltar la notable coincidència que s'ha observat entre el seu criteri d'aplicació de la legislació tributària i el dels tribunals de justícia, tant dels jutjats contenciosos administratius com del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, coincidència que en alguns estudis s'ha xifrat en el 95% dels casos. Com és lògic, el Tribunal Suprem ha intervingut en menys ocasions, però en les que ho ha fet, també ho ha fet de manera coincident en un percentatge molt elevat.
L'última fita d'aquest procés evolutiu la constitueix la promulgació de la Llei 1/2006, de 13 de març, per la que es regula el règim especial del municipi de Barcelona, norma que suposa la plasmació i el reconeixement legal del Consell Tributari en el seu article 47. En aquest sentit, a la pròpia exposició de motius de l'esmentada norma, s'afirma, tot referint-se al Consell Tributari, que aquest es un "(…) órgano existente actualmente en la estructura orgánica del Ayuntamiento, cuyo balance de funcionamiento ha sido muy positivo, por lo que se desea incluir su regulación en la Ley, aclarando de esta forma el régimen jurídico de un organismo que interviene en la resolución de los recursos interpuestos por los ciudadanos en materia tributaria."