Tal com s’afirma en aquest monogràfic, “La revolució de la longevitat”, el procés d’envelliment de la nostra societat representa un dels principals desafiaments als quals ens enfrontem, la importància del qual no farà més que créixer en el futur. Els mercats laborals i les polítiques públiques, el sector de l’habitatge, la mobilitat, la salut, la participació social, els usos de les tecnologies, etc., són tan sols alguns dels àmbits que cal repensar d’acord amb aquesta nova realitat. En efecte, l’envelliment generat pel canvi demogràfic és un fenomen estructural de llarg abast motivat per diversos i complexos motius, les conseqüències del qual tenen i tindran una repercussió sense precedents sobre la realitat social, econòmica, política i cultural dels països i, en especial, de les ciutats. Sens dubte, Barcelona s’està envellint. Les previsions indiquen que, abans d’acabar la dècada del 2030, hi haurà prop de 375.000 persones empadronades més grans de 65 anys, el 25% de la població total.
Degut a les conseqüències que això suposa per a la ciutat, el present monogràfic de Barcelona Societat ofereix una mirada àmplia i diversa sobre aquesta revolució de la longevitat, tot presentant i discutint alguns dels debats i de les problemàtiques més destacades que aquesta suscita. En aquest sentit, per exemple, l’article de l’apartat de tribuna tracta sobre la participació social en l’etapa de l’envelliment i discuteix críticament la proposta de l’“envelliment actiu” defensada per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) contraposant-la a la perspectiva de l’“amigabilitat”, una mirada més adequada a la nova realitat de l’era urbana. El segon article inicia la secció d’estudi en profunditat, abordant l’Estratègia sobre canvi demogràfic i envelliment aprovada per l’Ajuntament de Barcelona el 2018, de la qual en fa un diagnòstic d’acord amb les principals línies d’actuació que s’hi recullen: l’àmbit de l’habitatge, les cures, el suport social, la participació i les relacions intergeneracionals. El tercer article aprofundeix en una d’aquestes línies d’actuació que, a la vegada, representa un tema d’importància cabdal: les cures de persones grans en situació de dependència a Barcelona. El text utilitza l’Enquesta de persones en situació de dependència funcional feta a la ciutat el 2018 per identificar diversos col·lectius de persones grans dependents i analitzar les seves situacions i necessitats diferenciades. D’altra banda, el quart article discuteix una qüestió a vegades invisibilitzada però sempre dramàtica: el maltractament a les persones grans. L’article es pregunta quins són els principals contextos, dinàmiques i patrons familiars en els quals es dona aquest fenomen i proposa algunes actuacions per tal d’erradicar-lo. El cinquè article analitza una altra de les problemàtiques associades a l’envelliment: la bretxa digital deguda a l’edat, i en particular, al gènere. Les dones grans constitueixen un dels col·lectius socials que més impediments han sofert a l’hora de socialitzar-se en les tecnologies de la informació i la comunicació, uns impediments resultat de les desigualtats estructurals que històricament han sofert. El text utilitza algunes entrevistes en profunditat i destaca com l’apropiació de les tecnologies per part d’aquest col·lectiu pot suposar una transformació i una millora en les seves vides. Seguidament, s’aborda un altre fenomen vinculat a l’envelliment: la soledat viscuda de manera no voluntàriaper moltes persones grans. Aquest sisè text utilitza un estudi elaborat per l’Observatori de la Soledat que explora les vivències sobre la soledat de persones en diferents etapes biogràfiques: l’adolescència, l’adultesa jove, l’adultesa i la vellesa. El seu objectiu és entendre quines són les estratègies que aquests col·lectius utilitzen per respondre a la seva soledat no desitjada i quines actuacions es poden desenvolupar per donar-hi resposta a la ciutat.
D’altra banda, en la secció d’experiències d’aquest número de la revista, es discuteixen sis propostes d’actuacions o programes concrets que s’estan desplegant actualment a la ciutat de Barcelona, el disseny i l’aplicació dels quals destaquen pel grau d’innovació que suposen per a les polítiques públiques municipals i per a les organitzacions de la societat civil. En aquest sentit, el setè article destaca el programa “Baixem al carrer”, el qual busca reduir la soledat i l’aïllament i millorar la qualitat de vida i de salut de les persones grans que pateixen dificultats per sortir de casa degut a barreres arquitectòniques i, per tant, per socialitzar-se de manera autònoma. Iniciat fa anys al barri del Poble Sec, actualment s’aplica a 38 barris de la ciutat i ofereix a aquestes persones la possibilitat de sortir de casa per així incrementar-ne la xarxa social i la vinculació amb el teixit comunitari. De manera similar, el vuitè article presenta el programa Vincles Barcelona, iniciat el 2014 com a prova pilot, i que busca combatre les situacions de soledat que poden experimentar moltes persones grans de la ciutat reforçant-ne les xarxes i relacions socials i comunitàries, i que actualment s’ha convertit en un servei consolidat amb prop de dues mil persones usuàries. En relació amb el programa Vincles, el novè article explica i analitza el programa Radars. Aquest projecte es va impulsar per primera vegada l’any 2008 al districte de Gràcia i ha anat ampliant el seu radi d’acció. En un escenari marcat per l’emergència de nous models residencials, els canvis en les estructures familiars, l’augment dels divorcis i les separacions, o els canvis en l’edat dels moviments migratoris, Radars és una iniciativa de caràcter comunitari impulsada per l’Àrea de Drets Socials Bàsics que tracta d’integrar la comunitat per tal de millorar la detecció i la prevenció de situacions de risc i pal·liar la solitud que les persones grans puguin sentir. Amb un objectiu similar, el desè text aborda les anomenades “superilles socials” o de “superilles de cures” creades degut a la necessitat de millorar el model d’atenció domiciliària. Aquest programa tracta de convertir l’habitatge de la persona dependent en receptor de serveis residencials en els quals el mateix teixit associatiu i veïnal del barri subministra part dels serveis. L’onzè article posa la mirada sobre una iniciativa relativament poc explorada a casa nostra i que sorgeix de la societat civil. El col·lectiu de gent gran Can 70 defensa i proposa el cohabitatge sènior com a model habitacional per viure la vellesa, en el qual el model de tinença i d’ús del sòl i de l’habitatge, les normes de convivència i la distribució dels espais i els serveis es decideixen de manera cooperativa. El dotzè i darrer article tracta l’experiència d’èxit de l’Escola de Salut i Envelliment Actiu del Casc Antic. Creada l’any 2010 per combatre les situacions d’aïllament i solitud experimentades per la gent gran, l’escola neix impulsada pels serveis socials municipals conjuntament amb la Taula de Gent Gran del Casc Antic i el conjunt d’agents implicats del Casc Antic.
Tal com també es defensa en aquestes pàgines, l’envelliment representa una contribució inigualable a la nostra societat. L’experiència i els coneixements que les persones grans poden aportar són, sens dubte, un actiu incalculable. Alhora, però, també pot comportar certes situacions d’exclusió o desigualtat que cal afrontar. Aquest número de la revista Barcelona Societat aporta algunes reflexions, anàlisis i diagnòstics del que fem, de com ho fem i de què hauríem de fer des de les ciutats i l’àmbit metropolità. Esperem contribuir a un debat que emergeix com un dels més transcendents per a l’actualitat i el futur de les nostres societats.
Bru Laín i Albert Sales
