La pandèmia de la Covid-19 és una crisi de crisis. És una emergència sanitària que ha provocat una gravíssima crisi econòmica i social, i l’OMS ja ha advertit que la destrucció del medi ambient i la globalització faciliten la propagació de virus com el que provoca la Covid-19. Per tant, l’emergència sanitària no ha de fer-nos oblidar l’emergència climàtica, amb la qual està molt relacionada. Superar la pandèmia i els seus efectes econòmics i socials és la tasca més urgent per als governs de tot el món, però l’emergència climàtica segueix sent el desafiament més gran al qual fa front la humanitat. L’evidència científica és aclaparadora. A Catalunya, la temperatura mitjana ha augmentat 1,6 °C des del 1950 i l’augment serà molt més ràpid durant les properes dècades si no s’aturen les emissions de gasos d’efecte hivernacle. El grup d’experts de les Nacions Unides que fa dècades que estudia el canvi climàtic ens adverteix que hem d’assolir emissions zero el 2050 per tal de mantenir l’augment de la temperatura global a 1,5 °C a finals de segle, cosa que provocaria un canvi climàtic greu però controlable amb mesures d’adaptació.
La necessitat d’una transició ecològica ja és admesa per gairebé tots els actors polítics seriosos, sobretot gràcies a la feina de sensibilització realitzada per les organitzacions ecologistes del moviment global per la justícia climàtica que hem vist néixer des de fa uns anys. Ara ens juguem l’orientació d’aquesta transició, i qui surt guanyant i qui surt perdent en aquesta gran transformació. La crisi climàtica afecta més a les dones i els grups de rendes baixes (tant a escala global com a dins de cada país), que són justament els que menys gasos amb efecte hivernacle emeten. Davant aquesta injustícia, és necessari construir una transició ecològica amb justícia social i de gènere. I sobre això les ciutats tenim moltes coses a dir.
Aquest número de Barcelona Societat vol contribuir a aquesta tasca, amb una sèrie de reflexions sobre els diversos aspectes de la relació entre la crisi climàtica i les desigualtats, i explicant algunes experiències concretes de polítiques de transició ecològica justa, que combinen els esforços per reduir les emissions de gasos amb efecte hivernacle i la protecció dels drets socials. Barcelona, amb eines construïdes de manera col·laborativa com el Pla clima i la Declaració d’emergència climàtica, és capdavantera en aquestes polítiques. Les diferents edicions del Pla calor, les polítiques de mobilitat orientades a reduir la contaminació que tant perjudica la salut, la xarxa de refugis climàtics, els punts d’assessorament energètic, les polítiques de rehabilitació d’habitatge o les iniciatives de transformació de les escoles, són exemples d’actuacions on la perspectiva ecològica s’entrecreua amb la perspectiva social i de gènere.
La crisi provocada per la Covid-19 ens ha colpejat amb força, però també ens ha obligat a replantejar-nos moltes coses que donàvem per fetes. S’ha posat de manifest la importància de les cures, la nostra vulnerabilitat, la necessitat de teixir xarxes veïnals i comunitàries més fortes, etc. Aprofitem aquest moment de reflexió col·lectiva per donar una empenta a la gran transformació que les nostres societats han de dur a terme durant les properes dècades: la transició ecològica amb perspectiva social i de gènere. Aquest número de Barcelona Societat vol ser una contribució modesta, des de la perspectiva municipal, a l’esforç de reflexió col·lectiva que exigeix aquesta transformació.
Laura Pérez
Tinenta d'alcaldia de l’Àrea de Drets Socials, Justícia Global, Feminismes i LGTBI
