El proper mes de març hauran passat quatre anys des del decret d’alarma motivat per la irrupció de la covid-19.
L’arribada de la “nova normalitat” després de la pandèmia va ser el tema del darrer número de la revista Barcelona Societat. En el text de presentació, assenyalàvem que “l’impacte de la pandèmia va fer palesa la necessitat d’unes polítiques de protecció social [...]. Moltes persones van perdre les seves fonts d’ingressos, van veure endarrerit el cobrament dels ERTOs, van perdre la capacitat de mantenir el pagament del lloguer, o fins i tot van perdre les habitacions de relloguer”.
I, com a conclusió, destacàvem que “davant la gran incertesa inicial, l’Ajuntament va estar en primera línia per oferir una resposta empàtica i comprensiva amb les inseguretats i pors de la ciutadania”. Un cop més, hem de reconèixer la gran tasca desenvolupada pels serveis socials, bàsics i especialitzats, de la mà del teixit social i també de les xarxes de suport. Els centres de serveis socials es van organitzar per obrir un centre per districte, mentre que la resta treballava a distància. Els equips especialitzats de carrer van continuar vinculant persones i generant confiança. Part dels equips d’atenció a la infància
i l’adolescència (EAIA) van col·laborar en la distribució d’aliments. Tots els serveis d’atenció a persones grans van establir mesures de protecció i d’acompanyament. Es van habilitar 700 places més per a persones sense llar. I, així, en tots els àmbits de l’acció social. Convé recordar aquesta tasca ingent.
Podem dir que avui en dia, quatre anys després d’aquell fenomen tan devastador, l’Administració local continua exercint un paper fonamental a l’hora de garantir les condicions de vida bàsiques de molta gent i de reduir al màxim les situacions de vulnerabilitat des de la proximitat, situant els drets de les persones en el centre de les seves propostes. En aquest nou número de la revista Barcelona Societat ens ocupem tant d’alguns dels factors preexistents com d’altres de nous que afecten i determinen aquestes condicions de vida.
Per això ens preguntem com s’han transformat i quines són les noves formes de vulnerabilitat. El tradicional eix material igualtat-desigualtat se suma a nous desafiaments, com ara l’eix relacional que contraposa els col·lectius i persones vinculades amb les desvinculades de les seves comunitats, i l’eix cultural o relacional que confronta qui gaudeix de reconeixement sociocultural amb qui pateix discriminació. Els solapaments entre aquests tres eixos marquen, avui, les noves formes d’exclusió i vulnerabilitat, i les institucions públiques locals hem de saber-hi donar resposta de la mà del teixit social, amb major participació
ciutadana i apropant-nos més al dia a dia de la comunitat.
La crisi d’accés i manteniment a l’habitatge en condicions representa una de les àrees principals de preocupació de l’Ajuntament, juntament amb altres agents i sectors socioeconòmics. Per donar-hi resposta, cal que tinguem en compte múltiples factors, com, per exemple, la major o menor disponibilitat d’habitatge públic, l’estoc d’habitatge de lloguer, els condicionats que determinen l’esforç econòmic que han de fer les llars, o les transformacions demogràfiques i dels nous tipus de llars que caracteritzen la situació sociodemogràfica actual de la ciutat.
Però la ciutat és més que un lloc on residir; també és el lloc on treballem, estudiem, passegem, consumim, etcètera. I, per això, cal aconseguir teixir unes ciutats compactes i integrades on els nostres desplaçaments consumeixin el mínim temps possible i generin el mínim d’emissions de carboni. El model de la “ciutat dels 15 minuts” representa, en aquest sentit, un horitzó que ens inspira a l’hora d’imaginar i construir avui la ciutat de demà.
Però les situacions de vulnerabilitat no són només fruit d’aquests factors estructurals sinó també dels relacionals. Les nostres interaccions poden adoptar formes diverses que incideixen, sens dubte, en la qualitat de la nostra salut. A través de les intervencions socioeducatives, l’Ajuntament en particular i les institucions públiques en general podem i hem de promoure relacions més saludables i equitatives per tal de millorar la salut de tots i totes.
En aquest sentit, un dels desafiaments que planteja el context actual és el d’abordar el canvi climàtic, un repte en el qual les ciutats tenen molt a dir. Com podem les ciutats tenir un rol protagonista en la transició energètica? Entre d’altres propostes, podem ser claus en la generació d’energies renovables i també podem treballar en la rehabilitació energètica dels habitatges i edificis públics per assolir la tan necessària neutralitat de carboni l’any 2030.
La ciutat també ha de ser capdavantera en projectes d’innovació que, com el projecte Amunt! afavoreixin la inclusió sociolaboral de les persones i els col·lectius més vulnerables. Per això col·laborem amb altres institucions per dissenyar i avaluar models d’intervenció pública més integrals i integrats de la mà de les persones usuàries mateixes.
També volem abordar les dificultats o vulnerabilitats que experimenten els col·lectius amb mobilitat reduïda. L’Ajuntament ha de treballar per millorar els seus serveis de transport especial, cosa que segurament implica més dotació pressupostària, un augment de la flota de vehicles, una integració de la xarxa de transports supramunicipal i més corresponsabilitat de la ciutadania usuària.
Aquest número 30 de la revista Barcelona Societat obre la porta a discutir un conjunt de temes i qüestions que ja configuren avui, i determinaran en el futur immediat, la qualitat i les condicions de vida de la gent de la nostra ciutat. Habitatge; exclusió material, relacional i cultural; salut; medi ambient; inclusió sociolaboral, etcètera, són només algunes de les dimensions de treball en què l’Àrea de Drets Socials, Cultura, Educació i Cicles de Vida de l’Ajuntament de Barcelona té molt per aportar, i tenim el convenciment que aquest darrer número de la revista hi ajudarà.
Sonia Fuertes
Comissionada d’Acció Social de l’Ajuntament de Barcelona
