El control d'esfínters és una fita que tots els infants més tard o més d'hora arriben a assolir-la. Un primer requisit per deixar els bolquers és la maduració i desenvolupament neuromuscular.
Els nadons, quan tenen la bufeta plena es buida automàticament, aquest mecanisme canvia amb el creixement, de forma en què la bufeta o els intestins estan plens, l'infant rep la sensació local i pot decidir si obre l'esfínter i deixa sortir el contingut o tanca i reté els líquids i sòlids. Normalment sol passar quan l'infant té un any i mig, així i tot rebre el senyal no vol dir estar preparat per exercir el control voluntari.
L'infant ha de poder discriminar cognitivament que és una decisió a prendre entre dues alternatives i que està al seu abast. A part, l'infant ha de desitjar emocionalment assolir el control i arriba un moment en què l'infant manifesta interès en el món adult i desig d'assolir un comportament més madur i autònom.
Així doncs, es considera que hi ha tres aptituds necessàries perquè els infants facin el pas del bolquer a anar al lavabo: Física, cognitiva i emocional.
És important, doncs, observar si l'infant ja està preparat per fer aquest pas de la forma més natural possible. Sobretot confiar en les seves capacitats, mantenir la calma i la paciència, sabent que s'haurà de canviar i rentar la roba més sovint durant uns dies. Hem d'observar el moment òptim per treure bolquers, no s'ha de forçar mai, ja que genera molts problemes innecessaris. Un senyal que s'ha produït un canvi és quan canviem el bolquer a un nen/a i veiem que està sec, això voldrà dir que ha estat retenint l'orina.
I com ho farem?
Per portar un bon control d'esfínters és molt important treballar plegats, família i escola, de res serviria que l'infant estigués passant aquest canvi en un espai i en l'altre no, li podria causar confusió.
És important treure primer els bolquers a casa durant un cap de setmana o dies de festa. La família ens informarà de com ho va portant a casa i les deposicions que va realitzant per portar un control. La mestra i el mestre informaran cada dia com anat l'infant a l'escola, si ha fet pipí o caca. La comunicació es pot fer de forma informal (durant les entrades i sortides) o bé a través de la petita pissarra que tenim a l'armari de cada infant.
Cal tenir a l'escola calcetes o calçotets, pantalons i sabates de recanvi en previsió dels "petits accidents" que puguin haver-hi, també aconsellarem que l'infant vagi vestit de forma còmoda i fàcil de treure, per afavorir la seva autonomia, tan important en aquest moment. El bolquer es retirarà de forma definitiva i no s'ha de tornar a posar. Per la migdiada i a la nit, la família decideix si li continua posant bolquers o canvia els llençols cada cop que es mullin.
Coses que passen:
• "Tan bé que ho feia i ara sembla que ha anat enrere!" Les regressions en el control d'esfínters són molt habituals, poden ser per causes importants en la vida d'un infant (el naixement d'un germà, separacions d'éssers estimats...) com a causes quotidianes (una petita malaltia de l'infant, tan habitual en aquestes edats). En aquests casos hem de ser tolerants amb la situació, tenir paciència i mostrar confiança i seguretat.
• "Avisa un cop s'ho ha fet a sobre!" Estan aprenent... Caldrà paciència i temps.
• "Des que no du bolquers va molt restret!" Hi ha infants que passen per un període de restrenyiment... No cal atabalar-se ni donar-li més importància. Si veiem que dura massa, ho podem consultar al pediatre.
Anem per passos?
Abans de treure el bolquer.
• Hi ha infants que prefereixen la gibrelleta perquè els permet tenir els peus a terra, d'altres prefereixen el vàter amb un adaptador i un tamboret als peus. Sigui com sigui, ell pot triar la gibrelleta o l'adaptador... És bo, fer-lo partícip des del començament!
• Durant un temps l'anirem convidant a seure al vàter o gibrelleta, traient-li i tornant-li a posar el bolquer després. D'aquesta manera, si ja hi està familiaritzat, al cap d'uns dies, li podem proposar de no portar bolquer.
• Evitar preguntar sovint, no fer-nos pesats: "No tens pipí? Vols que fem un pipí? Tens pipí, tens caca?, Vinga, fes un pipí!" Donem temps perquè l'infant vagi descobrint les seves pròpies sensacions de la bufeta plena o de la necessitat de fer caca. Ells mateixos aniran regulant-se i veuran quin és el millor moment.
• A l'escola, es reservaran els moments d'abans i després de les rutines (abans i després de sortir al pati, abans i després de dinar, de dormir...), per seure a l'orinal o al vàter. Si no aconsegueix fer cap deposició, li ensenyarem que "no ha sortit res i que la pròxima vegada potser ja ho farà", tot transmetent-li seguretat i confiança. I li tornarem a posar el bolquer.
Fora bolquers!
I arriba el dia en què, des de casa, s'acomiaden definitivament dels bolquers (recordem que a la migdiada i a la nit, si es vol, es pot posar).
• Al començament estarem més atentes i atents i li anirem preguntant si té ganes de seure al vàter o a la gibrelleta, fins que arribi el dia que l'infant demani ell mateix que hi vol anar sol o senzillament... hi vagi sense dir res!
• Les rutines i les maneres de fer seran les mateixes que hem explicat anteriorment: Abans i després del pati, de dinar, de dormir...
• És normal que hi hagi "accidents" mullant-se o embrutant-se la roba, les sabates... Cal paciència. Farem a l'infant conscient de què ha passat, verbalitzant-ho: "Se t'ha escapat... Però no pateixis, ara t'ajudo a canviar-te". L'infant ha de ser protagonista del moment, i cal que ell col·labori a treure's la roba bruta i posar-se la neta.
• En cas de fer pipí o caca al vàter o gibrelleta, ens alegrarem però sense donar-li més importància de la que té. Com més exagerada sigui la felicitació més dolorós és el fracàs quan se li escapi el pipí. I en aquest procés les "escapades" són freqüents i inevitables. És important viure aquest pas amb naturalitat i normalitat i que la vida de la família més propera no giri amb intensitat al voltant del vàter o la gibrelleta.
Molts ànims i endavant!
