El cinema de poesia és un terme que va encunyar Pasolini. Descriu una modalitat d’enquadrament i de realització subjectiva que domina la narració prosaica per col·locar-la en l’esfera del poema. El cinema de poesia d’alguna manera s’oposa al cinema de prosa, ja que el seu llenguatge pictòric és indirecte, subjectiu i lliure. Pasolini hi inclou l’obra de Godard en el seu conjunt, així com Il deserto rosso, d’Antonioni, i Prima della rivoluzione de Bertolucci. En aquesta modalitat de trobada subjectiva i lliure podem incloure les pel·lícules de Tarkovski i de Raúl Ruiz.