Blog

L’instrument il·luminat es perfila en la penombra de la vitrina. L’home observa l’arc musical, una branca d’arbre tensada per una sola corda de fibres vegetals. Res més. La seva mirada va més enllà de l’objecte. Davant dels seus ulls la imaginació i el record ancestral fan sorgir les imatges. L’instrument pren vida en el pensament d’aquell home.

1. L'objecte de la mirada (il·lustració Oriol Rossinyol)

Un home d’un altre temps, d’un altre lloc, és al seu davant. Escolta la remor de la selva que l’envolta. Distingeix incomptables sons. Molts els coneix, d’altres formen part d’aquest secret que omple la natura i es confon amb el més enllà, amb el que no coneix, el que no pot entendre.

Percep el perill. Agafa l’arc. Però una subtil remor de la corda s’escampa per l’aire. El salvatge animal, disposat ja a saltar sobre la seva presa, escolta la vibració imperceptible, el so que li costarà la vida. L’home ha disposat d’un breu instant per disparar amb la seva arma, just en el moment que l’animal salta.

Aquest ha estat l’últim llançament i la darrera víctima de l’home. El seu pensament ha quedat ancorat en la veu de la corda. Li ha salvat la vida. Des d’aquest moment la seva existència anirà lligada al so i als objectes sonors.

2. El so d'una sola corda (il·lustració Oriol Rossinyol)

Passen els dies, els anys, els segles. Aquelles mans, aquell home, aquella dona, aquell ésser humà, observa i escolta. L’objecte i el so.

Aquell so feble, com un gemec gairebé imperceptible, aquell que parla a les feres salvatges, és dins aquella corda. Després, en recolzar l’arc sobre un tronc escolta com el so creix, el gemec és un crit. Experimenta, manipula. El seu arc en contacte amb alguns objectes alça la seva veu i les forces desconegudes de la natura l’escolten.

3. De l'objecte a l'instrument

I ara parla amb el silenci a aquella corda, no diu paraules perquè els esperits de la selva no les entenen. No emet cap so, tan sols mou la seva boca arran la corda i el so es multiplica i parla. I després, potser molt després, la seva pròpia veu canta els sons amagats dins la vibració d’aquella corda vegetal.

4. Arc musical i modulació amb la boca

I amb el pas dels dies, dels anys, dels segles, aquelles mans treballen l’enginy i el so. I els transformen.  Aviat hi afegirà més cordes, aviat l’aspecte de la peça canviarà. Aviat les figures dels animals i l’aparença de les persones formaran part dels objectes sonors. I cada eina tindrà una funció i la vibració sonora que un dia va aturar una fera salvatge, ara evoluciona i pot parlar el llenguatge secret de la pluja i el tro, del sol i la nit, del foc i del vent, de la vida i la mort.

I després, aquests sons, amb aquelles mans que saben trobar allò que no es veu, guariran als malalts, adormiran a l’infant, jugaran amb els nens, explicaran històries. Faran ballar, somiar, estimar, transformar la tristor en un somriure i també, acompanyar l’últim adéu del qui se’n va.

8. Griot amb una kora

I un dia, algú, un home, una dona, va escoltar aquests sons que feien ballar, dormir, estimar, recordar, somiar i va dir una paraula. Música. I tan sols escoltava mentre dins seu l’emoció l’omplia.

La mirada de l’observador es retira, plena d’història, plena de vida. Pel camí observa amb detall tots aquells instruments descendents d’aquell arc de la selva africana. Imagina dins seu tota la música del mon. Del passat, d’ara, de lluny, d’aquí. Filla del so d’una sola corda.

Quan la claror del dia s’amaga i les llums de la ciutat lluiten per foragitar la foscor, l’observador està concentrat en una petita estança. El silenci tan sols el trenca una intensa remor que ve de més enllà de les parets. En el seu pensament evoca el so de la natura, de la selva. Agafa la seva guitarra i surt. La llum que l’encega no té cap importància al costat de la inquietud que li provoca el brogit, la confusió, la cridadissa que té al davant. Lentament, l’enrenou acústic va minvant i quelcom proper al silenci omple la sala.

El músic, gairebé com en un ritual mai celebrat, pinça una sola corda. Amb tendresa, amb respecte, amb humilitat. Cercant potser el so primigeni, el so d’aquella corda vegetal que encara vibra a l’interior del seu cap. I tot seguit, apropa la seva guitarra elèctrica als altaveus cercant els sons ocults d’aquest gemec. La recerca és un diàleg, un camí sonor que se l’endú al passat. Ara ja són tots els seu dits qui acaronen i grapegen l’instrument. La música que sorgeix és plena de tots els sons de la història. Els que fan plorar, els que fan riure, els que fan estimar, els que fan ballar, els que expliquen, els que porten al silenci. I com en una dansa, l’home i l’instrument s’abracen, s’estimen, s’odien, lluiten. I el públic, com una selva embogida per les forces de la natura, passa del silenci expectant al crit eixordador. L’intèrpret va del dolor a l’alegria, de la tendresa a la força, de la dolçor a la duresa, de la fatiga a la violència. Com dos amants embogits cercant el plaer total. Com dos enemics ancestrals lluitant fins la destrucció.

I quan el brogit i els crits de la selva humana omplen tot l’espai el músic s’allunya amb el cap cot deixant al terra de l’escenari les restes de la seva guitarra.

16. Jimi Hendrix amb una guitarra elèctrica

Descripció de les imatges

1. L’objecte i la mirada. Il·lustració: Oriol Rossinyol.

2. El so d’una sola corda. Il·lustració: Oriol Rossinyol

3. De l’objecte a l’instrument. Il·lustració: Oriol Rossinyol

4. Arc musical (mbela) i modulació amb la boca. Una de les maneres de tocar l’arc musical, en algunes cultures africanes, és utilitzant la boca com a caixa de ressonància mentre es percudeix la corda amb una vareta de fusta. La variació de la cavitat bucal fa que es destaquin diferents sons harmònics i es puguin fer melodies. Imatge via Wikimedia Commons, de Tropenmuseum, part of the National Museum of World Cultures.

5. Mvet, MDMB 679. El so de la corda queda amplificat en connectar l’arc a una cavitat buida, per exemple una carbassa. Foto instrument: Sara Guasteví.

6. Ngombi. MDMB 390. La connexió de l’arc a un tronc buidat permet disposar d’una caixa de ressonància i alhora afegir-hi més cordes que produiran sons diferents. L’arc musical s’ha transformat en una arpa. La incorporació de gravats i talles  de figures animals o humanes en els instruments, relacionen l’objecte sonor amb el seu simbolisme i el vinculen al mon de la natura, dels esperits i dels ancestres. Foto instrument: Jordi Puig,

7. Guinbri, MDMB 356. La construcció de l’instrument es transforma. Amb una o poques cordes podem fer molts més sons si amb el dit les recolzem sobre l’estructura que les subjecta. Foto instrument: Jordi Puig.

8. Griot amb una kora. El griot, el transmissor de la cultura,  acompanyat d’un instrument musical de corda, explica les seves històries de poble en poble. També els instruments acompanyaran els diferents rituals de la vida dels pobles. Imatge: via Wikimedia Commons, de François-Edmond Fortier.

9. Arpa, MDMB 366. Cada corda una nota, un camí de l’evolució dels instruments de corda. Arc musical, arpa africana (ngombi), arpa. Foto instrument: Eduard Selva.

10. Ud, MDMB 188. L’evolució instrumental segueix. El tronc buidat es transforma en una caixa que pugui vibrar millor per amplificar el so. La branca que subjectava les cordes, ara és un mànec treballat per recolzar la corda amb precisió. Cada cultura utilitza els seus materials i ornamentació pròpia. Foto instrument: Jordi Puig.

11. Arxillaüt, MDMB 403. Foto instrument: Jordi Puig.

12. Rabab. MDMB 5. Foto instrument: Jordi Puig.

13. Viola d’arc. MDMB 694. Foto instrument: Jordi Puig.

14. Guitarra. MDMB 619. Foto instrument: Eduard Selva.

15. Guitarra elèctrica. MDMB 1691 Foto instrument: Eduard Selva.

16. Jimi Hendrix (1942-1970). (imatge via Wikimedia Commons, de Marjut Valakivi). Es considera un dels músics de guitarra elèctrica més influents del rock. A part de la seva habilitat com a guitarrista, treballà en la recerca del so de l’instrument i l’acoblament amb els altaveus, essent pioner en l’ús de la guitarra elèctrica com una font de so electrònic. 

En començar aquesta narració vaig tenir molt present la figura, la música i la vida d’aquest músic. Els seus avantpassats africans era un bon inici per connectar l’origen dels instruments de corda amb els seus ancestres. També la música de Hendrix, inspirada en el blues, és un vincle important de la història de la música rock amb les expressions musicals de tota una comunitat desplaçada a la força del seu lloc de naixement. La recerca del so d’aquest músic, centrada no únicament en el propi instrument sinó també en la realimentació del so amb els altaveus, convertint els sons indesitjables en música, és un paral·lelisme amb la recerca del so de les primeres cultures animistes i la vinculació amb la natura i el mon desconegut. Per altra part, la força i intensitat vital dels seus concerts i la seva mort prematura m’han servit  per intentar expressar en la descripció d’un concert la continuïtat de la història de la música i els instruments.

Ara, només  em queda per dir que, qualsevol semblança del text amb la realitat d’aquest músic és pura coincidència. No obstant, vull agrair a Jimi Hendrix i a tots els músics i lutiers que amb el seu treball ens permeten viatjar per la història dels sons i viure intensament la música.