Blog

Hi han instruments d’homes i instruments de dones? Una pregunta aparentment tan banal ens pot conduir, si anem estirant el fil, a l’arrel de molts comportaments de la nostra societat i de la història dels darrers segles. No cal explicar, una vegada més, que les qüestions de gènere han intervingut, i intervenen, en la majoria d’activitats i de decisions de la vida quotidiana. Com si fos una lent transparent que tot ho muda, les discriminacions i els hàbits relacionats amb les categories sexuals afecten tots els aspectes de la vida. També les músiques, i molt més del que ens podem imaginar d’entrada. Sense entrar en l’apassionant laberint de les tensions i distensions entre gènere i situacions musicals, avui vull entretenir-me només en alguns exemples relacionats amb tocar instruments.

Els instruments –i l’especialització musical, sobretot quan esdevenia professió— en les societats europees ha estat un afer gairebé exclusivament masculí. Fins fa poques dècades eren extraordinaris els casos de dones intèrprets d’instruments (van ser molt abans cantants, ballarines o sonadores d’instruments considerats simples o no professionals), de tal manera que abans del segle XX ben pocs podrien aportar el nom d’una dona violinista, fagotista, violoncel·lista o trompetista, per limitar-nos només a instruments de l’orquestra clàssica. Paradoxalment, si ara repassem les proporcions dels estudiants d’instruments d’orquestra als nostres conservatoris, hi trobarem una clara majoria femenina. Què ha passat? Què ha canviat? Seria fàcil pensar que el que s’ha produït és una <<normalització>> de proporcions de gènere, però altres fets ens demostren que els comportaments són més complexos: en el món del jazz i de la ‘música moderna’ continua havent-hi una claríssima majoria masculina (excepte entre les cantants), i es manté una reveladora distribució segons les característiques socials que s’han adjudicat a cada instrument. Aquí no és el lloc per fer un estudi antropològic de les transformacions entre gèneres i instruments –ja n’hi ha una bona colla i molts més que en necessitem—, però sí que volem evocar alguns casos que, per paradoxals, ens fan veure de quines maneres i en diferents èpoques construïm la realitat social sobre les diferències de gènere i sobre els valors que adjudiquem a un o altre gènere (dels dos gèneres activats en la nostra cultura, però recordant sempre que altres cultures n’han tingut a vegades un nombre més alt). Per qui ho vulgui veure amb altres ulls, no em sé estar de recomanar un clàssic: la pel·lícula Prova d’orchestra (Assaig d’orquestra, 1979) de Federico Fellini, que retrata d’una manera descarnada i inquietant moltes de les relacions humanes dins d’una orquestra simfònica.

Com han de tocar el violoncel, les dones?

Ni a l’entrada ‘violoncel’ de Viquipèdia (ja sigui en català, anglès, espanyol, francès o alemany) no hi ha ni un mot que expliqui que la posició de l’instrument en mans de les dones ha variat substancialment en els darrers dos segles. Als articles corresponents a les primeres dones violoncel·listes conegudes internacionalment, tampoc ningú parla de la posició de l’instrument (a data de novembre de 2017!). En efecte, per saber quines van ser les primeres violoncel·listes que varen tocar amb l’instrument enmig de les cames, nosaltres mateixos vàrem haver de recórrer –una trentena d’anys enrere— als records orals d’alguns músics i directors a punt de jubilar. I sí, durant moltes dècades del segle XIX –dins d’una tradició que venia del segle XVIII i només trencada per alguna dona que s’ho podia permetre, com la filla del rei Madame Henriette de France (1727-1752), que va ser retratada per Nattier el 1754 amb la viola d’arc baixa al mig de les cames— gairebé totes les dones que van gosar tocar el violoncel ho van haver de fer d’una manera ‘púdica’, o sigui, situant l’instrument davant de les cames, en una posició forçada i de notable inclinació; o, sinó, amb el violoncel davant d’una cama que es tira enrere, de manera també ben incòmoda; o, encara, amb l’instrument simplement mig de costat com es veu en algunes pintures (podeu consultar Lidia Cabot Perry, 1892, A Young violoncellist).

La primera dona que va situar el violoncel sense manies entre les cames, com feien els homes, i va desenvolupar amb l’instrument una carrera internacional és Guilhermina Suggia (1885-1950), filla de Porto i de família procedent d’Itàlia. Suggia va estudiar a París amb Pau Casals, i van viure junts de 1906 a 1912. Amb poca diferència d’anys, també va adoptar la posició ‘masculina’ Beatrice Harrison, nascuda el 1892. Ara bé, durant forces dècades es van mantenir les diverses maneres, tal i com ens recordava en els anys de 1980 un director italià que encara havia vist tocar a una dona el violoncel ‘de costat’ en una orquestra simfònica italiana (no recordem ben bé si era a Nàpols) cap a la dècada de 1950.

No és, però, gens d’estranyar, si recordem que fins ben bé a la dècada dels seixanta algunes dones del nostre país seien ‘de costat’ per pujar al darrere de la moto d’un home de la família. O les imatges de cavalcar seient de costat en dones de l’aristocràcia centreeuropea (tinc a la retina la imatge, no sé si imaginada, d’una Sissi cinematogràfica). Tot justificat patriarcalment, que direm ara, per un concepte de ‘pudor’ de gènere clarament controlador i tipificat.

Fins aquí el nostre apunt de gènere dedicat a la posició del violoncel, però amenacem de continuar amb altres instruments (i altres imatges de gènere relacionades amb la música) que han fet part o que continuen actives en les activitats d’això aparentment ‘tan poc ideològic’ que en diem ‘la música’.