Blog

Si parlem d’instruments musicals i apareix la paraula secret, aviat pensareu en l’orgue. Si la paraula és culpa, fàcilment pensarem que aquí grinyola alguna cosa. Anem pas a pas, i sí, centrem-nos en l’orgue.

Des de l’Edat mitjana fins els nostres dies, és l’instrument que acompanya les litúrgies religioses en les esglésies i catedrals. Des dels petits orgues portatius del segle XIV fins els grans orgues de les catedrals, tots funcionen de la mateixa manera. I per descomptat tots tenen un secret. 

De manera molt esquemàtica podem dir que el funcionament de l’orgue és el següent: Producció de l’aire mitjançant unes manxes. Distribució de l’aire a través d’uns conductes i d’unes vàlvules que s’accionen des de les tecles del teclat i des dels tiradors dels registres. I per últim la producció del so, l’aire en arribar a cada tub genera, com en una flauta, una nota determinada per la tecla i pel registre que ha accionat l’intèrpret.

Vist això ens podem preguntar, on és el secret? I sense complicar-nos massa podem contestar que el secret és la càmera d’aire que hi ha a l’interior de l’instrument. Aquest espai tan vital per a l’instrument, es coneix també amb altres noms com per exemple l’arca dels vents.  L’aire en moviment, generat per les manxes, va a parar al secret on queda comprimit a una pressió determinada. Les vàlvules, activades des del teclat i els registres, són les que portaran l’aire fins a cada tub seleccionat.

Potser podríem detallar una mica més tota la complexitat d’aquest instrument que durant segles i segles ha acompanyat el culte religiós, en mans anònimes o en altres mans que han deixat un llegat musical que encara perdura. Però deixem de moment el funcionament de l’orgue i la seva música i intentem esbrinar altres secrets ocults entre les fustes d’aquest instrument.

Un orgue antic, encara que no estigui en condicions de sonar, és un document històric que ens pot aportar molta informació. La seva construcció, tubs, registres i decoració, ens poden apropar a una possible datació i lloc de construcció. Si pensem en un orgue del segle XVII o XVIII, podem suposar sens cap dubte que el pas del temps ha incidit  en la transformació d’aquest instrument. Si els estils musicals van canviant amb el temps, també molts instruments es transformen  per adaptar-se a les noves èpoques. Afegir o canviar tubs és un fet habitual en un orgue barroc però també canviar-ne l’afinació. Sovint podem trobar en un orgue barroc una modificació de la llargada dels tubs per tal d’ajustar-ne l’afinació. Fer un procés de recerca i restauració d’un orgue no és un treball tècnic sobre l’instrument, és més aviat una porta per al coneixement musical del passat.

La matèria principal d’un orgue és la fusta. De fet, a part dels tubs de plom i estany, tota la resta és fusta. I, qualsevol canvi de temperatura o humitat significa contraccions i dilatacions que afectaran els encaixos estructurals de l’instrument. Com podem suposar, mantenir un orgue en bones condicions era car i sovint s’utilitzaven tècniques que podríem qualificar de no professionals. Per exemple, si un tub de fusta s’esquerdava, la pèrdua d’aire significava una desafinació del tub. La manera més normal de solucionar aquest problema era encolar un paper al voltant del tub per tal d’impedir la sortida d’aire pel lloc no desitjat. No cal dir que els papers utilitzats eren documents que ja no tenien valor o utilitat. El reciclatge formava part de la vida.

Per endinsar-nos una mica més en els secrets que pot ensenyar-nos l’orgue, potser val la pena que ens centrem en un instrument concret. L’orgue MDMB 820 del Museu de la Música, pot mostrar-nos tots els temes que hem exposat però també ens pot ensenyar quelcom d’extra-musical. És aquí on el títol del secret i la culpa agafaran un sentit.

L’any 2000, en tancar l’antiga seu del Museu de la Música a la casa Quadras, tots els instruments es van embalar i traslladar a un nou espai, on es varen restaurar per a la nova exposició a l’Auditori. El treball de desmuntar i embalar els orgues el va fer el Taller d’orgueneria Grenzing i en aquest procés vàrem documentar l’estat de conservació i les possibilitats de restauració i d’exposició de cada instrument.

L’orgue MDMB 820 disposava de molt poca documentació. En el procés de desmuntatge es va constatar que el seu estat de conservació era bastant delicat i de difícil restauració, per la qual cosa no el vàrem escollir per a ser exposat. Ara en aquests moments, ben embalat i documentat, forma part del fons de reserva del Museu. En un futur, un treball de recerca i una possible restauració parcial podrien aportar-nos-en noves dades.

En relació als tubs, bona part són de fusta i ens amaguen les seves esquerdes amb documents de paper encolats a les seves parets. Un estudi d’aquests documents ens podria aportar pistes dels llocs on ha estat. És normal que un orgue d’aquestes característiques es traslladés en algun moment a un altre convent o església. Les fotografies fetes en el procés de desmuntatge són prou interessants com per veure que els documents que embolcallen els tubs de fusta són de diferents èpoques. Aquest fet ens confirma que aquest tipus de restauració era una constant en la vida d’un orgue. Hi trobem documents litúrgics, probablement arrencats de llibres ja no utilitzats, amb text en llatí i notació musical antiga. També hi ha textos manuscrits i d’altres d’impresos, de diferents procedències. Per exemple un text imprès de la Junta de la Ciudad de Àvila, o uns textos humorístics d’una publicació escrita en castellà però amb unes quantes expressions en català. Un estudi a fons ens podrà aportar coneixements més concrets, però podem gairebé assegurar que aquest orgue va fer algun viatge per la península abans d’anar a parar a mans d’una família benestant catalana, que el va vendre al Museu de la Música l’any 1963.

Entre els documents encolats als tubs n’hi ha uns quants que no tan sols van servir per guarir les seves ferides, les esquerdes. En el seu origen, no sabem quan ni on, varen servir per expiar les ferides d’una dona, una noia. No sabem perquè, si va ser per voluntat pròpia o per imposició, que va assumir la culpa en aquells papers. Era el fruit del desig que es castigava o era l’amor prohibit que no podia ser acceptat.  Era la innocència de la joventut o era l’engany, la mentida i el poder. Era la vida d’una noia i el seu consentiment o era la força bruta i violadora d’un home. No ho sabem, tan sols sabem que aquells tubs van seguir fent música, fent vibrar durant anys, les paraules escrites per una noia. Potser d’altres dones feren realitat el seu amor i desig amb la música sorgida dels tubs d’aquest orgue. Però ella, amb l’arrepentiment sincer o sota la imposició de qui creu que té la veritat, va escriure una i altra vegada les paraules:

En las galeras de amor fui remera, nueve meses, castigo bien dado. En las galeras de amor fui remera, nueve meses, castigo bien dado, En las galeras de amor ...