Condicions relatives al funcionament del món esportiu i de les entitats esportives com un factor de risc per l’aparició de l’AAS

Malauradament, el món de l’esport de competició està molt dividit en parcel·les d’especialització i el seu funcionament, que és poc democràtic, es basa en una jerarquia molt rígida: qui té el coneixement i la capacitat tècnica per acompanyar l’assoliment de la victòria té tota l’autoritat, i qui aprèn i desitja arribar als cims més alts del seu esport s’hi troba sotmès/a.

Una entitat esportiva en la que el seus òrgans de decisió estan compartimentats i són molt jeràrquics serà una entitat on els casos d’AAS tinguin més opcions de produir-se sense arribar a ser detectats ni denunciats; i si algun cas s’arribés a destapar, sempre seria més fàcil continuar tapant-lo que arribar fins al fons de l’assumpte.

En canvi, aquelles entitats on les decisions son preses de forma col·lectiva i on hi ha respecte però no fe cega en una autoritat esportiva, són entitats on és més difícil que l’AAS tingui lloc. I si algun cas és destapat, les opcions que sigui denunciat i investigat són més altes.

Aquelles institucions esportives on la pressió esportiva exagerada té molta presència, és a dir, on guanyar sigui com sigui és la política a seguir, i el benestar i seguretat de l’atleta passa a segon terme, són entorns on la detecció i l’actuació enfront de l’AAS tenen menys possibilitats de succeir.

Lamentablement, encara hi ha institucions on no hi ha sensibilitat per aquests temes, on és freqüent sentir “això no passa, no pot passar i menys a la nostra organització; no cal perdre ni un minut a parlar del tema.” Aquestes institucions són les que tenen un major risc que, precisament quan succeeixi un cas d’AAS, aquest s’amagui, es tapi, es mantingui en secret i es culpabilitzi la víctima en comptes del perpetrador.