Mites i estereotips del coneixement i el poder que ostenten les persones responsables del desenvolupament esportiu d’esportistes
Són varis els mites i estereotips a trencar i superar en relació a l’AAS. Un dels mites més difícils de trencar és reconèixer que l’AAS passa tant a l’esport com en qualsevol altre àmbit del nostre entorn. És a dir, que l’esport no compta amb cap característica especial que el faci diferent de la resta d’àmbits socials (escola, lleure, etc.) on nens i nenes passen les seves hores. Així, el mite que l’esport inherentment ja porta els valors humanístics de justícia, igualtat, cooperació, etc., i que per això la practica de l’esport no pot tenir cap implicació negativa a la vida de nens i nenes, i nois i noies és una fal·làcia.
Un altre mite és pensar que si passés algun cas d’AAS al nostre club ho sabríem, ho notaríem de seguida o la persona afectada ho revelaria o ho denunciaria. D’aquesta manera tendim a pensar que al nostre entorn no passa perquè no en coneixem cap cas. Aquest mite es deu al fet que ignorem que una de les característiques de l’AAS és que té lloc en el més absolut dels secretismes, i que trencar el silenci de les víctimes és, de fet, una de les barreres més difícils de superar. Per fer-ho caldria, inicialment, fer transparents i menys jeràrquiques totes les relacions entre persones adultes i nens i nenes i joves que hi ha al club.
Un altre mite important a trencar és la creença que l’assetjament, tot i que en major mesura l’abús sexual a l’esport, només pot ser comés per gent que està malalta o té algun tipus de trastorn psicològic greu, perquè “ningú amb una mica de seny faria tal cosa”. La recerca mostra que les persones que perpetren abusos i assetjament sexuals són com qualsevol altra persona i que sovint no es poden detectar i passen desapercebudes com a possibles agressores perquè són “un més de la colla”; perquè sovint es guanyen la confiança de les persones responsables del club i de la família de la víctima; i perquè, en la majoria dels casos, són considerats “bona gent” i solen ser bons entrenadors que es prenen molt seriosament la seva feina. A més, utilitzen la seva bona premsa dins del món de l’esport per perpetrar els abusos sense ser detectats o que en cas que la víctima ho reveli aquesta tingui molt poques possibilitats que altres persones adultes se la creguin. El silenci de la víctima i la necessitat que l’entorn es cregui el testimoni de la víctima per denunciar es treballa a la dinàmica 5: Anàlisi d’un cas.
Un altre mite a superar és pensar que abús sexual són només aquelles activitats que inclouen contacte físic de caràcter sexualitzat. L’abús sexual infantil és molt més que això, pot ser no físic sinó també verbal, telemàtic o visual. El codi penal inclou un gran ventall d’activitats sexualitzades amb un/a menor que no tenen per què implicar obligatòriament contacte físic. Entendre que l’abús sexual en menors va més enllà del contacte físic pot ser una raó per començar a adonar-nos d’activitats i comportaments que tenen lloc entre esportistes i entrenadors en el nostre club que han passat desapercebuts fins ara.
És important convèncer la comunitat esportiva, tot i que els mitjans de comunicació no hi ajuden gaire, que l’AAS és un tema estructural i no tan individual o depenent de les persones concretes. L’AAS és intrínsec al sistema esportiu com el treball sistemàtic i la superació diària; el problema és que no és desitjat ni visibilitzat per les institucions com si que ho són tots els adjectius positius que s’atribueixen a l’esport. Però això no vol dir que no formi part de la seva estructura. Per això és important reflexionar i qüestionar moltes de les creences i formes de funcionament tradicionals del món de l’esport.
En darrer terme, la recerca realitzada sobretot per Fasting i Brackenridge demostra que l’AAS no passa més en un tipus d’esport que en altres. La lògica ens podria dir que en esports amb poca roba com la gimnàstica o la natació passa molt més que en d’altres d’esports. O que en esports individuals, on l’esportista desenvolupa la seva pràctica esportiva de forma més aïllada, també passa més. Això no és cert. Per exemple, a l’Estat espanyol, segons les notícies recollides en premsa, l’esport amateur on fins ara hi ha més casos d’AAS és al futbol masculí en edats compreses entre els 10-14 anys (és cert que el nombre de nens d’aquestes edats que practiquen futbol no és comparable a cap altre esport).