By neighbourhoods

Barcelona has a total of seventy-three neighbourhoods, all of which have been, are, or might be, literary settings. Every nook of the city contains a fragment of life susceptible to being immortalized by writers.

All
a
b
c
d
e
f
g
h
i
j
k
l
m
n
o
p
q
r
s
t
u
v
w
x
y
z
R
Right Eixample
Joieria Bagués jewellery shop

Mercè RODOREDA, Mirall trencat (1974)

“Davant de la joieria Begú, en Vicenç aturà els cavalls, baixà del pescant, i mentre deixava el copalta damunt del seient, veié que la senyora Teresa obria la portella i saltava com una daina. Entre tots dos tragueren el senyor Nicolau del cotxe –”del meu armari”, com deia ell–. (...) El senyor Rovira anà de dret al gra: “Voldria que ens ensenyés una joia, d’allò que se’n diu una joia”. S’havia assegut en una butaca amb el respatller molt dret, que li reposava l’esquena, i pensà que se n’hauria de procurar dues d’iguals. La Teresa mirava les ungles del joier: impecables, ben tallades, lluents.”

Fort Pienc
Monumental

Carlos RUIZ ZAFÓN, excerpt from “La sombra del viento”. (2001)

“Con su primer sueldo, Fermín Romero de Torres se compró un sombrero de película y unos zapatos de goma para la lluvia y se entestó en invitarnos, a mi padre y a mí, a un plato de rabo de toro que preparaban los lunes en un restaurante que se encontraba a un par de calles de la Monumental. Mi padre le había encontrado una habitación en una pensión en la calle Joaquim Costa, donde, gracias a la amistad de nuestra vecina Merceditas con la patrona, se pudo saltar el trámite de rellenar la hoja de información sobre el huésped destinado a la policía, de manera que Fermín Romero de Torres quedaría lejos del olfato del inspector Fumero y de sus secuaces”

Fort Pienc
Monumental Bullring

Joaquim RENART, Diari 1918-1961. Volum tercer (1975)

“Per fi, la incògnita s’ha acabat. En la lluita de boxa d’ahir nit a la plaça de braus Monumental entre l’italià Spalla i el basc Paulino Uzcudun, va guanyar aquest últim per punts i va conquerir el títol de campió d’Europa. Podem estar satisfets. De mica en mica, tot va quedant a casa. Una mica més i la raça hispana es menjarà les altres. El cop de puny i el cop de peu i el cop d’estat ens faran tornar sortir el Sol i no es pondrà més. Amén. A còpia de cops, molts serà que no ens despertem.”

Gòtic
Old Canuda Bookshop (Cemetery of Forgotten Books)

Carlos RUIZ ZAFÓN, excerpt from “La sombra del viento”. (2001)

“Un secreto vale lo que valen aquellos a quienes los tenemos que ocultar. Cuando me desperté, mi primer impulso fue el de compartir la existencia del Cementerio de los Libros Olvidados con mi mejor amigo. Tomás Aguilar era un compañero de estudios que se dedicaba en su tiempo libre y su talento a la invención de artefactos altamente ingeniosos pero de escasa o nula aplicación práctica, como un dardo aerostático o la peonza dinamo. No había nadie mejor que Tomás para compartir aquel secreto. Soñando despierto me imaginaba a mí y a mi amigo Tomás provistos los dos con linternas y brújula y dispuestos a desvelar los oscuros misterios de aquellas catacumbas bibliográficas. Pero una vez recordando mi promesa, vi claro que las circunstancias aconsejaban seguir lo que las novelas de intriga policíaca llamaban el modus operando. Al mediodía, abordé a mi padre para preguntarle sobre aquel libro y el tal Julià Carax, que en su entusiasmo había imaginado célebres alrededor del mundo. Me quedé chocado en descubrir que mi padre, librero de los pies a la cabeza y ben conocedor de los catálogos editoriales, no había oído a hablar jamás ni de la Sombra del viento ni de Julià de Carax. Intrigado, mi padre inspeccionó la página con los datos de la edición. […] Antes del amanecer, llevando solo una luz de aceite, me adentré una vez más en el Cementerio de los Libros Olvidados. Cuando lo hacía, me imaginaba la hija de Isaac pasando por aquellos mismos pasillos oscuros e inacabables con la misma determinación que la que me guiaba a mí: salvar el libro. Al principio, pensé que aún acordaría de la ruta que había hecho en mi primera visita en aquel lugar, de la mano de mi padre, pero muy temprano me di cuenta que los recodos del laberinto doblaban los pasillos en volutas que era imposible recordar. Hasta tres veces, intenté seguir el camino que me pensaba tenía memorizado, y por tres veces el laberinto me devolvió al punto de partida.”

La Salut
Park Güell, Plaça de les Columnes

Mercè RODOREDA, La plaça del diamant (1962)

“I va ser tot mirant el merlot que en Quimet va començar a parlar del senyor Gaudí, que el seu pare l’havia conegut el dia que el va aixafar el tramvia, que el seu pare havia estat un dels que l’havien dut a l’hospital, pobre senyor Gaudí tan bona persona, ves quina mort més de misèria. I que al món no hi havia res com el Parc Güell i com la Sagrada Família i la Pedrera. Jo li vaig dir que, tot plegat, massa ondes i massa punxes. Em va donar un cop al genoll amb el cantell de la mà que em fa ver anar la cama enlaire de sorpresa i em va dir que si volia ser la seva dona havia de començar per trobar bé tot el que ell trobava bé. Va fer-me un gran sermó sobre l’home i la dona i els drets de l’un i els drets de l’altre i quan el vaig poder tallar vaig preguntar-li:
¿ I si una cosa no m’agrada de cap de les maneres?
T’ha d’agradar, perquè tu no hi entens. I altra vegada sermó: molt llarg. Va sortir molta gent de la seva família: els seus pares, un oncle que tenia capelleta i reclinatori, els seus avis i les dues mares dels Reis Catòlics que eren, deia ell, les que havien assenyalat el bon camí.”

Right Eixample
Rambla Catalunya

Rosa REGÀS, excerpt from “Azul”. (1994)

Decimos: fue la época en que todos los días me sentaba en el café Doria de la Rambla de Cataluña cuando de hecho nos sentamos allí una tarde por casualidad o porque teníamos una cita con alguien que no apareció y nos quedamos mirando las hojas de los plátanos y los adoquines de la calles y los coches atropellándose y los chicos y las chicas de la academia de la esquina caminando arracimados, con el fondo de edificios y tiendas que hemos visto no solo permanecer sino también variar y sustituir conformando capas y velos de nuestro recuerdo sin apenas ser conscientes de los cambios que se suceden de golpe silenciosos, un balcón convertido en ventana…”

Old Left Eixample
The family home of Josep Maria Espinàs

Tomàs ROIG i LLOP, “Noves siluetes epigramàtiques”. (1971)

“Ara gras, ara prim, amb la mirada un xic esbarriada i uns nervis que li fan ballar el bigoti. Intrèpid pintor literari de paisatges urbans i rurals, i de la vida dels camionistes. Peoner de la cançó catalana, ha exaltat Georges Brassens i ha teixit ironies amb les cordes de la seva guitarra fidel i popular. Puntual a totes les cites de la sensibilitat catalana, sota el lema de “És perillós fer-se esperar.”

El Putxet i Farró
The family home of Mercè Rodoreda

Mercè RODOREDA, Autoretrat (2008)

“Vaig néixer al carrer de París, a les dotze del matí del 10 d’octubre del 1909 (encara que molts ho dubtin i pocs s’ho creguin), un dissabte, però immediatament vam venir a viure al barri de Sant Gervasi. Filla única, els meus orígens els he oblidat una mica, però en fi... El meu pare era de Terrassa, terrassenc. La meva mare era valenciana per pura casualitat. Va néixer al Brunyol, però perquè els seus pares hi van passar una temporada. El meu avi era de Premià de Mar. Em sembla que encara existeix, convertida en torre, l’antiga masia familiar.”

El Turó de la Peira
The top of Turó de la Peira

Montserrat ROIG, “De quan ens crèiem els fills del sol”, article published in L'Avenç, number 20, October 1979

“Després de la manifestació del dia trenta d’abril, que ens havia deixat sense esma, per allò de les corredisses, els brams i la por, es va convocar la concentració del Primer de Maig al Turó de la Peira. A mig matí hi vaig anar amb el que aleshores era el meu marit, dos amics i una noia, la nòvia d’un dels líders més importants de l’SDEUB, que feia el servei militar, en qualitat de castigat, a Sidi Ifni. Vam arribar primer a la plaça d’Eivissa, on vam trobar molt poca gent. Algú ens va dir que hi havia escaramusses i enfrontaments amb la policia a l’altra banda del Turó. Vaig començar a sentir la primera sensació física de la por: fred a l’espinada i un buit a l’estómac. (...) Aviat va arribar una nova consigna: ens tornaríem a concentrar a les quatre de la tarda dalt del Turó.”