Comerç

El restaurant més antic de Barcelona, inaugurat el 1786, és el millor exemple que la bona cuina tradicional perdura en el temps. El va fundar Joaquim Pujol i es va especialitzar en xocolateria fins que el 1890 el va comprar la família Regàs, i des d’aleshores ha servit plats típics: canelons, espinacs amb pernil, panses i pinyons, botifarra amb seques, civet de senglar, crema catalana... El bon menjar i els “sopars de duro” de principis del segle XX li van donar molt renom. Però va viure moments difícils després de la Guerra Civil, quan els Regàs el van traspassar al Gremi d’Hotelers i Cuiners. Sisco Agut –que havia treballat durant anys amb el seu oncle i mestre Agustí a Ca l’Agut– i Sussi Manubens van començar a regentar-lo el 1958, una mica vingut a menys, però van aconseguir que tornés a ser reconegut per allò que el caracteritzava i el continua caracteritzant avui: menjar bé a bon preu. El secret de permanència de Can Culleretes és doble: l’aire familiar de l’establiment i l’esforç de tres generacions d’Agut-Manubens. Actualment les germanes Montserrat i Alícia són copropietàries del local, on també treballen els cinc nets d’en Sisco i el marit de l’Alícia.

Aquest temple gastronòmic va obrir el 1970 al Raval, com a restaurant de cuina de mercat catalanomediterrània, i el producte de temporada és el protagonista dels seus plats. Per al seu fundador, Isidre Gironès, tenia tanta importància que, al matí, a les vuit, de dilluns a dissabte, durant més de cinquanta anys, va anar a la Boqueria a la recerca dels millors ingredients estacionals. El saber fer de l’Isidre i de la seva esposa Montserrat Salvó van convertir Ca l’Isidre en un referent de Barcelona, i, alhora, els va valer la fidelitat de la seva clientela. A les seves taules s’han assegut multitud de cares conegudes, Woody Allen, per exemple, gaudint de les que probablement siguin les millors tripes de la ciutat. La carta, no obstant això, reuneix altres menges que avui són clàssiques de la casa com els cervells de be a la mantega negra amb tàperes i el morro de bacallà a la llauna amb mongetes de Santa Pau. I la de vins, al voltant de dues-centes etiquetes. El 2017, la seva filla Núria, que havia compaginat els estudis de Gestió Hotelera amb la feina en el negoci familiar, es va fer càrrec de la direcció, i va aportar una perspectiva contemporània respectant la seva identitat. Aquesta mateixa data es va distingir el restaurant amb el Premi Nacional de Gastronomia de l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició.

Referent de la cuina basca al barri del Born. De la seva graella surten cada dia mitjanes de vaca vella excepcionals –els talls madurats de les quals es mostren a l’aparador–, i peix fresc que arriba, sense intermediaris, de ports d’Euskadi i de la veïna llotja de la Barceloneta. Treballen també amb productes de temporada com les mongetes seques de Tolosa, i les d’esgranar, carxofes i verdures ecològiques dels seus propis horts, que presenten, amb la justa elaboració, sense sofisticacions. La seva barra de pintxos donostiarres és una de les més animades de la ciutat. Pertany al grup del mateix nom, fundat el 1996 amb la voluntat de buscar les arrels gastronòmiques i oferir propostes d’alta qualitat, sòlides i autèntiques. Un projecte que, amb el temps, i sense allunyar-se d’aquesta filosofia, ha abraçat altres cultures culinàries, com la mexicana i la japonesa.

Norai és el terme que designa, en català, la peça de ferro situada al moll per amarrar els vaixells. I també és el nom del restaurant-cafeteria del Museu Marítim de Barcelona. Sent el seu objectiu difondre la cultura gastronòmica marinera, es poden degustar plats de peix en un entorn interessant i privilegiat: les Drassanes Reials. I a més, contribuir a un projecte social i formatiu, que cada any permet l’accés al mercat laboral a persones del barri del Raval en situació de vulnerabilitat. De dilluns a diumenge, ofereix un menú de migdia que consta de primer, segon i postres, amb tres opcions per escollir en cada cas. Entre els segons sempre hi ha dues elaboracions amb peix de proximitat (lluç, verat, sardina, seitó, orada, llobarro...) i una de carn. I a la nit, hi ha la possibilitat d’organitzar sopars per a grups d’un mínim de 30 persones, amb un menú tancat.

Restaurant basc, dirigit des del 2010 per la tercera generació de la família que el va fundar. Amb arrelament al barri Gòtic des del 1954, es tracta d’un local amb arcs, bigues de fusta i llums que són damajoanes i cistelles. Ambient informal i, en la seva decoració, referències a la pilota basca i detalls rurals com les eines de conreu. La carta uneix tapes tradicionals i plats sense floritures fets al moment, a preus econòmics. Patates braves, cargols, tripes, mandonguilles amb tomàquet, remenat de xampinyons, alls tendres i pebrots, ous ferrats amb xistorra, truites, olla, costella de porc caramel·litzada, botifarra amb bolets amb salsa de vi per sucar-hi pa, mitjana, cachopo, bacallà de múltiples maneres... De postres, goxua. Patxaran casolà. Assequible menú de migdia a la zona. 

Aquesta taverna gastronòmica de la Barceloneta –barri també conegut popularment com “l’Òstia”– pertany a la tercera generació d’una família que en els anys vint del segle passat va obrir, a la mateixa zona, La Bombeta. Tempten el comensal amb tapes i plats tradicionals per assaborir el mediterrani en companyia, aquesta és la seva tapasofia. Elaborats partint de productes frescos i de proximitat, com les hortalisses, herbes aromàtiques i fruites del seu propi hort, entre els seus clàssics hi ha la bomba de la Pepa, la russa de la Barceloneta, els calamars a la romana, el Parmentier amb foie, rovell d’ou i tòfona, i la costella de porc a baixa temperatura. I per gaudir al màxim nivell, brinden una selecció de cent vins, cada un escollit amb cura, i alguns pel sommelier Agustí Peris. Decorat per Estrella Salietti, disposa de tres sales privades, barra i terrassa.

Des del 1890 al Raval com a Antiga Fonda Navarro, i a partir del 1940 com Ca l’Estevet, casa de menjars també coneguda com “La Mariona”, amb referència a la filla del llavors propietari –va canviar de mans el 2010–, que atenia la clientela amb gràcia i desimboltura. Un referent de qualitat i cuina catalana, que ha situat tradició i producte en primer pla, i que a més actua com a aglutinador de la gent del barri i de personalitats. I allà segueix la taula del fons, un semiprivat que, expliquen, solien “agafar a l’assalt o sota consigna”, figures conegudes de l’època de la Gauche Divine. Plats estrella com l’escudella, els cargols amb sal, pebre i farigola –molt sol·licitats–, els canònics canelons, els macarrons gratinats, els cervells a la romana, l’ànec del Lluçanès a la taronja, les mandonguilles amb sípia i gambes o el fricandó li han valgut nombrosos parroquians. 

Concepte innovador de restaurant fast-fine, que recupera la tradició de la cocció a l’ast i el cava, 
iniciada el 1962 per Joan Casas, avi del propietari, a la rostidoria Kikiriki de Barcelona. Acompanya-
des de vi escumós en copa Pompadour, el pollastre i altres carns de proximitat (porc i be), rostides a la vista, se serveixen al plat, però també en sandvitx o amanida –aquests repertoris inclouen, a més, salmó fumat i carabassa rostida–. D’altra banda, les bombolles –cava, Corpinnat i xampany– han estat escollides per sommeliers perquè maridin perfectament amb les viandes, i un parell es poden demanar per copes. Ofereixen varietat de tapes i platets per compartir –per exemple, croquetes i canelons de l’au en qüestió–, i postres com la pinya a l’ast amb crema catalana cremada i ratlladura de llima, en un entorn contemporani del barri del Born.

Un restaurant centenari, que va obrir “per donar menjar i restaurar” els clients, amb la cinquena generació ja al comandament, i el mateix objectiu de sempre: que la gent surti satisfeta i pensi a tornar. Ho aconsegueixen posant afecte i ganes, treballant amb productes de quilòmetre zero i de petits productors. Peix fresc de barca, vegetals de temporada de l’horta, cerveses artesanes, vins ancestrals, vermut de la casa. Plats estrella: els de bacallà, que ofereixen en tres versions. La seva història es remunta al 1920, un any després de la mort del besavi, quan la seva vídua, amb vuit fills per tirar endavant, i en una època en què la dona no estava emancipada, va empenyorar tot el que tenia, va traspassar la lleteria-habitatge familiar i va signar pagarés per cinc anys, per fundar, el 1924, La Posada de La Estrella. 

Han complert una dècada al barri, amb la seva cuina italiana de la mamma i, també, organitzant activitats de cohesió social i esdevenint punt de trobada dels veïns i treballadors de la zona. No en va consideren que les barres dels bars tenen el poder d’atreure històries i ànimes inquietes. En el seu cas, alguna cosa hi deuen tenir a veure els aperitius que serveixen –el més demanat és l’Spritz, però a la carta figuren altres opcions com el Negroni i el vermut Carpano–, la taula Turbo d’embotits i formatges, els panini –per exemple el Carrera, de porchetta, scamorza i maionesa, o l’Alfa Spider d’albergínia, burrata i pesto casolà–, la lasanya bolonyesa, les mandonguilles amb salsa de tomàquet i el tiramisú. Sense oblidar la terrassa per vermutejar o prendre unes cerveses, els vins i el cafè italians, la música en directe i el tracte amigable.