L’autonomia és la capacitat que té l’individu per a fer les coses per si mateix. S'entén que forma part d’un procés maduratiu, on al principi és l’adult qui acompanya al nadó a tenir cobertes totes les seves necessitats, mica en mica aquest va prenent distància i comença a realitzar accions per si mateix. El respecte en els diferents ritmes i la presència de l’adult farà que pugui adquirir seguretat.
El currículum de l’etapa d’infantil ens marca que el foment i la conquesta de l’autonomia és una de les capacitats que l’infant haurà d’anar assolint al llarg de l’etapa. Per tant, no és valadi (insubstancial) quan diem que és essencial prendre consciència i anar acompanyant als infants a conquerir-la.
L’autonomia aporta la major satisfacció que pot tenir un ésser humà, fer les coses per un mateix. Aportant, no només un aprenentatge, sinó uns valors que l’acompanyaran de per vida. Al mateix temps, val a dir que com a procés, cal respectar les necessitats de l’infant a cada moment, hi haurà dies que necessitarà més acompanyament d’altres que rebutjarà l’ajuda de l’adult, tot plegat afavoreix a que l’infant pugui afrontar les diferents situacions i vagi adquirint recursos per a fer front a la vida fora del ventre matern.
En les edats primerenques parlem de conquesta de l’autonomia, és a dir, l’infant al mateix temps que madura pot anar assumint-la tenint en compte el seu ritme. Aquesta pot ser tant física, emocional, cognitiva com social. Un infant està conquistant l’autonomia quan comença a fer els primers moviments per ell sol, quan jugant agafa un objecte i se’l posa a la boca o quan es separa de l’adult.
En definitiva, l’autonomia és un dels grans objectius que ens plantegem i que els infants van desenvolupant durant la seva estada a la llar. Sempre des del respecte, l'estima i l’observació dels seus avenços.
