Blog

Com més gran sigui l’orquestració d’una obra, més fàcilment hi trobarem gongs. Els gongs suspesos, agafats a una estructura, es classifiquen en tres grans grups: els que tenen una protuberància, anomenats en anglès nipple gong -en català gongs de mamil·la-, els que no en tenen, que són els que veurem quasi sempre a la música clàssica occidental i que no anomenem gong, sinó tam-tam; i els gongs amb forma de perol. La història situa el seu origen a Xina, cap al segle IV a.C., sovint són fets de bronze i s’han utilitzat tant en rituals de mort, com a la guerra o per emetre senyals.

Trobem diversos tipus de gongs arreu del món i en cultures musicals molt diverses:

- El gong de mamil·la estan molt representats al sud-est asiàtic i, segons el lloc, el podem trobar en conjunts que permeten fer melodies, com podem veure, per exemple, en el gamelan javanès i el balinès.

- El gong perol (kesselgong, segons la classificació de Curt Sachs), també del sud-est asiàtic, pot tenir connotacions de riquesa, i de vegades se’ls anomena “timbals de bronze”.

- El gong simfònic o tam-tam és un instrument de percussió, circular i amb les vores corbades cap endins, que es colpeja amb una maça, sovint recoberta de feltres. Té una afinació indeterminada, i es va incorporar a la sonoritat de les orquestres occidentals durant el segle XX.

- Els gongs amb forma de fulla o de campana són molt habituals a Benín.

Si voleu conèixer aquestes i altres informacions, us recomanem llegir (i ampliar i millorar si voleu), l’article Gong de la Viquipèdia.

I si voleu conèixer les tipologies que conservem al Museu de la Música i les particularitats de cadascuna, de Vietnam a Àfrica, de Corea a Europa, cliqueu aquí.