L’aigua és un element essencial per a la vida i té una certa connotació sagrada. Els nou primers mesos de la nostra existència transcorren immersos en l’aigua, dues terceres parts del cos humà són aigua, necessitem l’aigua per satisfer la set, per rentar-nos i refrescar-nos, per preparar els aliments, etc.
L’aigua és quelcom sagrat que ens regala la natura, sense aigua no és possible la vida. Per al pensament antic, l’aigua era un dels quatre elements constitutius de la realitat còsmica: aire, aigua, terra i foc. L’aigua és part principal i fonament vital a totes les cultures i totes les religions. A la cultura oriental l’aigua és considerada matèria primera: “Tot és aigua”, diuen els textos hindús. L’aigua neteja i purifica el cos, cosa que li dona un estatus simbòlic i fins i tot sagrat en alguns casos i la converteix en element clau en diversos cultes i cerimònies religioses. Pràcticament totes les religions tenen un ús de l’aigua en sentit ritual. En el cristianisme l’aigua, per exemple, és indissociable del baptisme; en l’hinduisme l’aigua té una connotació de purificació espiritual, per exemple en els banys sagrats al riu Ganges; en el judaisme la neteja ritual amb l’aigua permet restaurar o conservar un estat de puresa, per exemple en l’ús del micvé (bany ritual); en l’islam l’aigua té una funció purificadora, per exemple amb les ablucions abans de les oracions diàries; etc.
L’aigua és necessària i imprescindible per a la vida, i moltes tradicions culturals, religioses i espirituals preguen i fan rituals per a la vinguda de pluja quan hi ha períodes llargs de sequera: per exemple, en el cristianisme es fan processons amb imatges de sants i oracions, o rogatives pro pluvia; en l’hinduisme existeix un ritual al déu Indra (déu de l’atmosfera i el cel visible); des de l’antic Egipte i en religions indígenes del continent americà es fa el ritual de la dansa de la pluja; etc. En l’islam existeix una pregària concreta per demanar la vinguda de la pluja, que la comunitat islàmica de Nou Barris va duu a terme per primera vegada públicament el dissabte 5 de març a la seu del Districte de Nou Barris: la pregària (salât) de l’istisqâ’. La salât al-istisqâ’ és una pregària comunitària breu, no obligatòria, que es porta a terme a primera hora del matí i fora de la mesquita per demanar a Déu que enviï la pluja. En l’islam es considera que la pluja l’envia Déu i és considerada com un signe de la seva misericòrdia (rahma). La mateixa etimologia de la paraula istisqâ’ fa al·lusió a la ‘demanda d’aigua’. Una de les seves condicions optatives (sunna) és que, en acabar la pregària, l’imam que ha dirigit l’oració es gira el xal o l’abric, probablement buscant una analogia amb el canvi meteorològic. Curiosament això recorda la tradició popular catalana que relaciona la pluja amb el fet de vestir una peça de roba al revés.
La comunitat islàmica de Nou Barris va decidir portar a terme la salât al-istisqâ’ per iniciativa pròpia donada la sequera que està patint tot el país.