Les masies escampades per la serra concentraven l’activitat agrícola que es desenvolupava al territori. La majoria han desaparegut, tot i que han donat nom a indrets o barris sencers, per exemple, Can Dragó, Can Garrigó, Ca la Peira, Can Guineueta, Torre Baró, etcètera.
Altres masies encara es conserven i mantenen una certa activitat econòmica, com és el cas de Can Carreras o Can Verdaguer. Algunes, finalment, s’utilitzen com a equipaments públics, com és el cas de Ca n’Ensenya, Torre Llobeta o Can Basté.
El nucli urbà més antic de Nou Barris era el de Santa Eulàlia de Vilapicina, un petit barri que s’articulava al voltant d’una capella romànica del mateix nom, que ja existia al segle X i que va ser refeta l’any 1782. Molt a prop es troba Ca n’Artés, un antic hostal del segle XVI aixecat al camí de Sant Iscle, i Can Basté, una masia de la darreria del segle XVIII.
La població de les masies i d’aquest petit barri no era de més d’uns quants centenars d’habitants a mitjan segle XIX. L’economia es basava en algunes activitats artesanals i, sobretot, en el conreu de la vinya i de farratges per al bestiar. També s’hi conreaven productes de l’horta destinats al consum dels habitants de la propera Barcelona, encara encerclada per muralles.
L’impacte de la Revolució Industrial
El ritme pausat de la vida rural va començar a canviar a mitjan segle XIX com a conseqüència de la Revolució Industrial, que va afectar Barcelona i els pobles de la rodalia. L’augment de la població, la revolució dels transports o les noves exigències de la industrialització van incidir tímidament a Nou Barris i en van posar en marxa una transformació del paisatge lenta però ja imparable. L’augment de la població al municipi de Sant Andreu i la consolidació de les idees higienistes van fer que el 1839 es traslladés el vell cementiri parroquial a l’actual barri de Porta. Aquesta actuació va facilitar que, prop del cementiri, comencessin a ubicar-s’hi petites indústries farineres i de fusteria, així com a bastir-s’hi algunes cases.
Aquest primer impuls d'urbanització a Porta va continuar amb la construcció, l’any 1855, de la línia ferroviària de Barcelona a Saragossa, i amb la instal·lació, el 1880, dels Tallers del Ferrocarril del Nord a l’actual zona de Can Dragó.
D’altra banda, les creixents necessitats d’aigua dels habitants i de les noves indústries del pla de Barcelona van afavorir la construcció, entre el 1871 i el 1881, de dos aqüeductes que travessaven el territori de Nou Barris, alguns trams dels quals encara es conserven a Ciutat Meridiana, Torre Baró i Can Carreras.
També a la zona de Vilapicina es va iniciar tímidament la industrialització, ja que s’hi van instal·lar manufactures dedicades a la producció de teixits, d’adobs, de sabó, de maons, de productes químics… i fins i tot d’electricitat, per a la tracció dels tramvies de la línia de Barcelona a Horta, a les actuals cotxeres del passeig de Borbó.
Aquest modestíssim procés d'industrialització, sobretot si el comparem amb les proporcions que assolia el mateix procés a la resta d’indrets del pla de Barcelona, va coincidir amb la iniciativa urbana més important del segle XIX a Nou Barris: la urbanització del passeig de Santa Eulàlia, actualment de Fabra i Puig.
El passeig va ser aprovat l’any 1875 per l’Ajuntament de Sant Andreu i, des de la dècada dels vuitanta, es va convertir en l’eix vertebrador d’una mena de petit Eixample que va dinamitzar l’activitat constructiva als barris de Vilapicina i Porta.
L’any 1889, a l’actual Guineueta, s’hi inaugurava l’Hospital Mental de la Santa Creu, dirigit pel doctor Emili Pi i Molist, un dels pioners en el tractament de les malalties mentals a Espanya. L’imponent edifici es va construir seguint un “proyecto médico razonado”, on es recollien les tècniques hospitalàries més modernes del moment.
La instal·lació del sanatori segueix la lògica de la industrialització que desplaça a la perifèria, i en aquest cas a Nou Barris, algunes de les grans infraestructures o equipaments generals de la ciutat, per exemple, els tallers del ferrocarril, el sanatori mental i, més endavant, l’estació elevadora d’aigües de Montcada o les torres d’electricitat d’alta tensió.
A la darreria del segle XIX, la població de Nou Barris es podia estimar en uns 1.700 habitants, majoritàriament pagesos, però amb una incidència progressiva dels jornalers ocupats en les manufactures locals o en les indústries cada cop més nombroses de Sant Andreu.
Poques coses sabem de les inquietuds socials i culturals d’aquesta població, però són il·lustratius alguns fets dels quals tenim constància per exemple, les demandes que fan els veïns de Santa Eulàlia a l’Ajuntament de Sant Andreu l’any 1874 perquè instal·li al barri una escola de noies, o bé la fundació, el 1887, de la Societat d’Obrers i Auxiliars L’Estrella, situada al carrer de Porta i dedicada a activitats recreatives i familiars i a l’ajuda mútua entre els associats en cas de mort o malaltia.
El nou segle es va iniciar a Nou Barris amb una proposta de ciutat jardí que havia de desenvolupar-se en un paratge d’una qualitat natural excepcional: l’antiga heretat de Torre Baró i Vallbona, propietat de la família Sivatte des del 1873.
Seguint corrents urbanistes i higienistes de gran prestigi internacional que van inspirar iniciatives urbanes de característiques similars a Barcelona, com ara la de l’avinguda del Tibidabo o la del Park Güell, l’any 1904 es va crear la Compañía de Urbanización de las Alturas del N. E. de Horta.
L’operació immobiliària relacionada amb la ciutat jardí no va prosperar, malgrat que la companyia va construir la carretera que uneix Horta amb el turó de les Roquetes i va iniciar el bastiment de l’edifici d'aspecte medieval, que havia de tenir funcions d’hotel i que avui coneixem com el Castell de Torre Baró. Com a testimoni d’aquest projecte es conserven algunes torres d’estiueig aixecades a la zona entre els anys 1915 i 1936.
Els inicis de la urbanització
A partir del 1917, i a l'empara dels guanys que va reportar la neutralitat d’Espanya a la Primera Guerra Mundial, es produeix, a la ciutat, un nou fenomen urbà consistent en l’aparició, al pla de Barcelona, d’unes noves perifèries urbanes integrades per una població bàsicament obrera i amb una alta proporció d’immigrants.
En aquestes circumstàncies, i fins l’any 1936, Nou Barris es va convertir en el suburbi que va experimentar el creixement més dinàmic de Barcelona, ja que en el seu territori es va aixecar la desena part de tota la nova edificació que es va fer a la perifèria de la ciutat.
A més, als terrenys de Can Peguera, es van construir més de cinc-cents habitatges integrants del polígon Ramon Albó, un dels quatre grups de cases barates aixecats a la ciutat l’any 1929 pel Patronat de l’Habitatge.
En aquest període, les barriades de les Roquetes, Verdum, Charlot, la Prosperitat, la Guineueta i Can Borràs van sorgir pràcticament del no-res. Una prova indirecta d’aquesta febre constructora és la creació, l’any 1925, de l’entitat Defensa de los Intereses de la Propiedad Urbana de las Afueras de San Andrés, que avui coneixem com l’Associació de Propietaris de les Roquetes.
Com es pot deduir, l’augment de la població va ser important, i l’any 1930, en què Barcelona va assolir el mític milió d’habitants, Nou Barris ja en tenia 17.000. Com a trets generals podem dir que aquesta població era relativament jove, amb una notable presència d’immigrants i un gran nombre d’infants.
La incidència de l’analfabetisme era gran, i resultava més palès entre les dones. La major part de la població activa s’autoclassificava com a jornalera, i la presència de comerciants, propietaris i professionals liberals era escassíssima.
La vida social a Nou Barris s’organitzava al voltant de societats culturals, esportives i recreatives de tota mena, com van ser el Casinet de Vilapicina, continuador de la societat L’Estrella, el desaparegut Ateneu Familiar Artístic i Cultural, creat a Verdum I’any 1927, o l’encara vigent cor de L’ldeal d’en Clavé, fundat el 1930. En el terreny esportiu cal citar els veterans equips de futbol La Montañesa i Les Roquetes, creats els anys 1927 i 1929, respectivament.
També existien algunes seus de partits polítics, com el de la Unió Monàrquica, situada a l’actual via Júlia, i sembla que al llarg de l’època republicana se n’hi van establir d’altres. Cal dir que a les eleccions generals del febrer del 1936, a Nou Barris va guanyar àmpliament el Front Popular.
El model urbà del règim franquista
L’acabament de la Guerra Civil amb la victòria de les tropes franquistes sobre el règim democràtic de la Segona República va donar pas a una dictadura militar basada en la repressió de la població i en l’absència de les llibertats polítiques, sindicals i nacionals.
Les dures condicions econòmiques derivades de la immediata postguerra, unides a la necessitat imperiosa d’habitatge i al ferri control polític exercit sobre la població, van donar lloc al barraquisme i a l’autoconstrucció, una forma de creixement urbà fins llavors desconeguda a Nou Barris que descartava qualsevol demanda sobre els serveis i les condicions de vida.
En aquest context i entre els anys 1941 i 1945, a Torre Baró i Vallbona el que va ser un projecte ambiciós de ciutat jardí es va transformar en una parcel·lació exhaustiva del territori, on es van aixecar uns habitatges molt precaris, mancats moltes vegades de serveis tan elementals com l’aigua, la llum o el clavegueram.
L’autoconstrucció es va estendre els anys cinquanta a Roquetes, on l’estiu del 1964 els veïns van prendre la decisió de dotar el barri dels inexistents serveis d’aigua i clavegueram, i ells mateixos els construïen els diumenges. Aquesta iniciativa va ser coneguda més endavant com "Urbanitzant en diumenge".
L’inici de la industrialització espanyola, produïda als anys cinquanta com a conseqüència de l’obertura de l’economia als mercats exteriors, va provocar un procés imparable d’emigració des de totes les contrades d’Espanya cap a les grans ciutats industrials, entre altres Barcelona, un fet que va suposar un agreujament de les condicions, ja difícils, de l’habitatge de la població.
Aquesta pressió demogràfica va obligar determinats organismes oficials del règim franquista, com ara el Govern Civil, el Patronato Municipal de la Vivienda o el mateix sindicat vertical mitjançant la seva Obra Sindical del Hogar, a intervenir en la promoció d’habitatges a la ciutat.
Per aquesta raó, entre els anys 1952 i 1955 es van aixecar a Nou Barris les anomenades Viviendas del Gobernador al barri de Verdum, el polígon de Torre Llobeta i els polígons de l’Obra Sindical del Hogar a Verdum i a la Trinitat Nova.
A Nou Barris el transport públic era pràcticament inexistent en aquella època. Només hi havia, a partir del 1949, el baixador del tren a Torre Baró, i calia anar fins a Horta o a Sant Andreu per agafar els tramvies i els autobusos que connectaven amb la resta de la ciutat.
Aquesta mancança obligava a fer desplaçaments llargs i penosos, tant per anar a la feina com per utilitzar els serveis públics, sempre escassos. És comprensible, doncs, que els veïns de Verdum, les Roquetes i la Prosperitat organitzessin una gran celebració quan, l’any 1953, van arribar a la via Júlia els autobusos de la companyia TAC.
En un context de ràpid creixement econòmic i forta immigració que generaven un dèficit permanent d'habitatges a la ciutat, l’aprovació, l’any 1953, del Pla comarcal de Barcelona va resultar decisiva per al creixement de Barcelona i de Nou Barris en les dues dècades següents.
El Pla comarcal, que va dissenyar les grans vies de circulació de la ciutat, incorporava també un instrument urbanístic de primer ordre –el Pla parcial– que en cada territori concret decidia els usos del sòl, les alineacions dels carrers i de les places, l’emplaçament dels espais lliures, dels serveis públics i dels edificis, així com el volum, la destinació i les condicions sanitàries i estètiques de les construccions.
No cal dir que aquest instrument poderós va ser àmpliament utilitzat a Nou Barris, on els plans parcials van afectar dotze dels catorze barris que el componen, amb l’única excepció de Vilapicina i una petita part de Porta. També s’ha d’esmentar que a Nou Barris es va desenvolupar la cinquena part dels plans parcials que es van executar al conjunt de la ciutat
En un primer moment aquests plans parcials van ser promoguts pels propietaris dels terrenys que encara restaven per urbanitzar a Nou Barris i, en molts casos, van servir per legalitzar les malifetes urbanístiques que s'havien fet en la dècada anterior.
Però va ser als anys seixanta que, en el marc del desenvolupisme i de l’arribada de milers d’immigrants a Barcelona, els plans parcials es van transformar en veritables instruments per a l’especulació, ja que romanien en mans de grans companyies immobiliàries que a Nou Barris feien negocis multimilionaris.
Sota aquest enfocament es van bastir els polígons d’habitatges de la Guineueta, de Porta, del Turó de la Peira, de Ciutat Meridiana, de Barcinova i Calinova a la Guineueta, l’últim dels quals va significar l’enderrocament d’una gran part de l’edifici de l’Hospital Mental. El darrer polígon, de promoció municipal i que es va inaugurar ja en època predemocràtica, va ser el de Canyelles, l’any 1974.
La conseqüència lògica d’aquest urbanisme especulatiu del franquisme era el dèficit d’equipaments i de serveis públics que es feia palès a tota la ciutat, però amb més intensitat als barris perifèrics i de nova construcció. Només cal esmentar que l'any 1967, no tan llunyà, uns vells tramvies encara es van habilitar com a escoles a Nou Barris.
Els anys seixanta i setanta, la manca d’escoles, d’ambulatoris, de zones esportives i d’esbarjo, així com un llarg etcètera, era proverbial a Nou Barris, atès que la prioritat de l’Administració municipal franquista no era, en absolut, augmentar el benestar de la població.
La presa de consciència dels ciutadans davant aquestes mancances va fer néixer, l’any 1970, l’Associació de Veïns de Nou Barris, una entitat pionera en la lluita contra els plans parcials i per la millora de les condicions de vida i la consecució de les llibertats democràtiques.
Els primers anys de la dècada dels setanta, a cada barri van sorgir associacions de veïns que van donar cabuda a lluitadors de tota mena: veïns conscienciats, cristians compromesos, lluitadors antifranquistes i membres dels partits polítics, aleshores il·legals. Tots plegats, homes i dones, joves i grans, van organitzar assemblees, manifestacions i tot tipus d’activitats que evidenciaven les insuficiències que calia millorar i les llibertats que s’havien d'assolir.
Així, es van encetar vagues de lloguers per millorar els polígons de l’OSH, olimpíades populars per demanar equipaments esportius i per al jovent, caceres de rates per millorar la neteja, accions per paralitzar una planta asfàltica i convertir-la en ateneu, tancaments per aconseguir instituts, segrestos d’autobusos per pujar-los als barris, manifestacions per aconseguir semàfors, i un llarg etcètera que va ser l’expressió de la capacitat de lluita i d’enginy dels ciutadans de Nou Barris.
El model de ciutat de l’època democràtica
La consecució de la democràcia, l’any 1977, i les primeres eleccions municipals del 1979 van significar un gran canvi per als ciutadans i el paisatge de Nou Barris, ja que gran part de les reivindicacions dels veïns les van assolir els nous ajuntaments i institucions democràtiques, alhora que es van crear nous mecanismes d’intervenció i participació social.
Des d’aquesta perspectiva, el nou urbanisme desenvolupat per l’Ajuntament democràtic als anys vuitanta s’ha plantejat com un urbanisme de sutura, és a dir, un urbanisme capaç de relligar el que havia estat separat i capaç d’intervenir en la regeneració i la dignificació dels espais marginalitzats per l’especulació franquista.
Aquest urbanisme, que no s’entén sense la participació ciutadana i que també ha mostrat autèntics punts febles com ara fer viables els plans especials de reforma interior (PERI), ha donat molt bones mostres del seu saber fer a Nou Barris. En són exemples les places de Sóller, d’Àngel Pestaña o de Llucmajor, la via Júlia i l’avinguda de Rio de Janeiro, espais on també s’ha actuat des del punt de vista de la monumentalització de la perifèria, creant una autèntica galeria d’art al carrer de molt bona escultura internacional.
Dit això, les intervencions urbanes que millor poden definir la nova forma de fer ciutat a Nou Barris són les que han aconseguit lligar la consecució d’un nou equipament social, cultural o esportiu amb la millora de la qualitat urbana del seu entorn.
És des d’aquests equipaments, des d’aquesta millora de la qualitat de vida, des de l’esperit emprenedor dels ciutadans i des de la rica xarxa associativa de Nou Barris, que s’ha d’avançar en l’enfortiment de les relacions entre les persones, en la participació de tots en els afers de la comunitat i en l’aprofundiment en els valors democràtics, que són els que ens fan autènticament lliures.
Fragment de la publicació Nou Barris
GARCÍA SOLER, C. Centre d’Estudis i Documentació de Nou Barris. Nou Barris. Barcelona: Impremta Municipal, 1998. (Arxiu Municipal. Itineraris). ISBN: 84-7609-868-5.