L’any 2017 l’Ajuntament va promoure un Pla Director per gestionar el procés de restauració de l’edifici que ha permès millorar les prestacions de confort que precisa l’ús, mantenir els valors documentals de totes les seves etapes històriques i convertir-los en un element actiu d’aprenentatge per la comunitat.
El Pla Director proposa recuperar la imatge que l’edifici va tenir durant l’etapa en la que va esdevenir Palau Reial l’any 1888, moment en el que va formar part d’un conjunt paisatgístic que en el context del Parc de la Ciutadella també perdura.
Les actuacions
Un cop realitzat el Pla Director, s’han anat seguint les actuacions previstes. D’aquesta manera s’han restaurat progressivament les fusteries exteriors, les cobertes i els terrats. També s’ha realitzat un projecte de restauració dels paviments i els enteixinats de fusta. Les actuacions el curs 2022-23 amb les obres de restauració de totes les façanes que han retornat finalment l’edifici al conjunt paisatgístic del parc.
El 2024 s’inicia una nova fase, la de la restauració dels enteixinats.
Un edifici amb molta història
L’Institut Verdaguer del Parc de la Ciutadella es troba en un edifici de gran interès històric, classificat com a Bé d’Interès Nacional, que ha viscut diverses etapes històriques.
El primer ús de l’edifici i el motiu pel qual és construeix és el de Palau del Governador militar de la Ciutadella. El projecte el realitza l’enginyer general belga Jorge Prosper de Verboom, també autor del projecte de la Ciutadella militar i en dirigeix les obres, entre 1718 i 1727 l’enginyer militar Alejandro de la Rez. En aquell moment l’edifici, tot i que auster, recorda al classicisme dels models militars flamencs del segle XVII i és el primer de la ciutat que té mansardes. La seva planta rectangular estava dividida en dues parts, l’anterior com a residència i la posterior com a pati de carruatges, i formava part del conjunt de la plaça d’armes de la Ciutadella militar, acompanyada de l’església i de l’arsenal d’armes -actual Parlament-.
A finals del segle XIX, i un cop acordat l’enderroc de la Ciutadella borbònica, l’arquitecte Josep Fontserè i Mestre realitza un projecte per construir-hi un parc. En aquest context l’edifici de l’antic Palau del Governador havia d’ésser enderrocat.
Però el 1888 la ciutat es prepara per acollir l’exposició Universal en l’àmbit de l’antic Baluard i aquest fet comporta que alguns dels edificis que s’havien d’enderrocar es mantinguessin. Aquest és el cas del Palau del Governador, que es destinarà a ser el Pavelló Reial del recinte. L’edifici havia de servir per allotjar els membres de la família reial espanyola i els monarques que visitessin l’exposició, fet pel qual la intervenció anava destinada a ennoblir els espais interiors del palau i a proporcionar-li sumptuositat decorativa a les façanes.
L’arquitecte August Font s’encarrega de la transformació que s’ha de dur a terme en només 6 mesos. Més enllà de la millora dels acabats interiors amb sostres d’enteixinats de fusta i paviments de marqueteria, a les façanes es van fer estucs de tipus pompeià sobre un fons vermellós i es van col·locar persianes de llibret pintades de blanc a les finestres. També en aquesta època es col·loca a la façana principal l’escut de pedra que segons la premsa del moment procedia d’una de les portes de la Ciutadella militar.
Per altra banda, mentre l’Exposició Universal estava en funcionament un destacament de bombers es va instal·lar a la part posterior de l’edifici, convertint-la en garatge pels seus vehicles. Aquest ús va conviure, sota nombrosos conflictes, amb el de les oficines de la Junta de Museus de Barcelona.
Els bombers van ocupar l’edifici fins l’any 1927 i en aquest període de temps van eliminar els estucs i els esgrafiats que s’havien realitzat al Palau Reial i que el convertien en part d’un conjunt paisatgístic amb els edificis de l’església i l’antic arsenal d’armes.
Amb la proclamació de la segona República espanyola el 14 d’abril de 1931 s’iniciarà un canvi decisiu pel que fa a l’ús que va tenir, i encara té, l’edifici. Així, dins dels plans de renovació de l’ensenyament que va impulsar la Generalitat hi havia la creació dels anomenats Instituts-Escola. Aquesta experiència pedagògica va ocupar l’edifici fins l’any 1938, moment en el que la Guerra Civil en va ocasionar el trasllat.
Durant la dictadura de Franco l’institut va esdevenir l’Institut de batxillerat femení Jacint Verdaguer, fet pel que moltes generacions de dones de la postguerra en mantenen un record. La democràcia va retornar la coeducació a l’Institut, fet que havia esdevingut innovador en l’Institut escola de la República i va rebre el nom d’Institut Verdaguer que manté fins l’actualitat.