Autoprotecció versus prevenció

Està clar que en el món en què vivim, les dones han de saber autoprotegir-se, però quan parlem de prevenció, hauríem de tenir una perspectiva molt més integral.

Per exemple, la violència masclista a l’espai públic s’exerceix per homes, però per què són els grans absents quan s’aborda aquest tema? Com hem vist anteriorment, la masculinitat hegemònica es construeix sobre l’exaltació de la virilitat vinculada a la violència, a l’agressivitat, a l’impuls incontrolable, a la seducció exitosa a qualsevol preu. Enlloc de relacions equitatives, la masculinitat hegemònica estableix amb les dones una relació de protecció (si elles compleixen amb el seu rol de gènere) o d’agressió (si transgredeixen aquest mandat i, per tant, “provoquen” la violència dels homes). I, aleshores, on queden les relacions equitatives, d’igual a igual?

Per tal de prevenir les agressions i els abusos, els homes haurien de treballar en profunditat per un canvi de model de masculinitat, ja que és aquest model el que promou i legitima la violència contra les dones, sigui a l’àmbit que sigui. En aquest sentit, seria crucial incloure canvis profunds en la forma en què se socialitzen els nois, donant valor a aspectes com la cura cap a les altres persones, l’expressió de les emocions, la cooperació enlloc de la competència, etc. Propostes com la coeducació van en aquesta línia.

També s’hauria de tenir molt clar que les agressions i els abusos, encara que es diguin “sexuals”, tenen molt més a veure amb el poder que amb el sexe. Fins que tota la societat no assumeixi que la violència masclista és l’expressió d’unes desigualtats de gènere estructurals, serà difícil acabar (o almenys disminuir) amb aquesta xacra. La violència pot ser obra d’un agressor, però no deixa de ser també responsabilitat d’una societat que la fomenta. Així doncs, és necessari que el conjunt d’actors socials juguin un rol central en l’afrontament d’aquestes agressions.

Per exemple, pensem en els missatges constants dels mitjans de comunicació. Hi ha una gran quantitat de publicitat, pel·lícules, videoclips, programes televisius o continguts d’internet en què les dones són infantilitzades, inferioritzades i ridiculitzades, on els seus cossos són objecte de mirades, estan tallats a trossos, es tracten com objectes en venda, etc. Aquest bombardeig d’imatges, de paraules i de símbols contribueixen a construir l’imaginari social sobre què és ser dona i ser home, i què és legítim fer amb el cos femení. De forma més o menys explicita, són missatges que deixen clar quines són les relacions de poder a la nostra societat.