Història de la Font de la Guatlla
La franja compresa entre la muntanya de Montjuïc, la plaça d’Espanya, la riera de Magòria o carrer de la Mineria i la Gran Via és coneguda, a la vegada, com a barri de Magòria i Font de la Guatlla, i això ho reprodueix el nom de la seva associació de veïns. Però encara que sigui un territori petit, diversos factors històrics i urbanístics permeten definir la Font de la Guatlla com l’àrea més arrecerada sota Montjuïc, mentre que Magòria seria la més propera a la plaça d'Ildefons Cerdà. El carrer de Trajà seria la línia divisòria entre les dues parts del barri.
Abans que s’urbanitzés la plaça d’Espanya el 1908 i que la Gran Via comencés a agafar forma, la Font de la Guatlla no era res més que una zona rural que en algunes ocasions s'atribuïa a Hostafrancs i en d’altres a una prolongació del barri de la França del Poble-sec. El 1910 constava de poques masies que conreaven alfals, blat i arbres fruiters, i de vuitanta-dues cases repartides en vuit carrers, tots al voltant del carrer de Sant Fructuós, aleshores de Sant Jacint.
D’un barri tan enretirat i petit en sobta la tradició associativa. El 1889 es va crear la primera entitat d’esbarjo, Els Hereus, al carrer de Sant Fructuós. I un any després, El Recreo, al costat d’un hostal que hi havia al carrer d’Amposta. El 1910 es va fundar el cor La Nova Lira d’Hostafrancs, també, al carrer de Sant Fructuós, i dos anys més tard va néixer encara una altra entitat, Panxeta, al carrer del Rabí Rubèn. Bona part d’aquesta activitat la generaven els obrers de les dues grans fàbriques que es van instal·lar al barri seguint l’exemple de la de gas d’Emili Clausoles, situada a la Gran Via.
