Retrat de l’Exposició Universal de 1888, quan Barcelona es va projectar com a ciutat moderna i es va obrir al món.

La crida a les nacions

Perquè una exposició fos veritablement universal calia que hi hagués expositors de tots els racons del món, així com de totes les branques de la indústria. Per això era crucial crear una xarxa de contactes a l’estranger, a través del cos diplomàtic espanyol i de la Comisión Oficial para el concurso de varias Naciones extranjeras

Per captar el públic visitant, es van contractar agències de publicitat franceses que van publicar anuncis als diaris més importants del món, i van omplir de cartells les principals estacions de ferrocarril. Es va negociar amb les companyies navilieres i ferroviàries perquè oferissin descomptes, tant als viatgers que vinguessin a veure l’Exposició com als industrials que hi portessin els seus productes. Un esforç titànic d’organització en una època en què el telègraf encara era el mètode de comunicació més ràpid entre els països.

En aquest context sorgeix també la figura de l’"agent", personatge que farà de mitjancer entre les empreses que volien participar en l’Exposició i l’organització d’aquesta. L’Exposició no tenia prou personal per atendre directament tots els industrials i delegava aquesta tasca en els agents. A més, aquests també facilitaven la comunicació amb les empreses estrangeres i podien prendre decisions en nom dels seus representats.