Història del Coll
El barri del Coll està situat a uns 300 metres sobre el nivell del mar, a l'extrem nord-oriental del districte de Gràcia. S'estén al peu del turó del mateix nom, a ambdós cantons del curs alt de l'antiga riera de la Farigola, tributària de la de Vallcarca.
L'origen del barri és l'església del Coll, del segle XI. Molt a prop hi havia la capella de Lourdes. Tota aquesta zona havia estat territori de caça dels senyors feudals de Barcelona. Posteriorment, diferents bandolers van utilitzar com a refugi les coves d'en Cimanya —ja a l'altre cantó del Coll, a l'actual barri del Carmel—, que més tard van esdevenir importants mines de ferro.
Al començament del segle XX el barri es va anar omplint de masies i cases. Cap als anys seixanta, la febre urbanística va fer que s’estengués l'edificació, sovint de manera poc ordenada, als espais lliures que quedaven, fins a ocupar completament els dos vessants de la vall. L'avinguda de la Mare de Déu del Coll és l’eix vertebrador principal en un barri de trama urbana castigada pels forts pendents.
El 1976 es va reivindicar la construcció d'un parc. La pedrera de la Creueta estava abandonada i s'hi volia construir pisos. Finalment es va evitar, i el 1986 es va inaugurar el parc de la Creueta del Coll. Els seus elements més destacats són l'estany-piscina que n'ocupa la part baixa, i la gran escultura suspesa d'Eduardo Chillida.
