Blog

El Museu de la Música de Barcelona compta actualment amb prop de 3000 instruments musicals i objectes relacionats. De tots aquests, només uns 500 formen part de l’exposició permanent, mentre que d’altres es troben a les reserves o formen part de préstecs i exposicions temporals, tant nostres com d’altres institucions.

La decisió d’exposar -o no- un instrument depèn de molts factors: el discurs museogràfic, l’estat de conservació de l’instrument, les possibilitats sonores, la singularitat de la peça (per època, per construcció, per origen geogràfic, etc.). Quan ens vam traslladar a la seu de L’Auditori, l’any 2007, una de les voluntats era que l’exposició permanent fos flexible i permetés, cada temps, canviar algun instrument. Però el fet que les cartel·les fossin serigrafiades a les vitrines ho feia menys flexible del que, idealment, havíem imaginat. Va ser l’any 2017 quan vam iniciar una transformació que sembla minúscula però que porta mesos de feina al darrera i anys, també, de voluntat: el canvi de la il·luminació, el canvi i millora de la documentació de les cartel·les tornant-les mòbils, la recol·locació d’instruments per a millorar el discurs museogràfic… us en va parlar Marisa Ruiz en aquest post.

Un cop superades les qüestions tècniques i teòriques, cal passar a l’acció. Quan es decideix que un instrument que durant molts anys ha estat en una reserva passarà a formar part de l’exposició permanent, no es tracta d’agafar-lo i posar-lo dins la vitrina: no és tan senzill. Us ho expliquem a partir d’un cas concret: el violí de Delft.

Aquest és un violí curiós: està més pensat per a ús estètic que musical (de fet, només que tenséssim les cordes per afinar-lo, possiblement rebentaria), és fet de ceràmica i presenta un potent color blavós que en el seu moment, a principis del segle XVIII, estava en boga.

L’any 2013 se li va fer un examen organolèptic en el qual s’indica que part del claviller que ajusta la quarta clavilla està trencat i manca el material. La part baixa del batedor es va trencar i va ser enganxada no gaire finament.

La proposta d’intervenció fou la neteja (brutícia general i restes de cola), desencolar i tornar a encolar el batedor (tenia moviment, que vol dir que no estava ben ajustat), i finalment reintegrar un fragment de porcellana al claviller.

Aquest procés implicava els següents passos:

• Neteja amb aigua destil·lada i alcohol.

• Neteja puntual de restes de cola amb la punta del bisturí i acetona.

• Desencolar el batedor estovant la cola amb acetona, i tornar-lo a encolar amb cola nitrocel·lulòsica.

• Reintegració de la porcellana del claviller amb guix, consolidació d'aquest amb Paraloid al 5% en xilè, reintegració cromàtica amb aquarel·les Windsor and Newton, consolidació -envernissat amb Paraloid al 10% en Xilè.

• Reintegració de pèrdua de material dels forats de les clavilles amb suro encolat amb cola nitrocel·lulòsica.

Quan vam desencolar el batedor vam veure, un cop obert, que en una intervenció anterior s’havia posat una fusta al seu interior perquè actués com a ànima i la cola utilitzada era una cola blanca aplicada només a l’interior.

Les imatges de l’abans i el després parlen per si soles. Ho podeu veure en les imatges, i també a l’exposició permanent, a l’espai dedicat al Classicisme. 

Hi ha un altre museu que n’exposa un exemplar bessó: el violí Delft del Rijksmuseum. Fins i tot, remenant una mica, trobareu alguna web holandesa on es venen exemplars moderns d’aquest tipus de violins com a recordatoris de viatge.

Creiem que aquesta incorporació a l’exposició permanent, malgrat tots els processos que comporta, val molt la pena. No tan sols per la idea de tenir una exposició permanent flexible i de fer visible un instrument peculiar i únic, sinó perquè veiem l’atracció que provoca l’instrument a les xarxes.