Blog

El Museu de la Música de Barcelona té tres grans branques importants per treballar: la col·lecció d’instruments i objectes, l’arxiu històric i els enregistraments sonors. Quan en Jaume Ayats va arribar, l’any 2012, va voler impulsar la tercera, potser la menys treballada.

 

S’havien fet inventaris diversos dels rotlles de pianola, dels cilindres de cera, dels discos de cartró, dels metàl·lics, els discos de 78 rpm, o les cintes de bobina oberta del Fons Daniélou, però aquests inventaris no contemplaven totes les dades necessàries i, d’aquests enregistraments sonors, en el seu moment uns 7.000 (actualment són més de 13.000 ítems), només s’havien digitalitzat les cintes de bobina oberta -del Fons Daniélou- a càrrec de Pere Casulleras i Joan Pellisa, i algun disc de 78 rpm a càrrec de Romà Escalas.

 

Calia, doncs, fer arribar als catàlegs en línia i, per tant, a la gent, el so: allò que és més directe als sentits que un instrument o una partitura. Per arribar-hi ha calgut planificar: avaluació dels diversos fons, comprovació de l’estat general de conservació i, també, decidir les possibilitats tècniques de digitalització segons cadascuna de les característiques, partint del fet que, al ser tot patrimonial, l’objecte en si té prioritat de conservació.

 

Ens havia cridat l’atenció uns discos de regal del Fons Manén que, com hem explicat en altres ocasions, ens van portar a una recerca que va durar quatre anys. Dins d’aquest conjunt de discos n’hi havia un altre de curiós, que pertanyia a un altre fons, Els Segadors, que va resultar ser el primer enregistrament conegut en disc, de l’any 1900.

 

Per a digitalitzar els discos de 78 rpm calia acotar un primer conjunt -llavors ja teníem prop de 3.900 discos, actualment passem dels 6.000-, decidint que els primers a treballar serien els enregistraments catalans. L’encàrrec el vam fer a Enric Giné, sonòleg de Tasso Laboratori de So i col·laborador estret del Museu i, gràcies a ell, tenim uns resultats òptims en tots els nivells. El procés per part seva ha consistit en la neteja, digitalització i datació de més de 400 discos (590 cares). Ara bé, només en podem publicar els 226 que són lliures de drets, i els podeu escoltar aquí.

 

Per una altra banda, la recerca per a una tesi de Jordi Roquer ens va empènyer a col·laborar amb el Centre de Computació de l’UAB i el Centre Robert Gerhard, i ens va portar a provar una tecnologia digital que ens permetia no només extreure el so dels rotlles de pianola sense “tocar-los”, sinó també digitalitzar l’objecte en si, aquest procés el podeu llegir aquí. L’escaneig dels rotlles va anar a càrrec de Martina Vayreda i Ginebra Codina i, la samplerització, a càrrec de Jordi Clapés. A l’inici del procés teníem poc més de 1.700 rotlles i, la digitalització que hem aconseguit dels primers 1.300, suposa l’abast d’una tercera part. Però ara en tenim ja quasi 4.000 (la segona col·lecció més important de la Península Ibèrica), i la màquina que havíem fet servir només era un prototipus actualment obsolet i, per tant, caldrà optar per tècniques alternatives. En tot cas i, per fi, els més de 600 que són lliures de drets, els podeu escoltar aquí.

 

Entremig d’aquests dos processos que s’han allargat en més de sis anys de feina, se’ns va plantejar l’interès per un fons petit de 14 discos postal, també amb Enric Giné de tècnic, i que ens va conduir a una recerca curiosa. I, també, la gran oportunitat que ens va oferir l’empresa de Madrid Accenture que, sense cap ànim de lucre, ens va retornar, a partir de fotografies, el so d’un centenar de discos perforats de cartró.

 

Mentre els procesos diversos de digitalització anaven endavant a ritmes ben diferents, el museu ha catalogat tots aquests enregistraments a través de Koha (biblioteca i fons sonor): en el cas dels objectes físics, com són discos postal, discos de cartró i rotlles de pianola, hem pogut fer els fons sencers. Dels rotlles de pianola queden pendents dues donacions arribades just abans de la pandèmia. Pel que fa als discos de 78 rpm s’ha fet la catalogació de tots aquells que han estat digitalitzats.

 

D’altra banda, fora dels ítems físics, hem catalogat els arxius digitals a Clipfiles, el repositori multimèdia (tant les imatges dels enregistraments com els resultats sonors en MIDI, mp3 o wav). En resum, els resultats globals són:

 

• més de 1.600 ítems digitals d’àudio dels discos
• més de 6.400 ítems digitals d’imatge i àudio dels rotlles de pianola
• més de 500 ítems digitals d’imatge i àudio de discos perforats
• 100 ítems d’imatge i àudio dels discos postal

 

I un cop tenim això, arriba la part important, que és fer-ho conèixer a tothom. El repositori on s’allotgen els arxius digitals no ens permet un enllaç en streaming al catàleg de la biblioteca i, després de superar alguns dubtes i problemes tecnològics (gràcies Hugo Agut i equip d’Orex, els nostres proveïdors del sistema Koha), vam fer-ho possible amb un reproductor dins el mateix catàleg.

 

Poder escoltar tots aquests enregistraments, no només imaginant-los a través del títol, ens permet fer recerques de molts tipus: d’èpoques i modes, de músiques i maneres de fer concretes, de tecnologies, d’indústries musicals, etc. El nostre deure com a museu és, justament, permetre’n l’accés.

 

Hem fet un gran esforç, però queda encara molt per fer i, per fi, després de tants anys, el Fons Sonor és justament el que indica el seu nom.