L’acabament de la Guerra Civil amb la victòria de les tropes franquistes sobre el règim democràtic de la Segona República va donar pas a una dictadura militar basada en la repressió de la població i en l’absència de les llibertats polítiques, sindicals i nacionals.

Les dures condicions econòmiques derivades de la immediata postguerra, unides a la necessitat imperiosa d’habitatge i al ferri control polític exercit sobre la població, van donar lloc al barraquisme i a l’autoconstrucció, una forma de creixement urbà fins llavors desconeguda a Nou Barris que descartava qualsevol demanda sobre els serveis i les condicions de vida.

En aquest context i entre els anys 1941 i 1945, a Torre Baró i Vallbona el que va ser un projecte ambiciós de ciutat jardí es va transformar en una parcel·lació exhaustiva del territori, on es van aixecar uns habitatges molt precaris, mancats moltes vegades de serveis tan elementals com l’aigua, la llum o el clavegueram.

L’autoconstrucció es va estendre durant els anys cinquanta a Roquetes, on l’estiu del 1964 els veïns van prendre la decisió de dotar el barri dels inexistents serveis d’aigua i clavegueram, i ells mateixos els construïen els diumenges. Aquesta iniciativa va ser coneguda més endavant com a "Urbanitzant en diumenge".

L’inici de la industrialització espanyola, produïda als anys cinquanta com a conseqüència de l’obertura de l’economia als mercats exteriors, va provocar un procés imparable d’emigració des de tots els racons d’Espanya cap a les grans ciutats industrials, entre altres Barcelona, un fet que va suposar un agreujament de les condicions, ja difícils, de l’habitatge de la població.

Aquesta pressió demogràfica va obligar determinats organismes oficials del règim franquista, com ara el Gobierno Civil, el Patronato Municipal de la Vivienda o el mateix sindicat vertical mitjançant la seva Obra Sindical del Hogar, a intervenir en la promoció d’habitatges a la ciutat.

Per aquesta raó, entre els anys 1952 i 1955 es van aixecar a Nou Barris les anomenades Viviendas del Gobernador al barri de Verdun, el polígon de Torre Llobeta i els polígons de l’Obra Sindical del Hogar a Verdun i a la Trinitat Nova. A les fotos, habitatges de Verdun i Roquetes.

A Nou Barris el transport públic era pràcticament inexistent en aquella època. Només hi havia, a partir del 1949, el baixador del tren a Torre Baró, i calia anar fins a Horta o a Sant Andreu per agafar els tramvies i els autobusos que connectaven amb la resta de la ciutat.

Aquesta mancança obligava a fer desplaçaments llargs i penosos, tant per anar a la feina com per utilitzar els serveis públics, sempre escassos. És comprensible, doncs, que els veïns de Verdun, les Roquetes i la Prosperitat organitzessin una gran celebració quan, l’any 1953, van arribar a la Via Júlia els autobusos de la companyia TAC. A les fotos, autobús i tramvia que circulaven per l’actual territori de Nou Barris.

En un context de ràpid creixement econòmic i forta immigració que generaven un dèficit permanent d'habitatges a la ciutat, l’aprovació, l’any 1953, del Pla Comarcal de Barcelona va resultar decisiva per al creixement de Barcelona i de Nou Barris en les dues dècades següents. Aquest instrument poderós va ser àmpliament utilitzat a Nou Barris, on els plans parcials van afectar dotze dels catorze barris que el componen. En un primer moment aquests plans parcials van ser promoguts pels propietaris dels terrenys que encara restaven per urbanitzar a Nou Barris, però als anys seixanta es van transformar en veritables instruments per a l’especulació, ja que romanien en mans de grans companyies immobiliàries que a Nou Barris feien negocis multimilionaris.

Sota aquest enfocament es van bastir els polígons d’habitatges de la Guineueta, de Porta, del Turó de la Peira, de Ciutat Meridiana, de Barcinova i Calinova a la Guineueta, l’últim dels quals va significar l’enderrocament d’una gran part de l’edifici de l’Hospital Mental. El darrer polígon, de promoció municipal i que es va inaugurar ja en època predemocràtica, va ser el de Canyelles, l’any 1974. A les fotos, habitatges de Ciutat Meridiana i Turó de la Peira.