La conseqüència de l’urbanisme especulatiu del franquisme era el dèficit d’equipaments i de serveis públics que es feia palès a tota la ciutat, però amb més intensitat als barris perifèrics i de nova construcció. Els anys seixanta i setanta, la manca d’escoles, d’ambulatoris, de zones esportives i d’esbarjo, així com un llarg etcètera, era proverbial a Nou Barris, atès que la prioritat de l’Administració municipal franquista no era, en absolut, augmentar el benestar de la població.
La presa de consciència dels ciutadans davant aquestes mancances va fer néixer, l’any 1970, l’Associació de Veïns de Nou Barris, una entitat pionera en la lluita contra els plans parcials i per la millora de les condicions de vida i la consecució de les llibertats democràtiques. Aquesta denominació, plena de ressons de lluita i de consciència ciutadana, es va adoptar com a nom del districte quan, l’any 1984, es va fer l’actual divisió. A les fotos, imatge del full informatiu de l’associació.
