Nou Barris

El nou segle es va iniciar a Nou Barris amb una proposta de ciutat jardí que havia de desenvolupar-se en un paratge d’una qualitat natural excepcional: l’antiga heretat de Torre Baró i Vallbona, propietat de la família Sivatte des del 1873.

L’operació immobiliària relacionada amb la ciutat jardí no va prosperar, malgrat que la companyia va construir la carretera que uneix Horta amb el turó de les Roquetes i va iniciar el bastiment de l’edifici d'aspecte medieval, que havia de tenir funcions d’hotel i que avui coneixem com el Castell de Torre Baró (fotos).

A partir del 1917, i a l'empara dels guanys que va reportar la neutralitat d’Espanya a la Primera Guerra Mundial, es produeix, a la ciutat, un nou fenomen urbà consistent en l’aparició, al pla de Barcelona, d’unes noves perifèries urbanes integrades per una població bàsicament obrera i amb una alta proporció d’immigrants.

En aquestes circumstàncies, i fins a l’any 1936, Nou Barris es va convertir en el suburbi que va experimentar el creixement més dinàmic de Barcelona, ja que en el seu territori es va aixecar la desena part de tota la nova edificació que es va fer a la perifèria de la ciutat.

A més, als terrenys de Can Peguera, es van construir els més de cinc-cents habitatges del polígon Ramon Albó, un dels quatre grups de cases barates aixecats a la ciutat l’any 1929 pel Patronat de l’Habitatge (foto esquerra). La foto de la dreta és una imatge de l’antiga escola Hermenegildo Giner de los Ríos, posteriorment escola Ramiro de Maeztu i actualment Casal de Barri La Cosa Nostra.

Durant aquest període, les barriades de les Roquetes, Verdun, Charlot, la Prosperitat, la Guineueta i Can Borràs van sorgir pràcticament del no-res. Una prova indirecta d’aquesta febre constructora és la creació, l’any 1925, de l’entitat Defensa de los Intereses de la Propiedad Urbana de las Afueras de San Andrés, que avui coneixem com l’Associació de Propietaris de les Roquetes. A les fotos, edificis d’habitatges a Verdun.