Oficina d'Afers Religiosos

“Trànsits: músiques de l’esperit” és un cicle organitzat pel Museu de la Música de Barcelona i l’Oficina d’Afers Religiosos (OAR) que la tardor passada va encetar la seva segona edició, emmarcada en la temporada “Poder o revolta” de l’Auditori. El cicle ha tingut continuïtat aquest hivern, durant els mesos de gener i febrer, en els quals han tingut lloc les sessions “Sinulog: commemoració de l’evangelització de les Filipines”, “Kebyar: músiques del gamelan de Bali” i “Magal Porokhane: celebració del sufisme muridita”, que han mantingut la fórmula dual de les anteriors sessions, consistents en una conversa i una exhibició espiritual i musical.

La música es vincula històricament a l’espiritualitat i ha estat constantment utilitzada en una gran diversitat de cultures i èpoques com a vehicle per a la transcendència i la connexió amb la divinitat, de forma individual però sobretot col·lectiva. En l’actualitat, aquestes pràctiques s’han mantingut i adaptat a les realitats i els canvis que envolten els grups humans que les duen a terme. Aquest és el cas de moltes de les diferents comunitats religioses que conviuen a la ciutat de Barcelona, les pràctiques musicals de les quals estan sent visibilitzades en el cicle “Trànsits: músiques de l’esperit”, organitzat pel Museu de la Música de Barcelona i l’Oficina d’Afers Religiosos (OAR).

En el marc d’aquest cicle, la música serveix com a pretext per difondre les pràctiques culturals, espirituals i religioses d’algunes de les comunitats que habiten a la ciutat i que són el focus de les diferents sessions. Trànsits es construeix així al voltant d’un trinomi inherent a la realitat humana. Treballa la pluralitat cultural de Barcelona a través d’una espiritualitat que es fa manifesta en el tret comú de la musicalitat, que “permet la interlocució i l’entesa, un agermanament de totes les religions que comparteixen un desig de transcendència i traspàs”, tal com explicava Jordi Alomar, director del Museu de la Música, en una entrevista al blog de l’OAR.

És per això que totes les sessions arrenquen amb una conversa prèvia on persones expertes en aquestes temàtiques o pertanyents a la comunitat reflexionen sobre el triple eix música-espiritualitat-cultura que té lloc en el si de la comunitat protagonista de cada sessió. Seguidament, té lloc l’exhibició d’una pràctica religiosa o espiritual on la música i el so tenen un rol protagonista.

SINULOG. COMMEMORACIÓ DE L’EVANGELITZACIÓ DE LES FILIPINES

El 21 de gener va tenir lloc la celebració oberta al públic del Sinulog, una festivitat catòlica pròpia de l’illa de Cebu, a les Filipines, en què es commemora la conversió de la població de les illes a la religió catòlica. L’activitat va tenir lloc a la parròquia de Sant Agustí de Barcelona, i va consistir en una exhibició de balls tradicionals de la celebració i una missa especial. El 18 de gener, una conversa prèvia va contextualitzar aquestes activitats. Hi van participar Macrina Alcedo Reconsal, integrant de diverses organitzacions en suport de la diàspora filipina a Barcelona i la divulgació de la seva cultura; el pare Lino de Castro, rector de la Comunitat Filipina de la parròquia Personal de Barcelona, Immaculada Concepció i parròquia de San Lorenzo Ruiz, i el pare Michael Go, de l’orde de Sant Agustí, vicari parroquial de Sant Agustí de Barcelona.

La sessió va posar sobre la taula la càrrega identitària d’aquesta tradició en la diàspora filipina, que fa 31 anys que celebra el Sinulog a la ciutat. Aquesta pràctica es remunta al segle XVI, quan l’expedició de Magallanes arriba a Filipines i regala una figura del Nen Jesús a la reina, que, diu la llegenda, es posà a ballar immediatament després i fou batejada en el cristianisme com a “Joana”. La va seguir la resta de la població. En l’actualitat, la celebració és una activitat religiosa i cultural que aglutina la població filipina també en la diàspora: “per a nosaltres, els filipins de Barcelona, el Sinulog és un gest que ens reuneix, i també una forma d’agrair que tenim aquest espai per fer la nostra celebració”, explica Macrina Alcedo.

A la festa hi ha dos elements principals: la figura del Nen Jesús i el ball. Pel que fa a la talla, el Santo Niño és un nen de pell fosca i somrient: “vam rebre Déu com un nen, i en un nen rebem a Déu, i sempre amb un somriure que crida els devots”, comenta el pare Lino de Castro, “tant, que la figura del Santo Niño és a cada casa, és a les carteres, als collarets i a les butxaques…”. Es tracta d’una expressió d’una religiositat popular que connecta les persones a Déu des del sentiment i la pràctica quotidians.

És una perspectiva usual a la cristiandat filipina, on el ball i la música tenen un paper important, sobretot al Sinulog, on la dansa “és una expressió de l’ànima”, explica el pare Michael Go, “que va acompanyada d’una súplica, un clam que prové del cor, on es demana al senyor que ens escolti”. El ball del Sinulog es va poder observar a l’exhibició prèvia a la missa del 21 de gener de l’activitat del cicle Trànsits. S’hi van poder veure els balls de diferents comparses femenines, formades per una reina i les seves consorts, en representació de la llegenda del bateig, totes elles vestides amb colors rics i acompanyades de tambors i trompetes i el crit constant de “¡Viva el Santo Niño!”. Posteriorment, va tenir lloc una missa especial de Sinulog, amb una església plena de gom a gom, que es va iniciar amb l’entrada del Santo Niño en processó i breus balls.

Consulta la galeria d’imatges de l’activitat “Sinulog” AQUÍ.

Mira el vídeo de la conversa AQUÍ i un breu resum del ball i la missa AQUÍ.

KEBYAR. MÚSIQUES DEL GAMELAN DE BALI

L’activitat “Kebyar: músiques del gamelan de Bali” es va celebrar el 3 de febrer a la Sala Alicia de Larrocha de l’Auditori. El conjunt de gamelan gong kebyar del Museu de la Música, el Gamelan Barasvara, va ser el protagonista d’aquesta sessió. Va oferir a les persones assistents un exemple paradigmàtic d’aquest tipus d’instruments, formats per peces individuals que sonen com un tot únic i que varien segons el seu context i ubicació geogràfica, cosa que les converteix en autèntiques representacions materials i sonores d’una identitat comuna. Aquestes qüestions es van discutir a la conversa prèvia amb Anak Agung Bagus Gede Krishna Putra Sutedja (Krishna), compositor, intèrpret i director de gamelan; Violeta Tello, compositora, musicòloga i membre del Gamelan Barasvara, i Lluís Solsona, director artístic del Gamelan Barasvara, i es van posar en pràctica en una exhibició musical posterior amb el grup Gamelan Barasvara i Krishna Sutedja.

L’aspecte més característic del gamelan és que no es considera com una orquestra, un conjunt d’instruments, sinó que és un tot on els i les músiques entren en comunió. “Tots els intèrprets es casen amb el gamelan, i esdevenen una única ànima, entre tots i amb l’instrument”, explicava Krishna Sutedja. El compositor va insistir en aquesta totalitat de l’instrument assenyalant que en l’exhibició “no existeix l’ego, estem tots junts i tots els instruments són igual d’importants”. De fet, això és així des de la creació del conjunt, en què totes les peces es forgen a la vegada. “El gamelan és una unitat indivisible de parts”, afegia Lluís Solsona, “i també ho és la comunitat que hi fa música”.

De fet, el gamelan és un instrument essencial en les comunitats balineses, on acompanya cerimònies de tota mena, espirituals o festives, “qualsevol esdeveniment, realment”, explicava Krishna Sutedja. Ho complementava Violeta Tello, que detallava que “cada dia hi ha una cerimònia diferent a Bali, vinculada a l’espiritualitat de les comunitats: la música del gamelan és constant, està viva a l’illa”. D’aquí que Krishna Sutedja també remarqués la complexitat de treure el gamelan del seu context balinès i practicar-lo a Europa, on potser s’ha perdut parcialment el pretext de la celebració.

Així i tot, durant l’exhibició posterior a la conversa, les persones assistents a la sessió de Trànsits van poder veure aquests elements portats a la pràctica. D’aquesta manera, la capacitat d’unificació i comunió del gamelan també es dona a Barcelona. Així ho defensà Lluís Solsona: “al nostre grup hi ha tant professionals com persones que no han estudiat mai música. Tothom pot participar-hi. Creiem en el gamelan com una eina que democratitza la música”. Amb tot, tocar el gamelan és un moment espiritual, de comunió, que es pot donar a tot arreu. Com exposava Violeta Tello: “és una celebració, per això somriem”. Aquesta exhibició va anar acompanyada de danses tradicionals sota el guiatge de tres ballarins convidats.

Consulta la galeria d’imatges de l’activitat “Gamelan gong kebyar” AQUÍ.

Mira el vídeo de la conversa AQUÍ i el de l’exhibició AQUÍ.

MAGAL POROKHANE. CELEBRACIÓ DEL SUFISME MURIDITA

El Teatre del Casinet d’Hostafrancs va presentar el 24 de febrer una celebració oberta del Magal Porokhane, una festivitat de la Muridiyya, una germandat o tariqa de la via mística musulmana del sufisme, que se celebra en honor a Sokhna Diarra o Mame Diarra Bousso, mare de Cheikh Ahmadou Bamba Mbacké, fundador de la Muridiyya i un dels referents de la resistència no violenta contra la colonització francesa.

El Magal Porokhane té lloc a la ciutat de Porokhane, a la regió senegalesa de Kaolak, i, com és usual en els diferents magals o celebracions muridites, consisteix, entre altres coses, en la recitació col·lectiva de textos religiosos que impulsa la introspecció individual. A la sessió de Trànsits, aquesta celebració es va obrir al públic i va ser precedida per una conversa entre Marta Contijoch Torres, doctora en antropologia social especialitzada en antropologia urbana i religiosa, i Mbaye Pouye, membre fundador i exvicepresident de la Federació Muridiyya de Catalunya (Federació Touba Catalunya).

La conversa va girar al voltant de definir el magal i detallar la naturalesa de la tariqa muridita. Aquesta és l’única branca específicament senegalesa del sufisme, una tradició musulmana que parteix del principi d’ihsan, la “bellesa o excel·lència adequada” de la pràctica religiosa, que el muridisme adopta des de la perspectiva de “fer la religió sense cap mal, versant per la pau exterior i interior”, d’aquí el nom murid, que etimològicament significa “l’espera per arribar a Déu”, explicava Mbaye Pouye. Aquest principi és implícit en totes les pràctiques de la tariqa Muridiyya, i especialment en els magals, unes celebracions on les alabances orals i cantades tenen un paper fonamental, que poden ser tant col·lectives com individuals.

Hi destaquen especialment les recitacions de khassaides, que són poemes conceptualitzats per al cant, específics del muridisme. També hi té un espai preponderant el dhikr o zikr, invocacions a Déu mitjançant la repetició constant dels seus diversos noms que també es duen a terme en les pràctiques d’altres tradicions musulmanes i que té un component de trànsit molt marcat: “al zikr, el cor s’expandeix. A cada nom o recitació la persona puja un esglaó més cap a Déu, i, en aquest camí, s’assoleixen moments d’èxtasi espiritual”, comentava Mbaye Pouye. Així, els magals són festivitats col·lectives on, alhora, s’esdevé la meditació personal, la reflexió.

Un altre component essencial dels magals és la peregrinació. Tanmateix, aquest gest no és possible per a les comunitats en la diàspora. “Però la Muridiyya és a tot arreu”, comenta Mbye Pouye, “i avui els senegalesos han reprès la seva identitat, sobretot durant les celebracions, i vesteixen amb els seus vestits tradicionals quan és el moment dels magals”. En aquesta recuperació tenen un paper fonamental les dahires, que, com al Senegal, són grups o comunitats més petites que gestionen la col·lectivitat, i que “construeixen comunitat en la diàspora”, organitzant, precisament, celebracions com la que la Dahira Jazbul Khoulob i la Dahira Sokhna Diarra van fer en el marc de Trànsits per al Magal Porokhane a Barcelona. Aquesta celebració va oferir, primer, una demostració de la recitació del zikr, seguida de la recitació de khassaides. Més enllà de l’exhibició, al llarg de la celebració, la comunitat va oferir menjar típic de la gastronomia senegalesa a totes les persones assistents.

Consulta la galeria d’imatges de l’activitat “Magal Porokhane: celebració del sufisme muridita” AQUÍ.

Mira el vídeo de la conversa AQUÍ i un resum de la celebració AQUÍ.

O SIDERA

“O Sidera” va tenir lloc al monestir de Sant Pau del Camp el 14 de març. Va ser una sessió eminentment musical que va conjugar la tradició bizantina amb el renaixement francoflamenc, explorant el personatge de la sibil·la com a entitat profètica que es materialitza mitjançant la música en ambdós corrents religiosos. Com en les altres ocasions, la sessió va consistir en una conversa prèvia sobre les manifestacions i les pràctiques esmentades i una exhibició, en aquest cas d’una pràctica musical litúrgica de la mà de l’Ensemble Irini, que actuava per primer cop a Espanya.

A la conversa hi van participar Margarida Barbal, docent a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) i cantant especialitzada en la música sacra medieval; Juan Carlos Asensio, músic i musicòleg especialitzat en cants gregorians, professor de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) i director de l’agrupació Schola Antiqua, i Lila Hajosi, musicòloga, cantant lírica especialitzada en música antiga i fundadora i directora artística de l’Ensemble Irini. El debat va girar entorn de la figura de la sibil·la, el seu rol en el cristianisme, i el diàleg entre la música bizantina i catòlica, que l’Ensemble vehicula precisament a través d’aquest personatge místic catòlic, “que com a personificació del trànsit posa en conversa les dues tradicions, aquella del temps curt i el cromatisme dens, i la que es basa en la repetició per incitar a l’hipnotisme”, comentava Lila Hajosi.

Per a la directora de l’Ensemble Irini, l’interès de la sibil·la rau en la seva capacitat de fascinació, d’impuls a la contemplació i la reflexió. Aquesta figura és adoptada pel cristianisme als segles II i III des del món grecollatí, i s’explota especialment al renaixement. Juan Carlos Asensio coincidí amb Lila Hajosi en el rol espiritual de la sibil·la: “si la sibil·la no hagués existit, el cristianisme l’hauria d’haver inventat, perquè no només és tota la Bíblia una profecia que camina cap al final fatal que és l’apocalipsi, sinó que aquesta figura va acompanyada del rebuig a l’estaticisme del missatge cristià i la seva aposta de la transcendència”.

En aquest sentit, les peces que van protagonitzar el concert de l’Ensemble Irini referenciaren constantment el misteri. “Dos misteris, concretament, la resurrecció i l’encarnació, que són un dels grans eixos de la religió cristiana, i la música tant catòlica com ortodoxa fa referència a això constantment”, explicava Lila Hajosi, “però el misteri es fa accessible mitjançant la sonoritat sense necessitat de passar pel dogma”.

L’exhibició musical va posar aquestes qüestions al centre mitjançant un repertori que, tot i ser marcadament cristià, destacà per la seva natura experimental i exploratòria, un element característic de l’obra d’Orlando di Lasso, compositor del renaixement francoflamenc i autor de Prophetiae Sibyllarum, que va formar part del repertori d’aquesta sessió del cicle Trànsits. La composició es basa en els textos de Filippo Barbieri (historiador del renaixement italià), poemes de sis versos que di Lasso musicalitzà, i que a l’època “era fins i tot controvertida”, deia Lila Hajosi.

Junt amb la composició d’Orlando di Lasso, van completar el repertori de la sessió les composicions Le chant des Sibylles, de Ioannis Koukouzélis (segle XIII), Cheruvikon o Hymne des chérubins, Agni Parthene (ca. 1900), Gnosin agnoston gnonai (ca. 629) i Polyeleos.

Consulta la galeria d’imatges de l’activitat “O Sidera” AQUÍ.

Mira el vídeo de la conversa AQUÍ i un resum del concert AQUÍ.